SANT QUINTI DE TARAVIL, CAPOLAT. EL BERGUEDÀ SOBIRÀ

La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, ens aturàvem abans d’arribar a la masia Casòliba; literalment al seu damunt s’aixeca el petit fossar que envolta l’església de Sant Quinti de Taravil.



El topònim Taravil, dit també Travil, és objecte de tota mena d’especulacions pel que fa al seu origen; des d’un origen àrab tal al-abira ‘ el turó de la riba’ , significat que l’assimila al Talavera que trobàvem a la Segarra, fins a fer-lo derivar de l’iber Iturri que significa ´¨font" ; aquí con en altres llocs : Torà, Tura... desapareix la "i" inicial, com també en el cas de Iturissa (antiga Tossa). El topònim en alguns indrets possiblement es va assimilar a "Torre", com en el cas de "La Torre de Fontaubella", o "la Torre de l'espanyol", pobles en els que no hi ha recollida l'existència de cap torre, però sí de fonts importants.

Històricament l’indret fou la base per la reconquesta i repoblació de la Vall de Lord, duta terme pel comte Guifré el Pelòs entre els anys 872 i 878. En aquell període el Bisbe d’Urgell Galderic, atorgarà la condició de parròquia a Sant Quinti, així com a les esglésies de Sisquer, Montcalb, Castelltort, la Selva, Tentellatge, el Cint, la Mora, Valldora, la Pedra, Terrers, ...

No s’esmenta com a parròquia en la visita al deganat de la Vall de Lord l’any 1312; hom pensa que aleshores tenia ja la condició de sufragània de Sant Martí de Capolat, mantenit però alguna funció quasi parroquial com el fossar, que conserva avui encara, malgrat no dur-s’hi a terme el culte religiós de forma regular.




Res en aquest petit edifici rectangular ens evoca el seu origen romànic; sembla que fou refeta per atendre adequadament les necessitats del culte; l’any 1.857 el cens de Capolat era de 525 persones, actualment segons la pàgina web de l’ajuntament de Capolat és de 79 persones.

No podíem accedir a l’interior , on ens expliquen que es conserva un altar barroc, obra de Josep Pujol i Juhí del segle XVIII.

Entenem l’adopció de mesures contra Catalunya - des de l’espanyolisme radical d’ençà de 1.714 - com la retenció indeguda dels diners de la Generalitat, practicada pel President Jose Luis Rodríguez Zapatero – que pensem cal denunciar davant del Tribunal penal Internacional - ; se’ns fa difícil d’empassar però, la ‘col•laboració lleial’ que ha portat com a conseqüència la despoblació i la misèria al nostre país.

LA MONEDA IBÈRICA DE PLANOLES. EL RIPOLLÈS

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, fins a Planoles a la comarca del Ripollès, el topònim és clarament descriptiu, Planoles , diminutiu plural de plana , que s’ha de traduir com ‘ planes petites’. Això justament és el que veiem.

Els vessants nord i sud són coberts de boscs de roures i pins a la solana i avets a l'obaga, fins a prop dels 1 800 metres d'altitud, i de pasturatges i ermots d'aquesta alçària en amunt; els conreus pràcticament han desaparegut en els darrers anys del segle XX , i els pocs que queden, farratge bàsicament, es troben prop de la població.

La vida a Planoles es desenvolupa al centre de la seva vall, entre la carretera N-152, i el riu Rigard prop del qual discorre la via del ferrocarril; ambdós infraestructures comuniquen Barcelona amb Puigcerdà.

Ens aturàvem davant de l’església de Sant Vicenç màrtir, excels patró del poble, per retratar el monument a la moneda ibèrica.



La moneda original de bronze [ no s’esmenta l’escala a que es va fer la reproducció ] va ser trobada el 1992 pels senyors Joan Espinet i Eudald Carbonell al prat de la Colomina.

La moneda va ser encunyada aproximadament a la segona meitat del segle II a.C. pertany als ausetans, tribus iberes que poblaven l'actual Osona.



A l'anvers hi ha un cap viril mirant cap a la dreta, el revers un genet sostenint una palma amb la mà dreta i a sota la inscripció ibera EUSTI (nom d'una ciutat dels ausetans)



Una imatge semblant es pot veure a l’actual escut d’aquesta comarca de la Catalunya Central.

Prop del lloc on es va trobar la moneda es van identificar restes de carbons vegetals, ceràmica i escòria de ferro, això permet sostenir la hipòtesis que en aquell indret hi havia una foneria. En els segle XVII i XVIII, l’explotació de les mines en tots els pobles de la Vall, va fer créixer nombroses fargues a les ribes del Freser i del Ter , que van resistir fins que l’extracció del mineral va deixar de ser rendible.

De la importància que va tenir aquesta activitat ha nascut la ruta de les mines de la Valls de Ribes.
http://www.vallderibes.cat/index.php/lang-ca/senderisme/252-ruta-de-les-mines.htm

Ah!, no hi ha cap explicació – raonable i/o científica - que expliqui aquesta troballa aïllada.

BOCINS DE LA HISTÒRIA DE CABRILS. EL MARESME

En el recorregut que fèiem per Cabrils, rememorant – fins on és encara possible – el que m’agrada definir com ‘Univers Tolrà’ ; visitàvem - gràcies a les bones gestions del Jaume Tolrà Ferrer , - la Capella del Santíssim de l’església parroquial de la Santa Creu, el Josep Vidal, el Salvador Juliana, i l’Antonio Mora ; aquest edifici annex al cos del temple parroquial s’aixecava a les darreries del segle XIX, a expenses de Doña Emilia Carles Tolrà, primera Marquesa de Sant Esteve de Castellar.



Tot em cridava l’atenció !, la simetria magnifica del recinte, les obres d’art que penjaven de les parets, la ‘delicadesa’ en que s’havia dissenyat l’altar, i malgrat l’absurd intent d’esborrar la creu del blasó de Josep Tolrà Avellà, el fet – per a mi extraordinari - que es salvessin tots els paraments en els dies foscos de la Guerra Civil.



Retratava en primer lloc – noblesa obliga – el blasó corresponen al cognom Carles que s’ha conservat perfectament, ja que no llueix cap símbol que les masses estultes poguessin identificar com a religiós.


Ho feia desprès amb el que presenta la mutilació a la Creu, que correspon al cognom Tolrà.



Retratava finalment l’escut d’armes – en colors - de la Marquesa de Sant Esteve de Castellar.



El matí donaria per a molt més, i amb la dosis justa ho anirem posant blanc sobre negre.

No volia concloure però, sense deixar-vos una pregunta obvia. Per quina raó no s’articulen unes rutes de turisme cultural en aquesta comarca del Maresme ?.

Ah!, fèiem extensiu l’agraïment manifest al Jaume Tolrà Ferrer, a Mossèn Josep Rodríguez Fernández, Rector de l’església de Cabrils.

PONT D’ORNIU. COLONIA ROSAL. OLVAN. BERGUEDÀ JUSSÀ

La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, ens aturàvem davant les restes més visibles de l’anomena’t Pont d’Orniu, a la vora de la Colònia Rosal, en el costat que pertany al terme d’Olvan.



No trobem cap explicació pel que fa al topònim Orniu, i agrairem com sempre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Es defensa una datació baix medieval per aquesta obra, aixecada en un moment indeterminat del segle XIV. Reforça aquesta tesis el fet que l’any 1369 les baronies de la Portella —de la qual depenia el terme d’Olvan— i de Lluçà van passar a mans dels barons de Pinós i de Mataplana, senyors de Bagà i de la Pobla de Lillet.
El canvi de la senyoria feudal va comportar anys de prosperitat a la contrada, amb la construcció a Gironella, per exemple, de l’església de Santa Eulàlia (en el darrer quart del segle XIV) i d’un pont (1389) sobre el riu Llobregat.

Documentalment però, la primera notícia del Pont d’Orniu, dit ara ‘Pont Vell’ data del 1719, i fa referència a la necessitat de reconstruir-lo.

L’absència de riuades documentades en aquella època i la proximitat del final de la guerra de Successió (1702-1714), fan pensar que va ser destruït- com es recull als segadors- ‘per dessolar la terra ‘. Ens calia la ‘retenció indeguda’ dels cabals catalans duta a terme pel Jose Luis Rodríguez Zapatero, per prendre consciència de l’odi extrem que ens tenen – des de sempre - els nostres mals veïns.

Ens apropem al tercer centenari d’aquell genocidi estremidor, que s’enduria les llibertats catalanes, l pretenia alhora – a sang i fetge – esborrar la nostra llengua i la nostra cultura.




Les derruïdes restes del Pont d’Orniu, clamen reparació i revenja a les aigües que ara dolçament, s’emporta el Llobregat fins al mar.

l’ OBLIDADA SANTA MAGDALENA DE TOSES. EL RIPOLLÈS

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, per les terres de Toses, que pertanyent administrativament a la comarca del Ripollès, però que depenen del Bisbat d’Urgell en l’àmbit religiós.

Alguna dada bàsica :

La vall de Toses tenia com a centre jurisdiccional el castell de Toses, ben documentat des del segle XIII, quan pertanyia als nobles cerdans cognomenats Urg o Urtx, que s'uniren als Mataplana pel casament de Galceran d'Urtx amb Blanca de Mataplana, efectuat abans del 1240. Amb el fill d'aquest matrimoni, Ramon d'Urtx, la vall de Toses, amb Dòrria i Campelles, passà a formar una de les batllies del gran domini dels barons de Mataplana. Aquest domini prengué, avançat el segle XIV, el nom de baronia de Toses.

De l'antic castell de Toses, regit per castlans que en reconegueren vassallatge als Mataplana i després als Pinós, es conserven trossos de mur, i se'n veuen fossars a l'indret anomenat els Castellassos, més amunt de la població de Toses. Des de l'emplaçament del vell castell es domina tota la collada de Toses, el coll de Castellar, Dòrria, la Roqueta del camí de Castellar i tota la part alta de la vall de Ribes.

Toses En la documentació antiga Tosos (segle IX), probablement prové del llatí TONSOS pelats (d’arbres); o: tosa 1 f. [LC] Acció de tondre. 2 f. [LC] [AGR] Temps en què normalment es tonen les ovelles. 3 f. [AN] Festa celebrada a les cases de pagès quan tonen les ovelles. O tossal 1 m. [LC] Petita elevació del terreny de pendent no gaire rost, en una plana, en una serralada. 2 m. [HIG] En heràldica terrassa abscissa en forma de tres cims arrodonits.

Em crida l’agencio la Capella de Santa Magdalena, situada quasi a les defores del poble, l’edifici llevat del campanar no evoca el seu caràcter religiós, ens adonem que hi havia un rellotge de sol a la façana del que resta únicament l’ gnòmon *





* gnòmon m. [FIA] [IMI] Estil o tija que per la posició i llargària de la seva ombra serveix com a indicador de l’hora, de l’altura del sol, etc.

Advertim que en alguns edificis propers llueixen dates del segle XIX; ens agradaria saber – amb un acceptable nivell de certesa - l’origen del topònim, i per descomptat malgrat l’oblit habitual e imperdonable que en fa l’enciclopèdia de Barcelona, i la pàgina web de l’Ajuntament, la història de la Capella de Santa Magdalena.

Pensem que l’escut municipal hauria d’intentar reflectir allò que és realment Toses i el seu entorn; el recurs de conservar les armes dels senyors feudals, ens sembla retrògrad i forassenyat , dit sia amb tots els respectes als dissenyadors de la heràldica ‘moderna’.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Escut_de_Toses

Agrairem la tramesa a l’email coneixercatalunya@gmail.com de qualsevol informació.

ESTANYS DE LA PERA . BAIXA CERDANYA

El dia no prometia ser gaire adequat per sortir a caminar, de bon matí. des de la finestra de casa unes boires presagiaven un temps incert; animats pels dies nebulosos que després s’han convertit en un grat record, vam iniciar la nostra sortida del divendres; el grup el composàvem en aquesta ocasió , l’Àngela, la Dolors, la Rosa i el Miquel, i la nostra destinació eren els llacs de la Pera, a la Baixa Cerdanya.

Passat el túnel del Cadí , la Cerdanya s’obria més soleia, dalt dels cims del Pirineu però , les bromes eren senyores del cel. Travessat el poble de Martinet en direcció a la Seu d’Urgell girem a mà dreta en la cruïlla amb l’indicador de Lles i Aranser. Pugem per la carretera, virada, bastant estreta i amb dues a tres paelles; a mitja pujada un trencall a l’esquerra ens porta al poble d’Aranser.

Bell i encantador poble que es ben mereixeria una petita crònica, avui però, era una sortida únicament matinal , i anàvem a preu fet, continuàvem per la carretera asfaltada fins a l’estació d’esquí nòrdic d’Aransa; a partir d’aquesta punt seguim per una pista de terra i ens arribem fins l’àrea de Pollineres ( 2.129 metres.) on hi ha una gran font d’aigua, molt, molt freda, barbacoes, taules i bancs de pedra en un prat verd , que per arreu recorre l’aigua de petits rierols.

Fem un mos i prenem els pals i les motxilles ; acompanyats per un suau vent de tramuntana comencem a caminar, la ruta està marcada amb senyals grogues i el número 1 , per tant és difícil perdre’s , el ventet ens refresca i ens anima a marxar.

Un tros més amunt la primera i petita dificultat: passar per damunt d’un tronc un dels braços del riu del Molí, la dificultat és minsa però a ningú li agrada anar amb els peus mullats, la ruta assenyalada sovint ens porta per diferents llocs on circula l’aigua, que creuem sense cap perill mitjançant passeres de pedres.

És un plaer veure l’aigua del riu trenant entre les roques i davallant amb lleu brogit, més endavant la cascada d’aigua ens brinda una nova visió; la de veure saltar l’aigua , i escoltar el monòton soroll dels esquitxos al picar damunt la pedra; ens cal fer alguna parada per treure’ns i/o posar-nos roba perquè l’exercici escalfa el cos.





Superem una pujada lleugerament forta i som al primer estany ; l’estany petit a 2.310 metres d’alçada, al seu damunt, com protector té el pic de Monturull. Avui no havíem ànecs nedant; continuem pujant per una camí de pedres fins arribar al estany superior a 2.380 metres d’alçada, més gran i emmarcat en la seva riba pel pic de Perafita, gaudim de la seva contemplació, abans de fer via fins el proper refugi ; des d’allà la panoràmica és esplendorosa , contemplem la vall del riu que hem pujat i que s’allarga més enllà del nostre punt de sortida; admirem el circ que conformen la serra Airosa, el Monturull, el Perafita i la serra de Sirvent, les terres de la proper Principat d’Andorra comencen en el que sembla proper coll del Perafita .




Ens meravellem davant la simfonia que composen les pedres grises i negres, el verd de les plantes, i el contrast brutal entre els arbres joves i ufanosos, i arbres vells i grisosos, al seu costat encara els que son ja morts, orfes de colors, als que vesteixen pietosa i gratuïtament les flors del bosc , i tot embolcallat pel sol brillant, l’aigua cantarina i transparent ,i l’aire pur i fi , sota la blavor intensa del cel.

Dissortadament arriben també fins aquí els brètols, els vàndals i altres tribus irracionals, no se’ls por dir muntanyenc, esportista o gent ben educada
als que deixen abandonats en un paisatge tan bell llaunes o bosses de plàstic, oi ?

Ho comentàvem mentre desfèiem el camí que ens portarà de nou fins l’àrea de Pollineres, on donarem per acabada aquesta matinal.

SIC TRANSIT GLORIA MUNDI. EMILIA CARLES TOLRÀ, PRIMERA MARQUESA DE SANT ESTEVE DE CASTELLAR

Rebia una trucada del Josep Vidal que em convidava a acompanyar-lo a Cabrils, allà ens trobaríem amb el Jaume Tolrà Ferrer, que ens acompanyaria pel que carinyosament anomeno ‘univers Tolrà’. Acceptava encantat.

Em recollíem a les 8,30 el Josep Vidal i el Salvador Juliana, i marxàvem en direcció, Sentmenat, Polinya, Santa Perpetua, on ens incorporàvem a l’autopista de peatge – som a Catalunya – en direcció a Girona, sortíem per incorporar-nos a l’autovia de Mataró – l’enllaç és de peatge - ; [costa d’entendre la gasiveria del Zapatero, per retornar els diners que deu a Catalunya, que s’ha fet càrrec en els ‘anys bons’ d’anticipar els diners de les inversions compromeses per l’Estat]. Des de la N-II feiem via fins a Vilassar, i des d’allà en un curt trajecte arribàvem a Cabrils.

El recorregut matinal en companyia del Jaume Tolrà Ferrer, va ser una autèntica delícia; visitàvem la Capella del Santíssim de l’església parroquial de la Santa Creu, que s’aixecava a instàncies de Doña Emilia Carles Tolrà, també l’orgue que desmuntat de l’església barroca de Sant Esteve de Castellar, s’instal•laria l’any 1.874 a Cabrils. Castellar del Vallès i la Basílica del Santuari de Nostra Senyora de Montserrat, rebrien de la cristiana generositat de Doña Emilia, un orgue idèntic; els castellarencs destruirien el de l’església Neogòtica que anys a venir serà coneguda com ‘la Catedral del Vallès ‘ , i excepcionalment , la protecció de les forces lleials a la Generalitat permetria salvar l’exemplar Montserratí.

Cercant a la hemeroteca de la Vanguardia trobava dos minses referències al traspàs de la que fou primera Marquesa de Sant Esteve de Castellar :

http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1915/02/26/pagina-5/33336690/pdf.html
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1915/02/26/pagina-5/33337186/pdf.html?search=%20'Emilia%20Carles%20Tolr%C3%A0'

Visitàvem la casa on va néixer el 28 d’octubre de 1.848 Emilia Carles Tolrà; transmet serenitat i pau, malgrat trobar-se prop de la carretera que comunica Cabrils amb Vilassar.



Més tard teníem ocasió d’accedir a la casa on va tenir lloc el traspàs de la Marquesa, el camí flanquejat per palmeres, ens fa evocar el descens als inferns del Dante, que ens confirma la visió dels jardins abandonats, i l’aspecte de la casa on naixia l’11 d’abril de 1.817, Josep Tolrà i Avellà, que es cassaria en segones núpcies el 16 de març de 1.882 amb la seva jove neboda Emilia Carles Tolrà.



La trajectòria industrial de nissaga Tolrà s’ha de qualificar d’efímera, ja que s’extingirà amb la guerra civil; el segon marques Emili Carles-Tolrà i Amat, morirà a Nàpols l’any 1.940, possiblement com a conseqüència del disgust per la negativa del govern feixista a permetre el seu retorn, fonamentat en la seva condició de ‘catalanista’, i els negatius informes que fonts interessades presentaren davant l’Autòcrata.

Malgrat l’ultratge i la profanació de les restes del Panteó Tolrà a Sant Esteve de Castellar del Vallès durant la contesa bèl•lica , les restes de Emili Carles-Tolrà i Amat, rebran sepultura al costat de les de la seva esposa Rosa Coll i Carles, i es refarà el Pantéo en el que figurarà des d’aleshores l’escut de Doña Emilia Carles Tolrà, enlloc del de Josep Tolrà i Avellà, com per arreu veiem en aquesta Vila.

Sic transit gloria mundi és una locució llatina que significa literalment: "Així passa la glòria del món".