El jacent del Museu de Guimerà és Bernat de Boixadors ?

Teníem una de les habituals reunions de l’associació http://www.guimera.info/, entre altres temes d’interès hi havia la finalització de les tasques de restauració de la figura jacent, trobada a Vallsanta, i que s’exposava a la planta baixa de l’edifici anomenat avui la cort del Batlle, conegut però majoritàriament com Museu de Guimerà.

La relació dels Boixadors , procedents de poble homònim de l’actual municipi de Sant Pere Sallavinera (Anoia), situat a la capçalera de la riera de Rajadell, amb les terres de Lleida comença al segle XII, quan els Boixadors van participar en la conquesta del regne taifa de Lleida al costat de Ramon Berenguer IV juntament amb altres nobles procedents de Pujalt, i Jorba, entre d’altres.

A partir d’aquesta conquesta, els Boixadors es van encarregar d’organitzar i liderar la repoblació d’un sector de l’actual comarca de les Garrigues (amb els castells de Tarrés, l’Espluga Calba i Fulleda).

Quan a Vallsanta, hi ha constància que la priora Sibil•la de Boixadors féu l’encàrrec d’una capella a construir pel mestre d’obres Arnau Çaveila, segons les disposicions testamentàries del seu germà Bernat de Boixadors. El contracte de l’obra és del primer d’abril de 1345.
La capella construïda en aquella època es pot atribuir a què fos conseqüència del testament de Bernat de Boixadors, per a ser-hi enterrat.

Per tant, pels historiadors és perfectament versemblant intensificar el destinatari del nostre sepulcre amb Bernat de Boixadors, finat vers 1343 el gran benefactor de Vallsanta.
Per visitar Guimerà no us calen excuses; certament l’exposició d’aquesta figura jacent recent ment restaurada, és sens dubte un al·licient addicional, com la reproducció del Retaule que s’exposa a l’església de Santa Maria, o el poble mateix que conserva l’encant medieval.
Raons d’ordre gastronòmic, també en podeu trobar : oli, vi, pa, embotits,...

Ben aviat s’afegirà a aquesta oferta, ara en l’àmbit de la Vall del Corb,la celebració que es pretén itinerant de Firacorb.

Aquest indret continuarà manteniment la seva qualitat de territori serè, reivindicant alhora el seu dret inajornable, a donar als seus fills les oportunitats de tot ordre, de que gaudeixen de manera habitual, la major part dels catalans.

© Antonio Mora Vergés

Santa Maria de Vilalba Sasserra i el poble de Trentapasses

Ens aturàvem davant l’església parroquial, observem una creu de terme, i entre la creu i l’edifici religiós, un quiosc de begudes i una carpa; algú ens comentarà que som una “rara avis” ja que la major part de persones no senten cap mena de curiositat per les creus de terme.

Ens consta que la ubicació del quiosc de begudes prop de la creu de terme, no s’ha fet amb intenció de deslluir aquest símbol cultural i religiós. Aquí com per arreu, la ignorància, la desídia, l’estultícia, campen lliurement.

Recollirem imatges de la nova església, neoromànica.

Ens prendrem unes cerveses sense alcohol que acompanyarem amb olives i patates fregides. Seguim les instruccions i alhora que ens mantenim hidratats, complim amb la llei seca que sota pretext de la seguretat en el tràfic han imposat les “ forces progressistes” del país. Recollim algunes dades d’interès :

La parròquia de Santa Maria de Vilalba Sasserra era anomenada antigament de Vulpilieres, topònim que amb petites variants ortogràfiques apareix documentat diverses vegades des del 1023 fins a la primeria del segle XII, tot i que el 1067 ja s'esmenta l'església com a Santa Maria de la Serra o Ça Serra.El terme de la parròquia de Vilalba Sasserra pertangué al terme del castell de Montclús, que formava la baronia de Monclús, la jurisdicció de la qual s'estenia sobre tots els homes i béns de la parròquia, almenys des de la primeria del segle XIII. El 1328 la baronia era posseïda per Bernat, fill de Ramon de Cabrera, que aquest any esdevingué, per herència de la seva cosina Marquesa, vescomte de Cabrera —Bernat (I) de Cabrera—. Aleshores, la baronia de Montclús, la senyoria superior de la qual pertanyia a la comanda de Sant Celoni de l'orde de l'Hospital, fou annexionada al vescomtat de Cabrera, successor de l'antic vescomtat gironí, que era centrat al castell de Montsoriu i que tenia la seva administració a Hostalric. El 1403, la baronia de Montclús restà en franc alou dels vescomtes de Cabrera, és a dir, en plena senyoria, per compra que en feren als hospitalers.

El cap del municipi és el poble de Trentapasses (200 m d'altitud), únic nucli de població agrupada, a l'extrem septentrional del terme, just al límit amb els de Vallgorguina i Llinars. El poble (tot i que el topònim de Trentapassessuggeriria que es tractés de la sagrera d'una antiga església, de fet no hi ha cap prova que ho documenti) es formà al pas de Trentapasses, coll que separa les conques del Besòs i de la Tordera (on neix la riera de Trentapasses, afluent del darrer curs), per on passava la via romana, que es devia continuar usant en època medieval, ja que el 1199 s'esmenta l'estrada de Trentapasses. Només com a hipòtesi consignem que no gaire lluny de Trentapasses es devia aixecar l'església de Sant Martí de la Strata, que el 1133, juntament amb l'església de Santa Maria de Vulpeies, constituïa la dotació de la parròquia propera de Collsabadell, de la qual les ruïnes de l'església de Sant Martí no eren gaire allunyades, segons l'arxiver del segle XVIII A. Campillo. En època moderna, al poble de Trentapasses, situat al llarg de la carretera de Girona, s'ha format l'únic nucli de poblament agrupat del terme i s'hi ha traslladat la parròquia, primer en un edifici provisional i el 1927 a la nova església, neoromànica, construïda per l'arquitecte Josep Maria Pericas i Morros (Vic, Osona, 27 d'agost de 1881 - Barcelona, 1 d'abril de 1966) edifici d'una nau capçada per un absis semicircular i precedida d'un porxo amb arcs de mig punt sobre columnes.

La temperatura supera llargament els 35 graus, quan pugem al vehicle per tornar al Vallès Occidental.

El Castell de Montclús

Sortíem de Sabadell a les 7,30, finalment l’havia retardat mitja hora atenen el raonaments del Feliu Añaños i Masllovet , anàvem l’Antoni Ibáñez i Olivares, el citat Feliu, i l’Antonio Mora Vergés. La nostra destinació està a Santa Margarida, dins del terme de Sant Esteve de Palautordera.

Deixàvem el vehicle prop de la nova ermita, creuàvem per damunt les pedres el curs de riu Tordera, dita aquí , la Tordera, i ens enfilàvem tot seguit en direcció al Castell de Monclús, creuarem un pla d’eucaliptus, i ben aviat albirarem les altes parets del Castell, esmorzarem fruita i dàtils assentats a les amples parets del que fou sens dubte torre de l’homenatge.

Algunes dades d’interès :

Es troba localitzat a la riba esquerra del riu Tordera, damunt el turó conegut com serrat dels Moros. Ocupa un lloc estratègic, amb un accés difícil, fet que confirma les seves qualitats defensives. L'accés idoni al castell s'ha d'efectuar per la zona de ponent, ja que la resta del turó apareix envoltat d'un penya-segat. Les primeres restes evidents de la construcció ja s'observen a la part inferior del turó, amb la muralla que tancava el recinte exterior del castell i que definia la zona de l'albarcar. Continuant pel corriol, s'arriba a la terrassa superior des de la qual s'enfila cap al castell. En primer lloc s'observa part d'una paret coronada per merlets i el recinte principal, del qual destaca una poderosa torre cilíndrica, aposentada sobre una base en talús; també es pot observar el fossar del castell. Seguint el seu traçat vers l'est s'accedeix a l'antiga ermita de Santa Margarida, d'una sola nau i amb absis, avui pràcticament destruïda. A l'interior del castell hom pot observar part de la torre de l'homenatge i restes de diverses estructures.

L’origen del castell cal situar-lo entre els segles XI i XII, però no fou important fins al segle XIII, període en què els senyors de Sesagudes van abandonar el castell del Montseny per instal·lar-se en aquesta fortalesa.

Tenia jurisdicció sobre les parròquies de Montseny, la Costa, Fogars, Mosqueroles, Vilalba Sasserra, Sant Martí de Pertegàs, Santa Maria i Sant Esteve de Palautordera, Vallgorguina i Olzinelles.

Entre el 1230 i el 1263 Guillemó, fill de Guillem Umbert de Montseny, va canviar el seu cognom pel de Montclús i es va establir com a senyor d’aquest castell. Es va casar amb Gueralda de Cabrera, filla del vescomte Guerau V. El seu fill Riambau va heretar el castell, però el va tenir poc temps, ja que aviat el va cedir al seu oncle Ramon de Cabrera.

Va ser en el segle XIV quan es van dur a terme les obres de transformació del castell en palau.

El 1403 va finalitzar la dependència feudal que mantenien els senyors de Montclús envers l’orde de l’Hospital de Sant Celoni, ja que la baronia major d’aquest feu la va adquirir Bernardí de Cabrera. A mitjan segle XV el castell de Montclús encara estava en mans dels vescomtes de Cabrera.

El 1508 es va restaurar la capella del castell i el 1739 el vicari general concedia llicència per a transportar la capella, pràcticament en ruïnes, fins al camp anomenat de la Parellada.

El conjunt del castell denota dues etapes molt ben diferenciades. A un primer moment hi corresponen una torre circular i una sala adjunta. Els murs d’aquestes dues construccions són fets amb aparell irregular, que en alguns trams mostra fragments d’opus spicatum, o carreus disposats a manera d’espiga. Són construccions datables al segle X. A un segon moment hi correspon el clos de planta gairebé quadrada, construït ja en la baixa edat mitjana, al segle XIII o XIV. Conserva en millors condicions els murs nord i oest. Hi ha restes d’un segon recinte, al sector sud-oest, amb panys de mur que tenen espitlleres i merlets. Probablement corresponia a la zona on hi havia l’entrada principal.

Nota: extret del volum Vallès Oriental de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, octubre de 1999

En la tornada ens arribarem fins les restes de Santa Margarida, dins del clos a nascut un esplèndid arbre.

El sol abrusador esdevé un argument irrefutable perquè comencem les nostres sortides a les 7,00 i no les 7,30.

© Antonio Mora Vergés

Sant Cebrià i Sant Corneli , i el castell de Fluvià

El dissabte 4 de juliol de dos mil nou, anàvem, l’Antoni Ibáñez Olivares, el Feliu Añaños i Masllovet i l’Antonio Mora Vergés al Castell de Fluvià, teníem hora concertada ,entre les 10,00 i les 11,00 del mati , amb el Director, Jordi Teixidó , per recollir imatges de L’Església d'estil romànic Llombard (S.XI), sota l’advocació de Sant Cebrià i Sant Corneli, declarada patrimoni artístic nacional; el temple amb planta de creu llatina, d'una sola nau i amb l'àbsida trevolada , està integrat dins la resta d’aquest edifici que pertany a ROSA DELS VENTS; una empresa de serveis a quitxalla i famílies , amb més de trenta anys d’experiència. Ens expliquen que gestionen directament les seves cases de colònies i organitzen les activitats. Comprovàvem que disposen d’un un complert equip humà compost per dirigents, educadors/es, pedagogs, esportistes, monitors/es, cuiners/es, personal de servei.

Més enllà del nostre interès d’avui, ens permetem recomanar-vos la pàgina http://www.rosadelsvents.es/ on trobareu tota la informació.

Trobem a la pàgina de l’Ajuntament de Sant Esteve de Palautordera :

Casa forta documentada ja el 1154. La seva estructura original és difícil d'identificar a conseqüència de les continuades transformacions, i molt especialment a partir del segle XVII, moment en què es convertí en masia senyorial. Un dels aspectes destacables en la història d'aquesta casa forta són els esdeveniments ocorreguts en el context de la Guerra dels Segadors, amb l'assassinat, l'any 1640, d'Anton de Fluvià, senyor del castell, a les portes de l’ermita de Sant Cebrià i Sant Corneli (s.XII), adossada a la domus de palau o casa forta de Fluvià el qual s'oposava a l'allotjament i al pagament de més impostos als terços d'Spatafora.

Mataren un sacerdot,
mentre que la missa deia;
mataren un cavaller,
a la porta de l’església,
n’Anton de Fluvià
i els àngels li fan gran festa.

L’interès arquitectònic de la casa forta resideix justament avui en la capella de Sant Cebrià i Sant Corneli , la qual es troba integrada en el casal. Des de l'exterior, hom pot observar-ne part del absis i l'espitllera. Es tracta d'una església d'estil romànic llombard (s.XI), amb planta de creu llatina, d'una sola nau i amb l'àbsida trevolada. Conservada en bon estat va ser restaurada l'any 1966.

L’enciclopèdia ens diu :

Casa aloera, dita modernament castell de Fluvià, al peu del vessant sud-oriental del Montseny, dins el terme de Sant Esteve de Palautordera (Vallès Oriental). Pertanyia a l'antic terme del castell de Montclús, i en depenia la quadra de Campins. El 1154 hi era ja establerta la família Palau (que hi tenia dret de farga); per matrimoni passà als Torrelles al s XIV i als Fluvià al XV.
Farem un recorregut del conjunt en companyia del Jordi Teixidó; no li falta res a aquesta casa per atendre les finalitats lúdiques i educatives que aquí es desenvolupen.

Recollides les imatges ens acomiadem de nostre amfitrió amb el compromís d’enviar-li un enllaç al coneixercatalunya.blogspot.com, tant bon punt publiquem aquesta crònica.

Enviarem – també - les fotografies a l’Arxiu Gavin.

© Antonio Mora Vergés

Ermita de Sant Sebastià i de la Mare de Déu del Remei a Santa Maria de Palautordera.

Anàvem al Castell de Fluvià, teníem hora concertada ,entre les 10,00 i les 11,00 del mati , amb el Director, Jordi Teixidó , per recollir imatges de L’Església d'estil romànic Lombard (S.XI) declarada patrimoni artístic nacional; el temple amb planta de creu llatina, d'una sola nau i amb l'àbsida trevolada , està integrat dins la resta d’aquest edifici que pertany a ROSA DELS VENTS; una empresa de serveis a quitxalla i famílies , amb més de trenta anys d’experiència. Ens expliquen que gestionen directament les seves cases de colònies i organitzen les activitats. Comprovàvem que disposen d’un un complert equip humà compost per dirigents, educadors/es, pedagogs, esportistes, monitors/es, cuiners/es, personal de servei.

Més enllà del nostre interès d’avui, ens permetem recomanar-vos la pàgina http://www.rosadelsvents.es/ on trobareu tota la informació.

Havíem sortit de Sabadell el Feliu Añaños i Masllovet, l’Antoni Ibáñez i Olivares, i l’Antonio Mora Vergés a les 7,30, teníem altres activitats programades abans i desprès de la visita a la Capella de Sant Cebrià del Castell de Fluvià, i a Santa Maria de Paalautordera concretament havíem de recollir imatges de la que fou ermita de Sant Sebastià i de la Mare de Déu del Remei.

Algunes dades històriques :

La primera capella on es va venerar la Mare de Déu del Remei, estava dedicada a Sant Sebastià, sant, també molt invocat en les parròquies de Catalunya com intercessor contra la pesta, a la meitat del segle XIV i inicis del XV. A pocs metres de l'actual capella del Remei, al cantó oposat de la carretera, encara es conserva l'estructura externa. És un edifici de planta rectangular amb un absis semicircular que recorda al Romànic, sense ser-ho.

Ermita de Sant Sebastià i de la Mare de Déu del Remei a Santa Maria de Palautordera.
La façana molt senzilla, consta només de la porta d'entrada i una petita obertura vertical per l'entrada de la llum. S'ha pogut apreciar mitjançant la caiguda de l'enllustrat, que va ser construïda amb pedra.

El permís diocesà per la seva edificació va ser donat pel Vicari General del Bisbat al rector i als treballadors parroquials de Santa Maria, el 12 de març de 1517 i beneïda amb tota solemnitat el 20 de gener de 1519, dia del sant patró.

Actualment no està destinada a mitjans religiosos i adossada a una casa, s'utilitza per usos particulars.

La capella, des dels seus orígens, porta el nom del seu titular, Sant Sebastià.

A mesura que va anar creixent la devoció a la Mare de Déu, va decaure l'ús del nom del sant per a designar l'antiga capella, conservant-se el de la Verge Maria tal com ho demostra el relat de la visita pastoral del 26 de maig de 1737 on es pot llegir: "a les sis de la tarda, fou visitada la capella de Santa Maria del Remei, que fou trobada decentment". El santuari ja era conegut com el Remei de Palautordera, quedant el culte a Sant Sebastià en un lloc secundari.

Recollíem imatges des de l’exterior, amb certes dificultats particularment a la part del absis parcialment coberta per diversos estris.

Farem seguir també les fotografies a l’arxiu Gavin.

© Antonio Mora Vergés

Santa Maria de Malanyanes

Seguíem les indicacions de Mn. Albert Torrens d’ençà de l’any 1994, Rector de la parròquia de Santa Agnès de Malanyanes. Llicenciat en filosofia y lletres a Roma i a la universitat de Barcelona, per trobar l’accés a l’ermita de Santa Maria, prop del Mas l’Alzina, quin rellotge ens recorda que el temps passa i cal aprofitar-lo bé. Sota el rellotge es conserva un tros de roca, quina utilitat podia haver servit de suport a una imatge religiosa, o facilitar el desguàs de les aigües pluvials en un període anterior d’aquesta casa.

Trobem una minsa informació de la capella de Santa Maria :

El nom d'aquesta Església parroquial ha variat en funció del nom que se li ha donat al poble. Així al 931 es deia Malainanicos; al 1040 Malaichos; al 1064 Malannarges; al 1068 Malanicis; al 1076 Malanages (Mossen Mas; Nota històrica pàg. 4) Mn. Mas contínua dient que des de fa 100 anys es coneix a la localitat amb el nom de Malenyanes i així ho escriu al 1923.

D'aquesta forma, l'últim canvi en la denominació de la localitat i que afecta a la denominació de l'element a inventariar, es produeix després de 1923 passant a dir-se amb el nom de Malanyanes. En nombroses referències trobarem " Sanctae Agnetis " a causa del ús del llatí en els documents de registre i administratius, tal és el cas de la visita pastoral del segle XIV (ADB, V.P., vol 10, fol 97). Ara pertany a la diocesis de Terrassa.

La capella i la seva advocació actual gaudeixen d'una veneració especial perquè hom els atribueix protecció a les parteres. La població celebra la seva festa el dia de la Candelera i un aplec el segon diumenge de maig, amb diferents actes de caire litúrgic i popular.

Edifici d’una sola nau de planta rectangular capçada per un absis de planta quadrada. La nau i l’absis són coberts per una mateixa volta rebaixada de maó pla. L’accés és per la façana de ponent per un portal adovellat. A la façana de migdia hi ha dues finestres de doble biaix
La primera noticia que es té de Santa Maria és de l’any 1080 quan en el testament de Ramon Sunifred es deixa a la capella de Santa Maria de Malanyanes trenta passos pel cementiri. La capella tenia un benefici que, durant el segle XIV, n’exercien el dret de patronatge els senyors dela casa Soler i els del castell de la Roca. Al segle XVIII, era el bisbe de Barcelona qui nomenava els capellans. A finals d’aquest segle el benefici va quedar vacant i no es tornà a ocupar.

Us recomanem la lectura de http://torrens.espacioblog.com/ si voleu ampliar informació.

I per descomptat fer una passejada, en les primeres hores del mati, o passades les vuit del vespre, des del darrer carrer enquitranat de Santa Agnès de Malanyanes, fins a la masia de l’Alzina, en un curt trajecte – en la seva major ombrívol - que us permetrà gaudir de la contemplació d’aquesta ermita de Santa Maria de Malanyanes, que havia estat en temps església parroquial de la contrada.

© Antonio Mora Vergés

FESTA MAJOR DE TERRASSA'09

Rebia un e.mail amb el següent text :

DIA : DISSABTE 4 JULIOL DEL 2009

HORA : A LES 19 H

LLOC : PLAÇA DEL PROGRES AL COSTAT DE FGC DE LA RAMBLA D’EGARA

1. BASIC
2. SCRAP-IT
3. EASY COME EASY GO
4. SKIP
5. SUNDAY DRIVER
6. BRITGES TO YOUR HEART
7. PITTER PATTER
8. OVERNIGHT HEARTACHE
9. PLAY IT AGAIN SAM
10. FOOLISH HEART
11. JAMAICA RUN
12. ALPEN POLKA
13. TUSH PUSH
14. FOR YOU MIREIA
15. DOWN ON THE CORNER
16. IRISH STEW
17. JACK’S COWBOY
18. YIPPE YIYO
19. IT HAPPENS
20. WANNA BE
21. KEEP IT TEKI
22. GOOD TIME
23. FIRST BABY
24. HELP ME
25. CHILL FACTOR
26. SLEEP TONIGHT
27. BITTE MY BOOTS
28. SUGARTALK
29. DON’T FAIL ME NOW
30. SUGAR AND PAI
31. MY MARIA
32. WANNA BE ELVIS
33. DHSS
34. ON THE LINE
35. EVER READY
36. NIGHT AFTER NIGHT
37. DRIVING TEXAS
38. BLACK BOOTS
39. URBAN COWBOY
40. BEAUTIFUL DAY FOR CLAUDIA = = =
41. TRAIN TWO TWO TWO
42. WESTERN BARN DANCE
43. SWINING DOORS
44. COWBOY CHARLESTON
45. SLAPING LEATHER
46. TWO DAYS
47. ISLAND IN THE STREAM
48. COUNTRY FOREVER
49. SHACKING MIX
50. ON THE ROCKS

Amb catalana puntualitat deixàvem a la Plaça del Progrés a la Rosa , la Vicki i la Maria Jesús, el Pedro insistia en acompanyar-me fins a Bellvitge on tinc un familiar recentment intervingut. Comprovava amb joia que té una evolució positiva, i possiblement el proper dimecres sortirà de l’hospital amb l’alta mèdica.

En la nostra absència els balladors/es havien suat la cansalada sota un sol d’absoluta injustícia.

Romandríem fins passades les 22,00 hores, a la Plaça el Progrés saludant amics de :

Viladecavalls
Terrassa
Taradell
Sabadell
Rubi
Moià
Castellar del Vallès
Barcelona
Sentmenat,
,,,,

Segur que em deixo força poblacions, i aprofito per reiterar la petició d’incorporar al “ costumari country ” , el costum de saludar durant la ballada, als amics que procedents d’altres llocs de Catalunya ens acompanyen.

També – si més no – a nivell de Comarca, caldria coordinar la celebració de trobades, la simultaneïtat provoca en tots els casos una menor assistència, alhora que redueix la varietat de participants.

Felicitats als amics de Terrassa, en la festa del seu Sant Patró.

P/D

En aquesta ocasió com a símbol de la ciutat m’ha semblat adequat proposar-vos la Masia Freixa ; Construïda el 1896, va ser pensada originalment com a fàbrica de filats i va ser reformada entre el 1907 i el 1914 per Lluís Muncunill i Parellada, que la va transformar en la residència familiar de l'industrial tèxtil Josep Freixa. L'arquitecte la va convertir en una de les joies del modernisme terrassenc, amb la seva estructura d'arcs i voltes d'inspiració gaudiniana i els murs pintats de blanc, d'on sobresurt una alta torre.

Aquest edifici modernista de la ciutat de Terrassa està situat al parc de Sant Jordi, antics jardins i terreny adjacent a la masia, dins el barri de Ca n'Aurell.

© Antonio Mora Vergés