Hostes vingueren .....

Havíem quedat amb el Joan Moliner en fer un tomb pels voltants de Castellar del Vallès; la proposta inicial era d’anar fins al Moianes per anar avançant amb la “llista del Feliu “ ; o en el seu defecte anar a Sant Jaume de Vallhonesta fent alguna casa més d’aquelles “terres desolades”. Finalment però a les 8,00 del mati en recollia a la benzinera de Castellar, i des d’allà anàvem fins a l’aparcament de les Arenes, on deixaríem el cotxe aparcat.

Creuàvem el Ripoll que sobreeixia la passera en aquell punt, i remuntàvem el torrent del Castelló, fins a les fonts dels Trons, on ens aturàvem a recollir imatges d’aquestes deus actives en aquest període; seguíem ascendint fins al Coll Roig; teníem intenció d’arribar-nos fins a Sant Jaume de Vallverd [ amb t final a la placa commemorativa ], però no vàrem saber trobar el trencall, i optàvem per continuar fins al Parany del Boter on esmorzàvem amb alguns membres de la colla dels Ocellaires de Castellar. Tenen un espai particularment ben organitzat i compartíem taula amb quatre dels seus membres.

Agafaríem desprès el PR 30 i fèiem d’anada i tornada els dos quilometres que hi ha fins a Sant Jaume, on per descomptat recolliríem també imatges, en aquest cas, d’un entorn restaurat i net. Tampoc en aquesta ocasió reeixim en el nostre intent de trobar la connexió entre el Coll Roig i aquesta església romànica.

El sol començava a escalfar de valent aquest dia de la Mare de Déu d’agost de 2.007, i desfèiem els nostres passos fins al mas Cadalfac, on havíem de continuar pel GR 173, baixant el Sot de l’Àliga, fins a les fonts del plàtan i la de Sant Jordi; una vegada més els estalvis se’ns menjaven les estovalles, i per seguir una drecera, ens tocava fer camí sota les línies elèctriques fins quasi les roques d’Aguilar; finalment tornàvem al món civilitzat, i comprovàvem que no tothom està a les platges, fins a cinc famílies, la majoria amb quitxalla menuda, gaudien a cor que vols dels gorgs , tolls i basses que l’aigua caiguda aquests darrers dies, aporta al torrent del Castelló.

Els darrers quilometres, sota un sol abrusador, eren ja un autèntic suplici, que només la certesa de la proximitat de l’aparcament i l’ermita de la Mare de Déu de les Arenes, feia suportable.

Desmesurat per un dia d’agost, és l’únic qualificatiu que se m’acut alhora de fer-ne la ressenya.

És bàsic anar per la muntanya amb un mapa actualitzat, i fins si cal amb una brúixola i/o un GPS, però per damunt de tot, cal preparar de forma anticipada qualsevol sortida per petita que sigui; anar canviat de rumb, vol dir anar sumant quilometres, i consumir temps i energies.

Us recomano arribar-vos fins a Sant Jaume de Vallverd o Vallvert, i tots i cadascun dels punts esmentats en aquest relat, alhora però us insisteixo cordialment, en no voler fer-los tots en un únic mati d’agost.

És ni cal dir-hi un consell de bon amic, i també, també de gat escaldat.

Que Sant Jaume elevi a l'Altíssim la pregària del poble català per assolir la seva llibertat nacional. 

Mostra d'Oficis.

Diumenge 22 d’abril de 2.007; Castellar del Vallès; Espai Tolrà; una munió de persones ofereixen a qui vulgui admirar-ho el testimoni de la seva activitat creativa, el públic respon com cada any de forma majoritària quan a la seva presència, i minsa molt minsa, si pensem que la Mostra d’Oficis, més enllà del record, pretén que aquestes activitats continuïn sent un mitjà per obtenir ingressos; una “feina” en el sentit més tradicional.

El dilema qualitat/preu , és – com tantes coses d’avui – una fal•làcia, un miratge , així com quan érem menuts ens ensenyaven que només podíem sumar i restar peces del mateix gènere, pomes amb pomes, cireres amb cireres, únicament podem comparar entre objectes d’una mateixa classe : els cistells de vímet del país, conformem una “qualitat” en la que podem comparar, entre els produïts en un indret o altre de Catalunya, però no certament amb aquells quina procedència es situï fora dels límits del principat.

Hi ha un concepte de recent divulgació dins l’àmbit d’aquesta societat de l’autosatisfacció el “dumping social “ , la consciència per part dels compradors, que a uns determinats preus, comprar qualsevol mercaderia i/o objecte és girar l’esquena davant dels abusos, de l’explotació, de l’execució de conductes que en el nostre sistema de lleis, foren fins i tot, qualificables de delictes.

Qui compra productes barats, és converteix en còmplice i/o cooperador necessari , dels explotadors de persones de qualsevol edat i condició, arreu del món.

Hi ha – només cal mirar-ho atentament , i/o voler-ho veure – objectes que regalimen sang humana.

M’enduia al sortir del recinte, amén del regal de la contemplació de les habilitats dels anomenats “artesans” , dits també antigament menestrals, com a reconeixement de professar una art mecànica; enfront dels “artistes” , els que es dedicaven a una art o professió no mecànica.; la convicció intima de l’absurditat d’aquesta distinció entre uns i altres, artesans i artistes, que possiblement no tenia ja raó de ser un cop superat l’antic regim, abolides les confraries i essent actualment els col•legis institucions que vetllen per la defensa dels interessos col•lectius dels anomenats “professionals lliberals “ .

M’enduia - deia - dues postals, una dels ports de Besseit, i l’altra dels arrossars del Delta, en la que l’Antoni Térmens, autor de la fotografia i de la il•lustració, enamorat de la seva professió d’impressor gràfic, estampava el meu nom i el de la meva esposa, desprès de formar –los agrupant manualment les lletres.

No podia marxar sense intentar si més no retornar el detall, i coneixedor de la vinculació del tipògraf a les terres del Montsià i la Ribera d’Ebre, i la seva afecció a l’excursionisme i la fotografia, li explicava l’excepcional vellesa de la Vall de Cardó, on l’any 1605 el carmelità tortosí, Pere Pau Revull , fundaria el que s’acabaria coneixent com desert de Cardó, i en el que a banda del recinte conventual que donaria lloc al balneari, s’hi troben fins a 13 ermites, una de les quals, l’anomenada de la Columna, així dita per estar bastida sobre una roca que en té la forma , identifica en el plànol editat recentment per l’Ajuntament de Rasquera aquest singular espai.

En la propera Mostra d’Oficis, trobareu de ben segur a la carpa de l’Antoni Térmens, imatges de la Vall de Cardó; m’agradaria molt retrobar tots els oficis d’aquesta mostra i algun més ; això vindria a ser la confirmació que la nostra societat avança en el camí correcte, que novament s’aprecia la qualitat del treball desenvolupat en llibertat, i amb totes les garanties socials.

Que així sia.

© Antonio Mora Vergés

Ma de Sant.

Aquesta història necessita quatre elements bàsics : un lloc on discorre l’acció, en el meu cas serà l’espai del llit del riu Corb, que separa les poblacions de Sant Martí de Maldà i Maldà, cadascun dels lectors pot situar l’acció on tingui per convenient, ens cal també un animal de carrega, jo donaré aquest paper a l’ase català – fins en aquestes coses menudes hem de fer país - , un carreter , tot i que certament també hi cap assignar un personatge femení a mi m’agrada més la imatge de l’home de braços peluts, amb pantaló de pana i amb la camisa oberta que sua pels descosits mentre brama, i finalment un Sant, el que més us agradi, en el meu cas, i en atenció al lloc donarem aquest paper a Sant Martí.

El dia és calorós, el sol en aquella immensitat deserta del llit del riu Corb que separa les poblacions de Sant Martí de Maldà i Maldà, fa bullir les pedres, lentament, quasi d’esma, venint de Maldà avança un ase català que porta damunt del bast fins a 6 sacs que deuen pesar no menys de 50 quilograms cada un, al seu darrera suant el qui sembla l’amo de la bèstia.

Tot d’una, quan ja son quasi a la meitat del pont, la bèstia es detura, dona senyals d’inestabilitat i sense donar temps a reaccionar al carreter, s’agenolla damunt del paviment i renilla amb tota la seva desesperació, el carreter comença a bramar i amenaça al bon ase català amb escridassar-lo amb tots els noms de les Pitjors Persones, i dit i fet !, amb l’ A, Acebes, Astarloa , Aznar, ..... amb la R, Rajoy, amb la Z, Zaplana ; el pobre animal reacciona aixecant les orelles i diries que posant cara d’espant – costa d’identificar la cara d’espant d’un ase català -, amb tot no aconsegueix aixecar-se de terra, i l’amenaça s’exten a la relació de Persones Sense Consciència ,..... al conglomerat d’ERC i les JONS, als antisistema del Partit Comunista del Nen Jesús ; el dolor de l’animal és tant i tant evident que Sant Martí, no pot sinó fer-se present i mirar de fer raonar al carreter indignat.

El primer retret del Sant fa referència a que tradicionalment en els renecs de sempre, es blasmava a Déu o alguns membres de l’estol celestial, i ara – segons sembla – s’invoca al mateix dimoni o alguna de les seves representacions més evidents.

El segon retret va en la línia de que de la forma que sigui, amb paraules blasfemes no s’aconsegueix res, i com no podia deixar de fer, li dona al carreter un consell. “ carrega damunt la bèstia cinc pedres ben grosses “, el nostre carreter no pot estar-se de pensar en veu alta, i li diu, si ja no pot amb els 6 sacs, com vols que pugui amb les cinc pedres grosses ? .

Sant Martí havia estat, soldat, abans que bisbe, i tenia una veu forta , de “mando” , t’he dit que li poses les pedres !, al final aquí el Sant qui és, tu, o jo ?.

El carreter va posant una darrera l’altra les cinc pedres, i un cop ho ha fet, el Sant li diu, que s’esperi uns minuts, l’ase mentrestant te dificultats per a respirar, i comença a tenir la percepció que aquella serà la seva darrera aventura.

Tot i el seu silenci, l’amo de la bèstia, pensa el mateix. Passats cinc minuts que a tothom li han semblat hores, el Sant li demana que lentament tregui les pedres d’una en una; treu la primera i l’ase no fa res, la segona i tampoc cap moviment, en treure la tercera però, la bèstia s’alça !.

Com és possible que suporti ara els sacs i dues pedres, i abans ha caigut només amb els sacs ?.

Sant Martí, li explica que quan sentim que ja no podem més, estem tot just a l’inici, i com l’ase també nosaltres, podem suportar habitualment una mica més de sobrecarrega.

Amb sornegueria afegeix, això però els catalans ja fa temps que ho sabeu, oi ?

© Antonio Mora Vergés

Ecologisme estètic.

Tornen els incendis estivals que van substituir a darreries del feixisme a la ”serpiente multicolor“ com a noticia d’aquestes calendes.

També de nou, Ministres, Consellers, Alcaldes, i càrrecs Alts i Baixos, ens expliquen històries truculentes, d’incendiaris folls, que com esperits malignes, calen foc per arreu.

Els comentaris de no pocs ciutadans, insisteixen però en intencionalitats econòmiques, de grups i persones concretes, que semblen tenir con únic anhel, sepultar aquesta Nació, sota l’edificació intensiva, unifamililiar, plurifamiliar, aïllada, adossada ,...Uns i altres defugen de manera conscient, que el bosc al llarg de la història de la humanitat, ha estat una forma més d’explotació econòmica de la natura, i en aquesta explotació justament s’hi trobava també – per pura lògica – la necessitat de conservar el medi natural.

Avui, fins els comunistes se’ns confessen ecologistes i verds ; sobta i molt que aquesta força política , a la que li podem adjudicar malvestats irreparables pel que fa a la natura, estigui avui, entre els qui diuen defensar [ només ho diuen ] el medi natural.

El bosc demana a crits, que novament s’explotin els seus recursos, s’eliminin els arbres que no tindran cap o poca utilitat, i que de forma sistemàtica es mantinguin netes i accessibles, tots les vies i camins d’accés.

Avui únicament interessa “aparentar”, que som ecologistes, o feministes, o demòcrates, o que no som, racistes, o violents, o ........ , el cert però, és que en el col·lectiu dels polítics professionals, hi ha força gent ,amb estudis superiors, als que aquesta percepció de l’ecologisme estètic els fa tenir mala consciència.

De tota manera aquí del que es tracta bàsicament és de viure el millor possible !! només a tall d’exemple : tenim un govern, que tot i saber-se provisional, no per això renuncia a les vacances pagades ; mentre els sindicats denuncien que alguns empresaris fan un mal us, dels contractes temporals !.

Certament si algú s’entretingues a comptar els recursos que s’han destinat al llarg dels darrers anys a evitar i/o combatre el foc, i si ho fes amb més gràcia i encert que amb els famosos estalvis d’avançar i retardar l’hora , comprovaríem com al despoblament del medi rural, - i el cost que això sol ja representa - , i hem d’afegir la pèrdua de força matèries primeres, fusta, resina ,... i per descomptat, caldrà sumar el cost brutal de la desocupació en aquest sector primari.

Hem aconseguit allò que semblava impossible, fer realitat el negoci del Roberto i les cabres; ho recordeu ?, canviava dos cabres negres per una de blanca, fins que va perdre tot el ramat.

El bosc ha de tenir un espai, però no TOT L’ESPAI ; i certament s’ha de retornar a l’explotació RACIONAL d’aquest recurs natural.

De fer-ho no caldran de ben segur tants avions, camions cisternes, i tots els recursos humans, que fem servir únicament tres mesos a l’any !.

Potser que recordem allò que deien els nostres avis, els estalvis es mengen les estovalles !.

(©) Antonio Mora Vergés

LA HORA DE LA MORT.

En el nostre món occidental, sembla que cada cop s’allunya més i més, aquesta hora de la mort; avui amic lector, em permetre fer algunes reflexions, de les que com sempre, m’agradarà rebre - si hi son- les discrepàncies o desacords que us puguin suscitar.

La primera reflexió va justament en el sentit de matisar molt, aquesta qüestió de la mort; en el nostre món occidental, en que ja certament l’esperança de vida és incomparable a d’altres llocs del món on és força més curta, en aquesta percepció imagino que hi ha consens general., oi ?

L’altra precisió vindria quan al moment històric [ ara, en el present ], fa menys de 100 anys, viure més enllà dels 50 anys era extraordinari, i la presència de malalties específicament relacionades amb l’edat quasi inexistent.

Fins la menopausa era considerada una raresa. Més endarrere, 200, 300 .... està clar que bàsicament un cop assegurada la continuïtat de l’espècie, els nostres avantpassats lliuraven la seva ànima al senyor.

El fet cert avui per avui d’una major longevitat de les dones, està relacionat amb les tasques que tradicionalment han vingut desenvolupant, i que les mantenen actives fins quasi al moment de la mort; semblant situació trobem pel que fa als homes que viuen un major nombre d’anys, i que habitualment treballen a la agricultura, també fins quasi al moment de la mort; la continuïtat en la pràctica d’una tasca coneguda i controlable sembla que allarga l’existència.

Al mateix temps, la mort sobtada desprès de la jubilació laboral, us sona familiar, oi ?.

El futur ens portarà – molt a curt termini -, un canvi de papers, les dones treballadores, obreres, executives, polítiques, empresàries, artistes ,... .. veuran reduïdes les seves expectatives vitals, entre 10 o 15 anys, en relació als seus companys/competidors barons més preparats per assimilar l’estrès i la tensió laboral, cap cop més creixent.

Les malalties pròpies de l’edat, tindran en el centre les de caràcter mental, i entre totes sense cap dubte la depressió severa, com a conseqüència justament de la major durada de la vida, que en aquest tram final, hom viu amb un sentit d’inutilitat pràctica.

Negat qualsevol valor a l’experiència, oblidades les antigues regles del respecte als ancians, no queda altra sortida que l’agrupació com a tècnica defensiva, que practiquen ja els nostres majors, des dels clubs d’avis, fins a les noves construccions pensades exclusivament per a ells.

Més enllà de l’especulació econòmica, que per altra banda es avui el motor del món, cal assajar models que permetin adequar les noves expectatives vitals, als models d’explotació econòmica, pensar únicament en allargar la vida laboral dels obrers que treballen des dels 14 anys o fins en algun cas abans, es únicament un estirabot en la línia de la raça superior, que tant maldecaps va generar en la primera meitat del segle XX.

La societat actual no te eines per tractar aquest veritable problema, i cada cop més obertament es senten veus, que reclamen un límit a l’existència humana, ja sigui per la via de la voluntat particular, eutanàsia, ja sigui per una decisió col•lectiva, genocidi.

El tema mereix una reflexió i àdhuc començar a cercar propostes que des del coneixement d’aquesta realitat, ens permetin donar-li una solució.

Que us sembla ?

El color de Déu.

Imagino que tothom recorda l’afirmació del Gènesi 1,27 “ Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona “ , Això està molt clar pel que fa a la forma; tots els éssers humans som iguals, altrament però, quan a la coloració de la nostra pell, hi ha marcades diferencies, quin fora doncs el color de Deu ?

Farem un exercici senzill aprofitant aquells colors que encara conserves de la teva època d’estudiant, o aquells retoladors que en un impuls vas comprar en una botiga de tot a un euro, i que certament no necessitaves per a res.

Els colors de l’espectre solar són set : vermell, ataronjat, groc , verd , blau , indi, i violat. Aquests colors són agrupats en tres de primaris o principals [ també anomenats additius-llum , puix que sumant-los hom obté el blanc ] i els secundaris, formats per la barreja de dos colors primaris [ per exemple , vermell + verd = groc ] seguirem pel que fa als colors bàsics, la decisió que en aquest sentit, va prendre l’anomenada Commission Internationale de l’Eclairage (CIE), vermell, verd, blau. I tot seguit començarem el nostre experiment :

Pas primer : posarem damunt del paper els colors bàsics ; seguidament immediatament a sota, farem una primera combinació, vermell i verd, vermell i blau; verd i blau , novament farem noves provatures amb els colors resultants del nivell segon, i els bàsics, i així una bona estona, fins que aconseguim no tants sols els colors de l’espectre solar, sinó també algunes de les combinacions de colors que l’home a desenvolupat al llarg dels segles. Val a dir que l’exercici alhora que distret , ens retorna als moments de la nostra infantesa , en que anaven descobrint el funcionament del món , i les tècniques que els humans havien desenvolupat – aleshores dèiem - per sotmetre la natura.

Pas segon, un cop ens donem per satisfets quan a l’evolució dels colors en el nostre exercici, podrem comprovar com d’una hipotètica addicció de colors, el resultat sempre, sempre, ens donarà el negre.

Pas tercer, el negre en la nostra societat, - encara avui – està associat a la representació del respecte [ els nostres jutges imparteixen justícia, sota togues negres, val a adir que com l’hàbit no fa al monjo, tampoc la toga és sinònim de justícia ], l’associem també a la veneració, tot i que en aquests temps d’agnosticisme pràctic, la qüestió es relativitza molt, oi ?, molts encara avui, l’associen a la representació alhora del dolor i la gravetat, i així hom es vesteix de negre, en ocasió d’una mort, o en ocasió d’un casament, bateig o festa important per a la família.

Conclusió, si la suma de colors, ens porta sempre, sempre al color negre. Si en la vida diària observem també que el color negre, es el color dominant quan es formen parelles de raça diferent. Si malgrat això, avui encara son els negres els que més pateixen les aberrants contradiccions del món capitalista, us queda encara una mínima dubte de quin es el color de Déu?

Des del fons del meu cor i la meva intel•ligència tinc la certesa absoluta del color de Déu.

També tu amic lector ?

© Antonio Mora Vergés

El torrent Mal.

M’havia topat amb aquest nom, val a dir que molt singular per referir-se a un torrent, en ocasió de recollir informació i/o documentació pels articles sobre Marfà, El Secret de Marfà, i Sant Pere de Marfà, avui de les gallines, publicats tots dos entre d’altres llocs a la pàgina web http://www.moianes.net/ que a més m’ha fet l’honor de considerar-me’n col•laborador.

Aquest país nostre te costums molts estranys, tant aviat s’emporten els documents a llocs tant exòtics com Salamanca, com els calen foc, sempre amb l’excusa en ambdós casos, de salvar la pàtria !.

Aquesta costum bàrbara fa difícil, molt difícil, la tasca d’acreditar de manera fefaent , la certesa de tots els fets que hom troba descrits i/o li son explicats de viva veu.

Aquest és el cas del torrent Mal.Cal remuntar-se al període de màxim esplendor del Monestir de l’Estany, quan aquest senyorejava, la Vila de Moia, i els termes de Castellterçol, Castellcir i Muntanyola, entre molts d’altres; en aquest període era freqüent que els monjos, habitualment en parella, anessin d’un lloc a l’altre, i tot i celebrant el culte, aprofitessin per controlar els seus territoris.

Sembla que anaven de tornada, un parell de monjos, l’un alt, fort i xerraire, i l’altre prim, fràgil i murmurador; un cop havien creuat la riera de Marfa que anava molt crescuda , venint del Sailoic [ avui quasi enrunat ], es van trobar que el torrent que ve de Moia, també baixava molt fort. Al costat de la riba, hi havia una dona extremadament bella [ al Moianes, el fet és molt corrent i aleshores i ara, no crida l’atenció de ningú, oi ? ], la mossa els va manifestar que tenia por de creuar tota sola, i els va demanar ajut.

Es sabut que els monjos – que fan vot de castedat – s’han d’abstenir de relacionar-se tant com sigui possible amb dones, i si son joves i boniques més, però el monjo alt i fort, va pensar que també, tenen la obligació cristiana d’ajudar als més febles, i sense pensar-s’ho dues vegades , amb una embranzida, va agafar a la dona, i la va portar fins a l’altra riba, on la va deixar fora de perill.

En el camí de tornada el monjo prim i fràgil, no va parar de fer comentaris :Com havia estat tant negligent en l’observança de la regla monàstica ?Com s’havia atrevit a tocar una dona, i transportar-la a col fins a l’altre costat del torrent ?Què dirien al Monestir ?.

Tant bon punt van arribar a l’Estany, el monjo murmurador va explicar fil per randa, els fets al Pare Abat, tot i afirmant que amb la seva conducta, el seu company de camí, havia desacreditat la religió, havia fet una cosa que estava prohibida, havia oblidat que era un monjo, i havia faltat greument la Regla de vida del Monestir.

L’Abad un cop escoltada pacientment la història, li va contestar “ Germà, pel que tu dius, el teu company ha deixat aquella dona a l’altre costat del torrent. Ara ets tu encara però, el que la portes en la teva imaginació i en el teu pensament, i aquí és on veritablement està el Mal “ . Li va manar que tornes fins al torrent, i que hi restes en pregaria fins aconseguir el perdo de Déu.

D’aquella història el nom del torrent va ser endavant, torrent Mal, i així fins al dia d’avui.

© Antonio Mora Vergés