SANT JOAN DE VILADA. EL BERGUEDÀ SOBIRÀ

Ens aturàvem davant l’església parroquial de Sant Joan de Vilada,  (antigament, Vilada de Guardiolans) la Rosa, el Miquel, la Maria Jesús, i l’Antonio; res en aquest edifici recorda el primitiu temple romànic del segle XII, del qual – ens expliquen les cròniques – hi ha restes encara en alguns dels actuals murs – insistim en la inexistència de ‘pedres romàniques’, no és el material, sinó la forma en que es disposa, el que atorga una o altra qualificació - ; Sant Joan apareix documentat el 903, en l'acte de consagració de la desapareguda Santa Maria de Roset.

La construcció actual, manté bàsicament l’estil que li donaren unes ‘remodelacions’ – eufemisme que sovint substitueix i/o amaga reformes radicals i/o reedificacions- del segle XVII – m’agrada llegir ‘patides’- seguint els models del Barroc rural.

L’edifici actual és d'una nau única, amb capelles laterals i un campanar de torre quadrada que es transforma en un octògon.

Les cròniques diuen que l'església fou cremada durant la guerra civil i es va perdre el retaule barroc de la Verge del Roser que presidia l'altar. Fou substituït per un retaule neoclàssic que actualment tampoc es conserva.

El Miquel i la Maria Jesús departien tranquil•lament, mentre la Rosa i l’Antonio, maldàvem – sense èxit – per obtenir alguna imatge ‘neta’ – sense fils per mig – d’aquesta església.

Si les ‘Autoritats’ permeten i/o toleren aquestes formes de degradació del patrimoni col•lectiu, que ningú s’estranyi de les pintades i d’altres bretolades de més ‘nivell’.

https://algunsgoigs.blogspot.com/2020/05/goigs-sant-joan-baptista-patro-de.html

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/3722

La festivitat de sant Joan Baptista té lloc en el que podríem definir com un  tsunami de corrupció al REINO DE ESPAÑA, en el que sembla fins i tot, que es donen premis als corruptors.  Que sant Joan Baptista, elevi a l'Altíssim la nostra sempiterna pregària, Senyor, allibera'ns del jou insuportable del REINO DE ESPAÑA!. Amén. 

TROBALLES. OBLITS PROVIDENCIALS, SI US AGRADA MÉS

L’explicació del mot en singular és :

Cosa trobada per un atzar, o en el curs d'una investigació, d'unes excavacions, d’una excursió, d’una visita, ....

En la tasca del CONÈIXER CATALUNYA això de ‘ fer troballes’ és habitual. Està clar que sobretot per a nosaltres.

El nostre costum és explicar el que veiem, i ON HO VEIEM, i no pas com s’hi accedeix - que acostuma a ser el més senzill - ; en aquesta ocasió però em cal trencar el costum, i ensenyar-vos el que vaig poder retratar, però per la pròpia seguretat dels objectes, no puc dir-vos l’indret en que es troben.

Ho entendreu si us explico que ambdós son ‘ oblits providencials’ en les tasques de destrucció que tenien encomanades en un cas les forces nacionalcatòliques [ feixistes ] – l’Escut és el de la II Republica Espanyola - us posaré l’escut actual, que difereix únicament per les armes de la Corona Espanyola.

L’altre ‘ oblit providencial’ es imputable a les forces de l’esquerra progressista, que entre 1.936 i 1-939, completaven quasi la total destrucció del patrimoni col•lectiu; l’estat amb les desamortitzacions, i la manca de control amb les vendes a l’estranger, ja s’havia cobert de gloria durant tot el segle XIX, i les primeres dècades del segle XX.

No és inhabitual trobar escuts en pedra ; la seva destrucció comportava feina, i segons la seva ubicació un cert risc personal, altres materials com la fusta i/o el pergamí o paper, ho feien més senzill.

Sortosament com podeu veure, tant els progressistes d’esquerra, com els nacionalcatòlics [ feixistes ], tenien i tenen coses en comú; algunes son :

No els agrada gaire treballar. Així va el país.

Son destralers, però poc curosos fent la feina. Les ‘troballes’ en son la prova.

Son rancuniosos. Per això, no us puc donar més dades sobre la ubicació física de les ‘troballes’.

Son incombustibles. Els sistemes politics es van succeint, però ells no desapareixen mai. Potser amb el canvi climàtic – com els dinosaures - oi ?.

Imagino que ja sabíeu allò de que les forces contraries s’atrauen , oi ?

BERGA. EL MOLÍ DE LA SAL

Visitava la Ciutat de Berga en companyia del Miquel Pujol Mur, em sorprenia agradablement comprovar l’immillorable estat del nucli històric.

Em cridava l’atenció més que l’edifici que hi ha al final de la placeta, i mirant cap al carrer Major – que també -, la seva curiosa denominació Molí de LA sal , amb aquest article femení que nega òbviament la dedicació - si més no exclusiva - com a Moli de sal.

Hi ha poques dades :

Unes obres a l'oficina de PIRINEU 2000 situada a la plaça Ciutat, 2 de Berga han permès trobar i mostrar l'obrador de l'antic MOLÍ DE LA SAL.

Aquest molí té una inscripció del 1651, però hi ha indicis que pugui datar del 1302.

Just darrera de l'oficina, al terra de la plaça Maragall, encara s'hi veuen lloses de l'antic MOLÍ DE LA SAL, fins i tot algunes moles que ajudaven a triturar el blat. Servien per produir farina, sal o fins i tot xocolata. Ara només són la mostra del passat de la ciutat.

Aquesta descoberta es complementa amb una politja a la part posterior de l'edifici, que era per on es pujaven els cereals i les primeres matèries. A la construcció de la plaça Ciutat es pot observar el curs de l'antiga canalització de la riera de Metge, actualment coberta.

El negoci de la sal (que era un dels monopolis del comú de la vila, monopoli que els prohoms i consellers arrendaven als particulars) generava una important activitat econòmica.

De Molins de sal, únicament en trobem algun esment a Canovelles [ Vallès Oriental ], i no per exemple a Manresa o Barcelona.

Tot plegat aquest edifici de planta baixa i tres pisos d’alçada que sembla mantenir l’estructura original a tres vents del segle XVIII, i que es reivindica insòlitament com un casal moliner situat ara en el mateix centre de Berga, ens suscita moltes preguntes :

Quina era la procedència d’aquesta sal ?.

La procedència era, probablement, de Cardona (el domini de la sal ja havia originat enemistats i lluites entre territoris: recordem que la visceral enemistat de Guillem de Berguedà amb Ramon Folc de Cardona, en part, podria ser que vingués motivada per aquestes raons. Tot això, evidentment, cal contrastar-ho.

Perquè calia moldre-la ?

La sal calia moldre-la ja que la seva extracció de les canteres i jaciments es portava a terme en blocs sòlids i compactes.

Toni Gol, dona resposta a les nostres preguntes, li donem les gràcies, i us esperonem a fer-nos arribar les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Ah!, el senyor google ens permet penjar imatges amb una millor resolució que la que veieu en pantalla, sou pregats de clicar damunt de les fotografies i se us ampliaran.

Gràcies per endavant.

NOSTRA SENYORA DEL CARME DE LA FARGA DE BEBIÉ. OSONA & RIPOLLÈS

Sortíem de la C-17 i ens arribàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, a la colònia de la Farga de Bebié, volia recollir una imatge de l’església de Nostra Senyora del Carme, de la que trobava a l’hemeroteca la següent noticia :

LAVANGUARDIA
Edición del miércoles, 09 febrero 1927, página 22

Colonia «La Farga de Bebié»

Como era de prever, constituyó una solemnidad religiosa la inauguración del Oratorio en la colonia La Farga de Bebié.

A las once de la mañana del sábado se dobló por primera vez la campana, llamando a sus colonos a rendir culto de adoración, a la que en adelante ha de ser su patrona la Virgen del Carmen, agolpándose la colonia en masa a las puertas del nuevo templo, para presenciar el acto.

Colocados en lugar preferente la Casa-Bebié, autoridades, con su alcalde de barrio, concejal, cabo de somatén, presidentes de entidades, los maestros, sacerdotes e invitados, el reverendo don Adolfo Clapera, párroco de San Quirico de Besora, con los formalidades de rúbrica, procedió a la solemne bendición del Oratorio.

Nuestro capellán celebró oficio, cantando niños y niñas de los colegios la misa de «Ángelus».

Los demás actos, en particular la misa de Comunión general se vieron muy concurridos.
Llamó poderosamente la atención la palabra convincente y apostólica del doctor Liado, canónigo magistral de Vich.

El domingo por la tarde, después de entronizar la imagen del Sagrado Corazón de Jesús, practicó su visita colectiva el Apostolado de la Oracción del Montesquiu, llenando templo y atrio.

Al mediodía del domingo se celebró un banquete ofrecido por la Casa-Bebié; Hizo uso de la palabra el maestro de la colonia don F. Jové, el maestro de Montesquiu don L. Lancina, el concejal señor J. Romeu.c el capellán don Pedro Llagostera, el cura párroco de Montesquiu don J. Parer, felicitando todos a la Casa Bebié por la obra social de poner sus colonos bajo la única sombra salvadora: la Cruz. Resumió el doctor Liado, firmando y rubricando los conceptos de los que han precedido, de que la salvación social está en Jesucristo.

Como festejo popular figuraron audiciones de sardanas, que huelga decir con qué placer las bailaban nuestros jóvenes.

La fiesta dejó gratísimos recuerdos a todos los asistentes y constituye una efeméride gloriosa en el historial de la colonia La Farga de Bebié.

En aquelles dates, Déu i els seus representants a la terra, parlaven únicament en llengua castellana.

D’ençà de l'any 1895 en que el suïs Edmund Bebié creà la colònia tèxtil la Farga de Bebié, el món ha canviat molt, i tenim tots la sensació que no a millor.

La situació d’aquesta colònia a cavall de dues comarques i àdhuc de dues províncies, no justifica l’absència quasi absoluta de dades, ho esperava de l’enciclopèdia de ‘ Barcelona’, que ha esdevingut ‘ la gran vergonya nacional de Catalunya’, però no certament dels Ajuntaments de les Lloses i Montesquiu, i menys encara de les lletraferides comarques de l’Osona i del Ripollès, em dol reconèixer que m’ha decebut molt.

Les Colònies del Llobregat s’han esforçat per atraure un ‘ turisme cultural’ que no tenia fins els nostres dies cap oferta interessant. Espanya és dissortada i únicament, sol i consum alcohòlic. Sortosament PODEM SER L’EXCEPCIÓ d’aquesta deshonrosa regla.



Llegia amb delit la informació de la Paquita Viñeta Ortigués, si ho entenc bé, autora i editora del llibre ‘ Història d'una Colònia Tèxtil - La Farga de Bebié’.

Bona tarda !

Correctament con vostè suposava , abans de l’actual església de Nostra Senyora del Carme, existia un oratori a La Farga de Bebié i aquest, per sort, no va ser destruït durant la Guerra Civil. A la Farga de Bebié , no varen ser destruïdes cap de les edificacions que pertanyien a la Colònia. Una de les accions principals que varen dur a terme els seus responsables va ser ordenar pintar la bandera suïssa sobre les taulades de la fabrica amb la finalitat d’expressar la seva neutralitat i, per tant, no ser bombardejats.

L’edifici actual té aquesta història.

El dia 6 de març de 1955 el doctor Ramon Masnou i Boixeda, bisbe de Vic, col•loca la primera pedra del temple de la Farga de Bebié.

L'arquitecte va ser Gil Nerot, el constructor Joan Serradell , i l'enginyer Abril.

Disposo d'imatges de les diferents fases de la construcció.

L'església és d'estil muntanyenc i consta d'un esvelt campanar on es van col•locar quatre campanes que porten els noms de Trinitats, Maria a Monte Carmelo, Joshepa, i Antonia Maria Claret.

Darrera l'altar major l'escultura de talla de la Mare de Déu del Carme, patrona de la colònia de la Farga de Bebié.

El dia 16 juliol de 1958 el doctor Ramon Masnou i Boixeda, bisbe de Vic va fer la benedicció i la primera missa solemne d'aquesta nova església així com el Cor de la Farga oferí el cant dels goigs amb lletra de Sabastian Sanz i música de Mossen Enric Bonada en honor a la patrona de la Farga, la Verge del Carme.



Aquests Goigs - que ens cedia la Nora Vela- tenen llicència eclesiàstica des del 28 de setembre de 1960.

Salutacions cordials de Paquita Viñeta Ortigués.

Agraeixo des del fons del cor la magistral aportació de l’autora del llibre ‘Història d’una Colònia Textil – La Farga de Bebié’.

Aprofito per reivindicar un recolzament actiu des dels àmbits ‘ culturals’ d’Osona i el Ripollès, a la divulgació d’aquesta obra, que marcarà sens dubte el camí vers la recuperació d’una part essencial de la memòria col•lectiva d’aquestes contrades.

Antonio Mora Vergés

SANT MIQUEL DE FONTANET. TORÀ. CATALUNYA

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, per les terres de la Catalunya interior, a les que amorosament anomeno ‘ del Forat Negre’ ; continuava amb la meva dèria de recollir imatges i fer una petita crònica de la visita, en aquest cas de la que fou església parroquial de Sant Miquel de Fontanet.

Fontanet actualment és un Poble del municipi de Torà (fins el 1968, del de Llanera de Solsonès), l’església estàs dalt d’un turó, a la vora de la riera de Llanera, aproximadament a 2 quilometres del Cap del municipi.

Actualment l’església parroquial de Sant Miquel, és sufragània de la de Sant Gil de Torà; costa de creure que al segle XIX , de Sant Miquel de Fontanet , en depenien les de Figuerola, Puigredon, i la quadra de Jovans.

Tant per la seva ubicació, dalt d’un turó, com per la seva estructura, Sant Miquel de Fontanet, és una bellíssima església del segle XI , romànica d’una sola nau de planta rectangular, amb volta de canó i un absis decorat exteriorment amb un fris d’arcuacions cegues i lesenes.

El parament és de carreus que segueixen filada, treballats a cops de maceta. El seu tipus arquitectònic respon a les formes llombardes de finals del segle XI i principis del XII.

El mur de ponent és coronat per un campanar no romànic de cadireta de doble finestral, d’un estil peculiar , que és força comú però , en aquesta contrada.

L'accés actual es troba a l'oest – la porta original tapiada és encara visible al mur de migdia - i ve donat per una entrada amb arc rebaixat i porta de fusta de doble batent. Davant d'aquesta façana hi ha un petit pati amb bancs de pedra que s’aixopluguen sota una coberta de doble vessant, que originàriament podria haver estat un comunidor.

Al nord-est, arrecerat darrera de l’absis, sota l’empara de l’Arcàngel Sant Miquel , veiem un petit cementiri.

Em costa baixar d’aquest turó oblidat del món; aquí dalt la pau esdevé una sensació quasi física.

EL GRÈVOL DE VENTOLÀ. EL RIPOLLÈS

El visitant fugisser, o els passavolants que creuen aquestes terres per estalviar-se el peatge del túnel del Cadi, s’enduen la sensació de travessar unes valls angostes, que s’estenen per les vores del rius, , Freser , Ritort, Ter ,... i els seus afluents. Res més incert !, ben al contrari li escauria molt la denominació ‘País de les Mil Valls’ ; com el ‘viuen’ els que ultra estimar-lo, s’aturen per coneix-se’l.

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés – que som per així dir-ho ‘parella romànica’, com el Miquel i la Rosa, el Tomàs i la Carmen, els desconeguts amics del Romànic a l’objectiu, i una anònima legió, que ultra seguir-nos a uns i altres, ens expliquen també les seves particulars experiències des del món virtual - ; de la nostra destinació en diu l’enciclopèdia de ‘Barcelona’ :

Ventolà

Poble del municipi de Ribes de Freser (Ripollès), a l'W de la vila, situat al vessant meridional de la serra Estremera, a 1 300 m alt., damunt la vall del Rigard, al voltant de l'església parroquial de Sant Cristòfol.

Cap esment del reconeixement que des del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, en la seva edició DOGC núm. 4393 - 27/05/2005, en feia l’ ORDRE de MAH/228/2005, de 2 de maig, en la que incloïa en el catàleg d’arbres monumentals, dins del terme municipal de Ribes de Freser, el Grèvol de Ventolà, de la espècie: Ilex aquifolium, amb el número d'identificació: 31.145.03.



El terme "Ilex" fa referència al nom llatí de l'alzina, que li va fixar el botànic francès Joseph Pitton, ja que les fulles d'ambdues plantes s'assemblen molt. "Aquifolium", que és el nom clàssic del grèvol, prové d' "acus" que vol dir agulles i "folius" que vol dir fulles, al•ludint a la forma punxeguda que presenten aquestes.

S’explica que els antics celtes el consideraven un "arbre sagrat”; quan un home portava damunt seu una bossa amb fulles i baies, això li feia atraure la sort, i al ensems augmentava la seva capacitat d'atracció sobre les dones. Plantat prop de la casa, la protegia dels mals averanys, les malediccions i n’allunyava la mala sort. S'utilitzava en els rituals del solstici d'hivern (Nadal actual), per atraure sort i prosperitat.

Algunes d’aquestes ‘propietats màgiques’ s’atribuïen fins fa poca anys als llorers – sempre n’hi havia algun prop de les cases de pagès - . Pel que fa a l’augment de l’atracció, tant pels homes, com per les dones, les fulles i baies, s’han substituït ara per les monedes d’€ .

Els ‘País de les Mil Valls’ està ple de sorpreses.

EL POU DE GLAÇ DE BERGA. EL BERGUEDÀ.

Ens aturàvem la Rosa, el Miquel, la Maria Jesús i l’Antonio, davant pel petit promontori – si el comparem per exemple amb el Sailoic - sota el que s’amaga un Pou de Glaç, alguns en parlen com ‘ el Pou de Glaç de Berga.

Aquesta mena d’infraestructures son d’allò més desagraït per a retratar-los, i descarto totes les fotografies excepte aquesta.



En aquest enllaç podreu veure un esquema senzill i entenedor de com funcionava aquesta activitat econòmica.
http://www.xtec.es/~jgirabal/materialsgeolo/pousgel.pdf

Berga, allunyada dels centres de consum massiu, malgrat gaudir – aleshores i ara – d’unes condicions optimes per ‘fer gel’, no participarà – per imperatius de la logística – d’aquesta activitat econòmica.
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/05/els-pous-de-glac-testimonis-dun-temps.html

El tema en altres indrets de Catalunya ha estat objecte d’investigació i estudi, i sou pregats de fer una mirada als següents enllaços :
http://www.castelltersol.cat/fitxer/292/historia%20poues.pdf
http://www.perebascones.com/pousdeglac/inventari.html

Berga, el Berguedà i per extensió Catalunya, disposa d’uns excel•lents, i desaprofitats recursos turístics, els testimonis de moltes activitats pre-industrials que es desenvolupaven en entorns bàsicament agrícoles, com la fabricació de gel, o el rentat de la llana , a la comarca del Moianès.
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/06/esplugues-la-vinyota-el-roquer-la.html

Patim un centralisme exacerbat de la megalòpolis barcelonina, que ha comportat, comporta i comportarà sinó si posa remei, l’empobriment cultural del país.

En matèria econòmica ja ens han abocat a la misèria; en l’àmbit cultural penso que encara s’hi pot fer alguna cosa