Algú ho justifica en les imatges esfereïdores en les que un grup d’agents d’aquest cos policial, dins de les seves dependències duen a terme, el que podem qualificar provisionalment com ; abús de superioritat, us innecessari de la força, i que potser en algun país democràtic – no és el cas d’Espanya – podria consistir en l’execució del delicte de tortures.
Certament la pel·lícula fa poca cosa en la línia d’augmentar l’amor i el respecte dels qui viuen i treballen a Catalunya, vers els qui han escollit –voluntàriament- la feixuga carrega, de interpretar en tot moment que és exactament la llei i l’ordre, i aplicar-ho de forma automàtica.
El cert però, és que venim d’on venim, i tots som fills dels nostres pares i mares; en la memòria col·lectiva dels dies eterns d’aquella dictadura, imposada segons deien por la Gracia de Dios, molts recordaran la por, el patiment físic i moral, i sobretot, sobretot que els Mossos d’Esquadra, ja formaven part – petita val a dir-ho – de l’aparell repressiu de la dictadura feixista. Oficialment s’ocupaven aleshores de vetllar per la seguretat dels edificis de la Diputació de Barcelona, hereva pel designi del Generalíssim – cal recordar-ho sempre – de la Generalitat de Catalunya, vençuda i desarmada, com la resta del Ejército Rojo.
Altrament lluny del fair play català, s’ha volgut ser més papista que el Papa, i per evitar dubtes, s’han acabat generant desconfiances, temors, rancúnies, i en alguns col·lectius un odi exacerbat, que dissortadament ens portarà a viure episodis semblants, als que ens ofereix cíclicament el nostre veí francès.
En un sistema democràtic, l’administració s’ha de comportar amb una exquisida neutralitat; conductes com la retribució econòmica dels funcionaris públics, en funció d’imposar un determinat nombre de sancions; o com en el cas denunciat pel col·legi de Gestors de Catalunya, en les pàgines del Periòdic de Catalunya, al proppassat maig de 2.007, quan als funcionaris d’hisenda per la percepció de primes en relació a imputar de frau, a més i més contribuents; reben a banda del rebuig social, la sanció política i àdhuc judicial adequada. En aquest sentit la ciutadania ha trobat a faltar la veu del Parlament de Catalunya.
Val a dir que en un context econòmic dur per la major part de les famílies treballadores, el coneixement , la percepció i fins únicament la sospita, que des de l’Administració es fomentem aquesta mena de pràctiques irregulars, fa difícil, i/o dissortadament posa en greu risc, la continuïtat d’aquest sistema “formalment” democràtic, i alhora ens col·loca a tots plegats en greu risc de patir les conseqüències d’una violència social, que certament és del tot evitable , únicament amb l’aplicació de la Constitució de 1.978 i les lleis ordinàries.
Aquí conclou l’anàlisi - encertat o no - quan a les causes que ens expliquin en alguna mesura l’odi cerval que desperta en alguns col·lectius la nostra policia; els Mossos d’Esquadra.
La pregunta de la màxima importància amic lector és : Que podem fer a nivell personal i col·lectiu, per donar la volta a aquesta situació ?. Si en teniu, agrairé com sempre les vostres respostes.
© Antonio Mora Vergés
Certament la pel·lícula fa poca cosa en la línia d’augmentar l’amor i el respecte dels qui viuen i treballen a Catalunya, vers els qui han escollit –voluntàriament- la feixuga carrega, de interpretar en tot moment que és exactament la llei i l’ordre, i aplicar-ho de forma automàtica.
El cert però, és que venim d’on venim, i tots som fills dels nostres pares i mares; en la memòria col·lectiva dels dies eterns d’aquella dictadura, imposada segons deien por la Gracia de Dios, molts recordaran la por, el patiment físic i moral, i sobretot, sobretot que els Mossos d’Esquadra, ja formaven part – petita val a dir-ho – de l’aparell repressiu de la dictadura feixista. Oficialment s’ocupaven aleshores de vetllar per la seguretat dels edificis de la Diputació de Barcelona, hereva pel designi del Generalíssim – cal recordar-ho sempre – de la Generalitat de Catalunya, vençuda i desarmada, com la resta del Ejército Rojo.
Altrament lluny del fair play català, s’ha volgut ser més papista que el Papa, i per evitar dubtes, s’han acabat generant desconfiances, temors, rancúnies, i en alguns col·lectius un odi exacerbat, que dissortadament ens portarà a viure episodis semblants, als que ens ofereix cíclicament el nostre veí francès.
En un sistema democràtic, l’administració s’ha de comportar amb una exquisida neutralitat; conductes com la retribució econòmica dels funcionaris públics, en funció d’imposar un determinat nombre de sancions; o com en el cas denunciat pel col·legi de Gestors de Catalunya, en les pàgines del Periòdic de Catalunya, al proppassat maig de 2.007, quan als funcionaris d’hisenda per la percepció de primes en relació a imputar de frau, a més i més contribuents; reben a banda del rebuig social, la sanció política i àdhuc judicial adequada. En aquest sentit la ciutadania ha trobat a faltar la veu del Parlament de Catalunya.
Val a dir que en un context econòmic dur per la major part de les famílies treballadores, el coneixement , la percepció i fins únicament la sospita, que des de l’Administració es fomentem aquesta mena de pràctiques irregulars, fa difícil, i/o dissortadament posa en greu risc, la continuïtat d’aquest sistema “formalment” democràtic, i alhora ens col·loca a tots plegats en greu risc de patir les conseqüències d’una violència social, que certament és del tot evitable , únicament amb l’aplicació de la Constitució de 1.978 i les lleis ordinàries.
Aquí conclou l’anàlisi - encertat o no - quan a les causes que ens expliquin en alguna mesura l’odi cerval que desperta en alguns col·lectius la nostra policia; els Mossos d’Esquadra.
La pregunta de la màxima importància amic lector és : Que podem fer a nivell personal i col·lectiu, per donar la volta a aquesta situació ?. Si en teniu, agrairé com sempre les vostres respostes.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada