divendres, 18 de novembre de 2011

SANT JOAN DE VILADA. EL BERGUEDÀ SOBIRÀ

Ens aturàvem davant l’església parroquial de Sant Joan de Vilada, la Rosa, el Miquel, la Maria Jesús, i l’Antonio; res en aquest edifici recorda el primitiu temple romànic del segle XII, del qual – ens expliquen les cròniques – hi ha restes encara en alguns dels actuals murs – insistim en la inexistència de ‘pedres romàniques’, no és el material, sinó la forma en que es disposa, el que atorga una o altra qualificació - ; Sant Joan apareix documentat el 903, en l'acte de consagració de la desapareguda Santa Maria de Roset.

La construcció actual, manté bàsicament l’estil que li donaren unes ‘remodelacions’ – eufemisme que sovint substitueix i/o amaga reformes radicals i/o reedificacions- del segle XVII – m’agrada llegir ‘patides’- seguint els models del Barroc rural.

L’edifici actual és d'una nau única, amb capelles laterals i un campanar de torre quadrada que es transforma en un octògon.




Les cròniques diuen que l'església fou cremada durant la guerra civil i es va perdre el retaule barroc de la Verge del Roser que presidia l'altar. Fou substituït per un retaule neoclàssic que actualment tampoc es conserva.




El Miquel i la Maria Jesús departien tranquil•lament, mentre la Rosa i l’Antonio, maldàvem – sense èxit – per obtenir alguna imatge ‘neta’ – sense fils per mig – d’aquesta església.
Si les ‘Autoritats’ permeten i/o toleren aquestes formes de degradació del patrimoni col•lectiu, que ningú s’estranyi de les pintades i d’altres bretolades de més ‘nivell’.

Cap comentari: