En el nostre món occidental, sembla que cada cop s’allunya més i més, aquesta hora de la mort; avui amic lector, em permetre fer algunes reflexions, de les que com sempre, m’agradarà rebre - si hi son- les discrepàncies o desacords que us puguin suscitar.
La primera reflexió va justament en el sentit de matisar molt, aquesta qüestió de la mort; en el nostre món occidental, en que ja certament l’esperança de vida és incomparable a d’altres llocs del món on és força més curta, en aquesta percepció imagino que hi ha consens general., oi ?
L’altra precisió vindria quan al moment històric [ ara, en el present ], fa menys de 100 anys, viure més enllà dels 50 anys era extraordinari, i la presència de malalties específicament relacionades amb l’edat quasi inexistent.
Fins la menopausa era considerada una raresa. Més endarrere, 200, 300 .... està clar que bàsicament un cop assegurada la continuïtat de l’espècie, els nostres avantpassats lliuraven la seva ànima al senyor.
El fet cert avui per avui d’una major longevitat de les dones, està relacionat amb les tasques que tradicionalment han vingut desenvolupant, i que les mantenen actives fins quasi al moment de la mort; semblant situació trobem pel que fa als homes que viuen un major nombre d’anys, i que habitualment treballen a la agricultura, també fins quasi al moment de la mort; la continuïtat en la pràctica d’una tasca coneguda i controlable sembla que allarga l’existència.
Al mateix temps, la mort sobtada desprès de la jubilació laboral, us sona familiar, oi ?.
El futur ens portarà – molt a curt termini -, un canvi de papers, les dones treballadores, obreres, executives, polítiques, empresàries, artistes ,... .. veuran reduïdes les seves expectatives vitals, entre 10 o 15 anys, en relació als seus companys/competidors barons més preparats per assimilar l’estrès i la tensió laboral, cap cop més creixent.
Les malalties pròpies de l’edat, tindran en el centre les de caràcter mental, i entre totes sense cap dubte la depressió severa, com a conseqüència justament de la major durada de la vida, que en aquest tram final, hom viu amb un sentit d’inutilitat pràctica.
Negat qualsevol valor a l’experiència, oblidades les antigues regles del respecte als ancians, no queda altra sortida que l’agrupació com a tècnica defensiva, que practiquen ja els nostres majors, des dels clubs d’avis, fins a les noves construccions pensades exclusivament per a ells.
Més enllà de l’especulació econòmica, que per altra banda es avui el motor del món, cal assajar models que permetin adequar les noves expectatives vitals, als models d’explotació econòmica, pensar únicament en allargar la vida laboral dels obrers que treballen des dels 14 anys o fins en algun cas abans, es únicament un estirabot en la línia de la raça superior, que tant maldecaps va generar en la primera meitat del segle XX.
La societat actual no te eines per tractar aquest veritable problema, i cada cop més obertament es senten veus, que reclamen un límit a l’existència humana, ja sigui per la via de la voluntat particular, eutanàsia, ja sigui per una decisió col•lectiva, genocidi.
El tema mereix una reflexió i àdhuc començar a cercar propostes que des del coneixement d’aquesta realitat, ens permetin donar-li una solució.
Que us sembla ?
La primera reflexió va justament en el sentit de matisar molt, aquesta qüestió de la mort; en el nostre món occidental, en que ja certament l’esperança de vida és incomparable a d’altres llocs del món on és força més curta, en aquesta percepció imagino que hi ha consens general., oi ?
L’altra precisió vindria quan al moment històric [ ara, en el present ], fa menys de 100 anys, viure més enllà dels 50 anys era extraordinari, i la presència de malalties específicament relacionades amb l’edat quasi inexistent.
Fins la menopausa era considerada una raresa. Més endarrere, 200, 300 .... està clar que bàsicament un cop assegurada la continuïtat de l’espècie, els nostres avantpassats lliuraven la seva ànima al senyor.
El fet cert avui per avui d’una major longevitat de les dones, està relacionat amb les tasques que tradicionalment han vingut desenvolupant, i que les mantenen actives fins quasi al moment de la mort; semblant situació trobem pel que fa als homes que viuen un major nombre d’anys, i que habitualment treballen a la agricultura, també fins quasi al moment de la mort; la continuïtat en la pràctica d’una tasca coneguda i controlable sembla que allarga l’existència.
Al mateix temps, la mort sobtada desprès de la jubilació laboral, us sona familiar, oi ?.
El futur ens portarà – molt a curt termini -, un canvi de papers, les dones treballadores, obreres, executives, polítiques, empresàries, artistes ,... .. veuran reduïdes les seves expectatives vitals, entre 10 o 15 anys, en relació als seus companys/competidors barons més preparats per assimilar l’estrès i la tensió laboral, cap cop més creixent.
Les malalties pròpies de l’edat, tindran en el centre les de caràcter mental, i entre totes sense cap dubte la depressió severa, com a conseqüència justament de la major durada de la vida, que en aquest tram final, hom viu amb un sentit d’inutilitat pràctica.
Negat qualsevol valor a l’experiència, oblidades les antigues regles del respecte als ancians, no queda altra sortida que l’agrupació com a tècnica defensiva, que practiquen ja els nostres majors, des dels clubs d’avis, fins a les noves construccions pensades exclusivament per a ells.
Més enllà de l’especulació econòmica, que per altra banda es avui el motor del món, cal assajar models que permetin adequar les noves expectatives vitals, als models d’explotació econòmica, pensar únicament en allargar la vida laboral dels obrers que treballen des dels 14 anys o fins en algun cas abans, es únicament un estirabot en la línia de la raça superior, que tant maldecaps va generar en la primera meitat del segle XX.
La societat actual no te eines per tractar aquest veritable problema, i cada cop més obertament es senten veus, que reclamen un límit a l’existència humana, ja sigui per la via de la voluntat particular, eutanàsia, ja sigui per una decisió col•lectiva, genocidi.
El tema mereix una reflexió i àdhuc començar a cercar propostes que des del coneixement d’aquesta realitat, ens permetin donar-li una solució.
Que us sembla ?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada