Diumenge 22 d’abril de 2.007; Castellar del Vallès; Espai Tolrà; una munió de persones ofereixen a qui vulgui admirar-ho el testimoni de la seva activitat creativa, el públic respon com cada any de forma majoritària quan a la seva presència, i minsa molt minsa, si pensem que la Mostra d’Oficis, més enllà del record, pretén que aquestes activitats continuïn sent un mitjà per obtenir ingressos; una “feina” en el sentit més tradicional.
El dilema qualitat/preu , és – com tantes coses d’avui – una fal•làcia, un miratge , així com quan érem menuts ens ensenyaven que només podíem sumar i restar peces del mateix gènere, pomes amb pomes, cireres amb cireres, únicament podem comparar entre objectes d’una mateixa classe : els cistells de vímet del país, conformem una “qualitat” en la que podem comparar, entre els produïts en un indret o altre de Catalunya, però no certament amb aquells quina procedència es situï fora dels límits del principat.
Hi ha un concepte de recent divulgació dins l’àmbit d’aquesta societat de l’autosatisfacció el “dumping social “ , la consciència per part dels compradors, que a uns determinats preus, comprar qualsevol mercaderia i/o objecte és girar l’esquena davant dels abusos, de l’explotació, de l’execució de conductes que en el nostre sistema de lleis, foren fins i tot, qualificables de delictes.
Qui compra productes barats, és converteix en còmplice i/o cooperador necessari , dels explotadors de persones de qualsevol edat i condició, arreu del món.
Hi ha – només cal mirar-ho atentament , i/o voler-ho veure – objectes que regalimen sang humana.
M’enduia al sortir del recinte, amén del regal de la contemplació de les habilitats dels anomenats “artesans” , dits també antigament menestrals, com a reconeixement de professar una art mecànica; enfront dels “artistes” , els que es dedicaven a una art o professió no mecànica.; la convicció intima de l’absurditat d’aquesta distinció entre uns i altres, artesans i artistes, que possiblement no tenia ja raó de ser un cop superat l’antic regim, abolides les confraries i essent actualment els col•legis institucions que vetllen per la defensa dels interessos col•lectius dels anomenats “professionals lliberals “ .
M’enduia - deia - dues postals, una dels ports de Besseit, i l’altra dels arrossars del Delta, en la que l’Antoni Térmens, autor de la fotografia i de la il•lustració, enamorat de la seva professió d’impressor gràfic, estampava el meu nom i el de la meva esposa, desprès de formar –los agrupant manualment les lletres.
No podia marxar sense intentar si més no retornar el detall, i coneixedor de la vinculació del tipògraf a les terres del Montsià i la Ribera d’Ebre, i la seva afecció a l’excursionisme i la fotografia, li explicava l’excepcional vellesa de la Vall de Cardó, on l’any 1605 el carmelità tortosí, Pere Pau Revull , fundaria el que s’acabaria coneixent com desert de Cardó, i en el que a banda del recinte conventual que donaria lloc al balneari, s’hi troben fins a 13 ermites, una de les quals, l’anomenada de la Columna, així dita per estar bastida sobre una roca que en té la forma , identifica en el plànol editat recentment per l’Ajuntament de Rasquera aquest singular espai.
En la propera Mostra d’Oficis, trobareu de ben segur a la carpa de l’Antoni Térmens, imatges de la Vall de Cardó; m’agradaria molt retrobar tots els oficis d’aquesta mostra i algun més ; això vindria a ser la confirmació que la nostra societat avança en el camí correcte, que novament s’aprecia la qualitat del treball desenvolupat en llibertat, i amb totes les garanties socials.
Que així sia.
© Antonio Mora Vergés
El dilema qualitat/preu , és – com tantes coses d’avui – una fal•làcia, un miratge , així com quan érem menuts ens ensenyaven que només podíem sumar i restar peces del mateix gènere, pomes amb pomes, cireres amb cireres, únicament podem comparar entre objectes d’una mateixa classe : els cistells de vímet del país, conformem una “qualitat” en la que podem comparar, entre els produïts en un indret o altre de Catalunya, però no certament amb aquells quina procedència es situï fora dels límits del principat.
Hi ha un concepte de recent divulgació dins l’àmbit d’aquesta societat de l’autosatisfacció el “dumping social “ , la consciència per part dels compradors, que a uns determinats preus, comprar qualsevol mercaderia i/o objecte és girar l’esquena davant dels abusos, de l’explotació, de l’execució de conductes que en el nostre sistema de lleis, foren fins i tot, qualificables de delictes.
Qui compra productes barats, és converteix en còmplice i/o cooperador necessari , dels explotadors de persones de qualsevol edat i condició, arreu del món.
Hi ha – només cal mirar-ho atentament , i/o voler-ho veure – objectes que regalimen sang humana.
M’enduia al sortir del recinte, amén del regal de la contemplació de les habilitats dels anomenats “artesans” , dits també antigament menestrals, com a reconeixement de professar una art mecànica; enfront dels “artistes” , els que es dedicaven a una art o professió no mecànica.; la convicció intima de l’absurditat d’aquesta distinció entre uns i altres, artesans i artistes, que possiblement no tenia ja raó de ser un cop superat l’antic regim, abolides les confraries i essent actualment els col•legis institucions que vetllen per la defensa dels interessos col•lectius dels anomenats “professionals lliberals “ .
M’enduia - deia - dues postals, una dels ports de Besseit, i l’altra dels arrossars del Delta, en la que l’Antoni Térmens, autor de la fotografia i de la il•lustració, enamorat de la seva professió d’impressor gràfic, estampava el meu nom i el de la meva esposa, desprès de formar –los agrupant manualment les lletres.
No podia marxar sense intentar si més no retornar el detall, i coneixedor de la vinculació del tipògraf a les terres del Montsià i la Ribera d’Ebre, i la seva afecció a l’excursionisme i la fotografia, li explicava l’excepcional vellesa de la Vall de Cardó, on l’any 1605 el carmelità tortosí, Pere Pau Revull , fundaria el que s’acabaria coneixent com desert de Cardó, i en el que a banda del recinte conventual que donaria lloc al balneari, s’hi troben fins a 13 ermites, una de les quals, l’anomenada de la Columna, així dita per estar bastida sobre una roca que en té la forma , identifica en el plànol editat recentment per l’Ajuntament de Rasquera aquest singular espai.
En la propera Mostra d’Oficis, trobareu de ben segur a la carpa de l’Antoni Térmens, imatges de la Vall de Cardó; m’agradaria molt retrobar tots els oficis d’aquesta mostra i algun més ; això vindria a ser la confirmació que la nostra societat avança en el camí correcte, que novament s’aprecia la qualitat del treball desenvolupat en llibertat, i amb totes les garanties socials.
Que així sia.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada