Ens aturàvem davant l’església parroquial, observem una creu de terme, i entre la creu i l’edifici religiós, un quiosc de begudes i una carpa; algú ens comentarà que som una “rara avis” ja que la major part de persones no senten cap mena de curiositat per les creus de terme.
Ens consta que la ubicació del quiosc de begudes prop de la creu de terme, no s’ha fet amb intenció de deslluir aquest símbol cultural i religiós. Aquí com per arreu, la ignorància, la desídia, l’estultícia, campen lliurement.
Recollirem imatges de la nova església, neoromànica.
Ens prendrem unes cerveses sense alcohol que acompanyarem amb olives i patates fregides. Seguim les instruccions i alhora que ens mantenim hidratats, complim amb la llei seca que sota pretext de la seguretat en el tràfic han imposat les “ forces progressistes” del país.
Recollim algunes dades d’interès :
La parròquia de Santa Maria de Vilalba Sasserra era anomenada antigament de Vulpilieres, topònim que amb petites variants ortogràfiques apareix documentat diverses vegades des del 1023 fins a la primeria del segle XII, tot i que el 1067 ja s'esmenta l'església com a Santa Maria de la Serra o Ça Serra.El terme de la parròquia de Vilalba Sasserra pertangué al terme del castell de Montclús, que formava la baronia de Monclús, la jurisdicció de la qual s'estenia sobre tots els homes i béns de la parròquia, almenys des de la primeria del segle XIII. El 1328 la baronia era posseïda per Bernat, fill de Ramon de Cabrera, que aquest any esdevingué, per herència de la seva cosina Marquesa, vescomte de Cabrera —Bernat (I) de Cabrera—. Aleshores, la baronia de Montclús, la senyoria superior de la qual pertanyia a la comanda de Sant Celoni de l'orde de l'Hospital, fou annexionada al vescomtat de Cabrera, successor de l'antic vescomtat gironí, que era centrat al castell de Montsoriu i que tenia la seva administració a Hostalric. El 1403, la baronia de Montclús restà en franc alou dels vescomtes de Cabrera, és a dir, en plena senyoria, per compra que en feren als hospitalers.
El cap del municipi és el poble de Trentapasses (200 m d'altitud), únic nucli de població agrupada, a l'extrem septentrional del terme, just al límit amb els de Vallgorguina i Llinars. El poble (tot i que el topònim de Trentapassessuggeriria que es tractés de la sagrera d'una antiga església, de fet no hi ha cap prova que ho documenti) es formà al pas de Trentapasses, coll que separa les conques del Besòs i de la Tordera (on neix la riera de Trentapasses, afluent del darrer curs), per on passava la via romana, que es devia continuar usant en època medieval, ja que el 1199 s'esmenta l'estrada de Trentapasses. Només com a hipòtesi consignem que no gaire lluny de Trentapasses es devia aixecar l'església de Sant Martí de la Strata, que el 1133, juntament amb l'església de Santa Maria de Vulpeies, constituïa la dotació de la parròquia propera de Collsabadell, de la qual les ruïnes de l'església de Sant Martí no eren gaire allunyades, segons l'arxiver del segle XVIII A. Campillo. En època moderna, al poble de Trentapasses, situat al llarg de la carretera de Girona, s'ha format l'únic nucli de poblament agrupat del terme i s'hi ha traslladat la parròquia, primer en un edifici provisional i el 1927 a la nova església, neoromànica, construïda per l'arquitecte Josep Maria Pericas i Morros (Vic, Osona, 27 d'agost de 1881 - Barcelona, 1 d'abril de 1966) edifici d'una nau capçada per un absis semicircular i precedida d'un porxo amb arcs de mig punt sobre columnes.
La temperatura supera llargament els 35 graus, quan pugem al vehicle per tornar al Vallès Occidental.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada