Parlem amic lector d’un arbre, oriünd de l’Amèrica del Nord, en la zona oriental, i quina destinació principal és ornamental; el podeu trobar esmentant dins del catàleg d’arbres i arbredes d’interès general, com el Negundo de la Font.
L’arbre d’aquesta història el podreu veure a Talamanca, Valls del Montcau, Comarca del Bages, Catalunya profunda, terres del “forat negre”; ho podríem fer també a Talamanca del Jarama, ciutat castellana que alhora que manté les seves arrels i tradicions històriques, gaudeix d'un envejable desenvolupament econòmic ; i fins a la Regió de Talamanca a Costa Rica, lloc on podem presumir que va nàixer l'acer negundo quina observació era l'objectiu de la nostra sortida.
El Joan Antoni Blaze Archs , - l’amic historiador al que demanaven com sempre el seu parer sobre la qüestió - en la seva tesi contempla com a possible que l'arbre ens vingués d’Amèrica o per la via d'un Indiano retornat a Talamanca, o per la portada posterior al mal anomenat descobriment l’any 1.492 i que fos l'actual Negundo un rebrot d'aquell.
La tesi de la Silvia de Santa Mònica, val a dir que força més arriscada, planteja la possibilitat que fossin els víkings qui portessin les llavors recollides en el seu desembarcament en aquelles terres, i que l'arribada a les Vall del Montcau, fos conseqüència de la emigració dels pobles del Nord, que donarien també el nom de lloc TALAMANCA. En aquesta tesi, lloc sense mar.
En qualsevol cas, calia anar a veure aquest Negundo de la Font, que a l'abric de la riera de Talamanca trenca totes les previsions – sobretot quan a longevitat - per als exemplars de la seva espècie.
Ho fèiem el dissabte 19 de gener de 2.008, sota una intensa boira, que ens acompanyaria des del moment que superàvem el Coll d’Estenalles, prop de les 9,00 del mati , fins al moment en que retornàvem al nostre Vallès, passades llargament les 13,00 hores. Viatjàvem : El Joan Moliner i Manau, el llegendari sherpa de les Valls del Montcau, el Tomàs Irigaray i López , i el Feliu Añaños i Masllovet, ambdós fotògrafs de reconeguda vàlua en el món de l’excursionisme, la natura i la conservació del nostre patrimoni històric i monumental; em feien tots plegats l’honor – una vegada més – de confiar-me la tasca de cronista.
Trobàvem l’arbre sense fulles, a la font situada a la baga del castell, acompanyat per uns exemplars de plàtan, en la perpetua contemplació de la Mussarra, a la riba contraria, dins ja del terme de Monistrol de Calders. Del lloc n'era el propietari el senyor del castell, però consuetudinàriament la utilitzava tot el poble per recollir aigua i com a safareig comunal (actualment tapat per un enrajolat vermell al costat del brollador, l’obra del qual data del 1701).
Feta la feina principal, anem a fer un tom pel poble, curull de llocs d’interès; l’església de Santa Maria (segle XI), d’estil romànic, n’és un exemple. L’edifici actual mostra les ampliacions del segle XVIII que transformaren la planta original de creu llatina (una nau) en una planta basilical (tres naus). A la façana, destaca el rosetó, el campanar i la portalada amb dos arcs de mig punt dovellats, ornada amb arquivolta i capitells d’estil corinti. Darrera, l’absis és cobert amb volta de quart d’esfera i ornamentat amb arcuacions cegues i finestral de triple arcada. Dissortadament està tancada, com la majoria de temples en aquests temps.
Anem per carrers empedrats fins al casal senyorial amb la torre , que construïren al segle XVIII, els Castellbell; A Talamanca l’any 1717, les tropes borbòniques enderrocaren el castell, fatalitat que compartiren bona part dels castells de la Catalunya Vella.
La boira persistent , la humitat elevada, i la bona fama de Cal Ros, juntament amb la necessitat de recuperar-nos una mica, ens portaran a l’emblemàtic bar restaurant de Talamanca, on prendrem un cafè.
Ens arribarem encara fins a Santa Magdalena, per recollir les imatges esfereïdores de l’abandó absolut en que es troba aquesta ermita romànica.
© Antonio Mora Vergés
L’arbre d’aquesta història el podreu veure a Talamanca, Valls del Montcau, Comarca del Bages, Catalunya profunda, terres del “forat negre”; ho podríem fer també a Talamanca del Jarama, ciutat castellana que alhora que manté les seves arrels i tradicions històriques, gaudeix d'un envejable desenvolupament econòmic ; i fins a la Regió de Talamanca a Costa Rica, lloc on podem presumir que va nàixer l'acer negundo quina observació era l'objectiu de la nostra sortida.
El Joan Antoni Blaze Archs , - l’amic historiador al que demanaven com sempre el seu parer sobre la qüestió - en la seva tesi contempla com a possible que l'arbre ens vingués d’Amèrica o per la via d'un Indiano retornat a Talamanca, o per la portada posterior al mal anomenat descobriment l’any 1.492 i que fos l'actual Negundo un rebrot d'aquell.
La tesi de la Silvia de Santa Mònica, val a dir que força més arriscada, planteja la possibilitat que fossin els víkings qui portessin les llavors recollides en el seu desembarcament en aquelles terres, i que l'arribada a les Vall del Montcau, fos conseqüència de la emigració dels pobles del Nord, que donarien també el nom de lloc TALAMANCA. En aquesta tesi, lloc sense mar.
En qualsevol cas, calia anar a veure aquest Negundo de la Font, que a l'abric de la riera de Talamanca trenca totes les previsions – sobretot quan a longevitat - per als exemplars de la seva espècie.
Ho fèiem el dissabte 19 de gener de 2.008, sota una intensa boira, que ens acompanyaria des del moment que superàvem el Coll d’Estenalles, prop de les 9,00 del mati , fins al moment en que retornàvem al nostre Vallès, passades llargament les 13,00 hores. Viatjàvem : El Joan Moliner i Manau, el llegendari sherpa de les Valls del Montcau, el Tomàs Irigaray i López , i el Feliu Añaños i Masllovet, ambdós fotògrafs de reconeguda vàlua en el món de l’excursionisme, la natura i la conservació del nostre patrimoni històric i monumental; em feien tots plegats l’honor – una vegada més – de confiar-me la tasca de cronista.
Trobàvem l’arbre sense fulles, a la font situada a la baga del castell, acompanyat per uns exemplars de plàtan, en la perpetua contemplació de la Mussarra, a la riba contraria, dins ja del terme de Monistrol de Calders. Del lloc n'era el propietari el senyor del castell, però consuetudinàriament la utilitzava tot el poble per recollir aigua i com a safareig comunal (actualment tapat per un enrajolat vermell al costat del brollador, l’obra del qual data del 1701).
Feta la feina principal, anem a fer un tom pel poble, curull de llocs d’interès; l’església de Santa Maria (segle XI), d’estil romànic, n’és un exemple. L’edifici actual mostra les ampliacions del segle XVIII que transformaren la planta original de creu llatina (una nau) en una planta basilical (tres naus). A la façana, destaca el rosetó, el campanar i la portalada amb dos arcs de mig punt dovellats, ornada amb arquivolta i capitells d’estil corinti. Darrera, l’absis és cobert amb volta de quart d’esfera i ornamentat amb arcuacions cegues i finestral de triple arcada. Dissortadament està tancada, com la majoria de temples en aquests temps.
Anem per carrers empedrats fins al casal senyorial amb la torre , que construïren al segle XVIII, els Castellbell; A Talamanca l’any 1717, les tropes borbòniques enderrocaren el castell, fatalitat que compartiren bona part dels castells de la Catalunya Vella.
La boira persistent , la humitat elevada, i la bona fama de Cal Ros, juntament amb la necessitat de recuperar-nos una mica, ens portaran a l’emblemàtic bar restaurant de Talamanca, on prendrem un cafè.
Ens arribarem encara fins a Santa Magdalena, per recollir les imatges esfereïdores de l’abandó absolut en que es troba aquesta ermita romànica.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada