dissabte, 30 de juny del 2007

Les Valls del les Feixes




El significat tècnic del mot feixa ens parla d’una antiga mesura agrària de superfície – anterior, per descomptat a les derivades del sistema mètric decimal - ; també s’anomenava feixa a l’espai guanyat a la muntanya fent marges de pedra seca, i de ben segur aquesta segona accepció és la més coneguda per tothom.
Havíem quedat a les 9,00 davant del complex esportiu Guiera al costat de la riera, allí ens esperava el nostre guia Santiago Moya, que ens portaria a l’Antoni Ibáñez, al Feliu Añaños i a mi, a descobrir les Valls de les Feixes, dins de la Serra de Collserola.
Començàvem el camí vorejant el roure martinenc [ Sant Martí és Patró insigne de Cerdanyola ], que deixava anar les darreres fulles; des de la seva posició contempla amb preocupació creixent, la transformació que pateix la ciutat.
La Masia de Can Coll d’esplèndida factura, ens deixava la sensació d’un miratge, en el que l’agricultura servia de perfecta coartada, per gaudir d’una vida de luxe i despreocupació ; més avall Can Cata, ens renovava una semblant sensació ; ambdós cases, coincideixen en les seves grans proporcions i estan situades en un indret en que l’activitat agrícola únicament, fa molt difícil pensar en una tant gran generació de recursos , que pogués permetre, l’edificació i el sosteniment d’aquests immobles.
La masia de Sant Iscle, on ens expliquen que podien aixoplugar-se fins a vint-i-dos monges, i que avui pertany també a Can Cata, te ja la mesura i àdhuc l’estructura, que hom espera trobar en una casa de pagès convencional.
Davant la casa, el terreny avui erm, ens fa pensar en el conreu possiblement de blat; malgrat resseguir amb atenció la muntanya al llarg del camí, no hem pogut localitzar ni un sol marge de pedra; pensem doncs que l’accepció que dona nom a aquest llogarret del que hi ha noticies d’ença de l’any 964 quan s’edifica l’església romànica, d’una nau in un absis, amb un esplèndid campanar d’espadanya , sota l’advocació principal de Sant Iscle i Santa Victoria , a la que s’ha afegit avui, Nostra Senyora del Rocio; que situada a la capella de la tarda, s’enyora sense cap dubte del seu original reialme als sorrals de Huelva.
De l’església de Sant Iscle de les Feixes, que tindria consideració de seu parroquial, en depengué l’ermita de Santa Maria de les Feixes, visible des de Cerdanyola, i que avui està en un estat lamentable d’abandó i desídia.
Es fa difícil d’entendre, com justament en aquest lloc, en el que l’especulació ha assolit nivells tant i tant elevats, tothom trobi lògic i natural, el deteriorament i àdhuc la pèrdua definitiva de vestigis històrics, com l’església esmentada i/o l’antiga masia de Canaletes.
Avui, com sempre, però certament d’una manera més evident, teníem la sensació de retratar paisatges que a curt termini desapareixeran; l’agricultura va fer possible la vida a les Valls anomenades de les Feixes, durant els més de 1.000 anys que han transcorregut des de que aquestes terres es repoblessin amb persones procedents de la Cerdanya, i que anomenarien aquest indret com Cerdanyola [ Cerdanya petita ], i els actuals pobladors permetran que en un període de menys de 100 anys , desaparegui fins al darrer vestigi d’aquesta presència.
Com els podríem fer entendre que hi ha coses que els diners no poden comprar ?
Ens falla el paisanatge.
© Antonio Mora Vergés