dilluns, 14 de gener de 2008

L'anunci.



El Frederic Estruch i Vidal, riquissim comerciant de Barcelona, on tenia oficina oberta, al carrer de Nàpols, 129 entresol; vivia habitualment a la seva torre de Castellar del Vallès, o de Sant Feliu del Reco, si així us agrada més, tot i que amb ell, aquesta disquisició entre la urbs i la seva pedania ,li semblava – com tantes i tantes coses – una pèrdua de temps, i per a ell, l’element temps, feia molts i molts anys que havia esdevingut l’autèntic valor.

Li faltaven pocs dies per arribar als seixanta anys, havia esmerçat tota la seva vida, en mantenir i àdhuc augmentar la fortuna familiar ,que s’havia consolidat a la Ciutat de Cardona, on els primers Estruch i Vidal, jueus , s’havien dedicat al préstec de diners, sota la protecció de l’aleshores Comte de Cardona ; no havia estat gent dificultós establir l’origen de la família, ja que juntament amb les dades de l’arxiu de Cardona, hi havia l’arxiu dels Estruch-Vidal, - que en aquell moment romania encara a l’estat de Ohio- tota vegada que a criteri d’altres membres de la família, les coses polítiques a Espanya, estaven lluny de poder-se considerar estables, en la mesura no tant que pervivien persones vinculades al període feixista – que n’hi havien - com que els partits d’àmbit estatal, mantenien estructures fortament antidemocràtiques i àdhuc en algun cas, fins i tot mafioses en el seu comportament.

S’havia oposat en el seu moment a eliminar la lletra h de la terminació del cognom, com aconsellava una part de la família, perquè tot i que certament era un element que posava de manifest la procedència jueva dels Estruch, com la major part dels que duien cognoms acabat en ch – cosa que no succeïa amb el Vidal, tot i tenir-ho comprovat documentalment – a ell, no li semblava que aquest tret s’hagués d’amagar, i menys encara en el món de comerç, on justament acreditar la pertinença a aquesta comunitat, constituïa una garantia de seriositat addicional, que donava tranquil·litat als mercats.

El Frederic arribada ja la seixantena, s’avorria !, durant els anys d’activitat laboral, no havia sentit mai aquesta sensació, però ara, sols ell i la dona a la casa de Castellar del Vallès, els dies se li feien eterns; i com de diners en tenia i molts, va pensar que podria comprar allò que li mancava, un amic ! ; i és va decidir a posar un anunci, i aquí comença realment aquesta història !

Va fer una llista de les coses que NECESSARIAMENT havia de tenir la persona que es buscava, i també un a llista, de les que NO HAVIA DE TENIR. Li va semblar que enllestiria ben aviat la feina, i dit i fet, va començar :

Li agradaven les persones cultes, agradables i conversadores; així doncs “l’amic” hauria de tenir aquestes característiques, però en realitat que volia dir, culta ?, havia de tenir un títol universitari ?, calia un determinat nivell de coneixements ?, com s’avaluava aquest ítem ?. Desprès vindria definir agradables, que era agradable ?, que et donin sempre la raó, és agradable ?, que mai discrepin dels teus punts de vista, és agradable ?. Conversador ?, que xerra sempre ?, que no es fa mai pesat ?, que et provoca les ganes de xerrar ?.

No semblava senzill definir els trets NECESSARIS, potser fora més senzill, fer-ho al revés, oi ?.

No li havien agradat mai les persones amb barba, li semblava que amagaven alguna cosa – com així és de fet -: Tenia doncs un tret clar, BARBA, NO !, desprès li va semblar que potser també hi havia qui duia barba, per raons estètiques, per amagar – si – alguna cosa, però en positiu, una cremada, una cicatriu; així doncs ?, BARBA SI, O , BARBA NO ?.

De sempre, els negocis amb els àrabs li havien semblat arriscats, a més de dur en ocasions barba, acostumaven a tapar-se exageradament – per un occidental – el cos, això li desagradava profundament, però recordava també, algunes trobades amb àrabs a Turquia, a Algèria, a Egipte o a Jordània ,... on s’havia sentit com a casa seva, on la sensació de protecció, d’amistat, havia estat perfecta; així doncs ?, ÀRABS SI, O ÀRABS NO ?

Els negres, xinesos, mongols, indis, i indis sud-americans, i algunes ètnies més ,li feien una certa por, se’n malfiava obertament !. No podia però oblidar el tracte cordial, amical, tendre quasi, de persones com el Konrad n’Mba, al que havia conegut a Guimerà, i que dir de Ghandi ? o de Confuci ? o de Neruda ? , o .... ; així doncs ?, tampoc aquí podia fer una afirmació apriorística !

Va voler definir el terreny polític ; no li agradaven els nacionalismes radicals, i això li feia desqualificar a qualsevol persona amb vinculacions amb els partits espanyols; que malgrat el que deien ser, tenien en el context europeu, fama de genocides i antidemocràtics !, tampoc però, podia admetre persones com el bocamoll català, que ofenien només a l’obrir la boca, i semblaven estar constantment disposats a encertar una guerra civil !. Millor no parlar de política, oi ?

De religió ?. Li va semblar que a un Estruch, jueu , de Cardona ; aquest era un tema, en el que de totes, totes, el millor que podia succeir, era que no se’n parles, ni poc ni gaire, oi ?

Al Frederic se li començava a fer evident, que la tasca de definir els trets bàsics, d’un amic, no era gens senzilla, i alhora, intel·ligent com era, veia que la major part dels atributs positius, o es donaven gràciablement o no és podien donar !. L’amistat de fet, era una relació gratuïta !, només des de la llibertat és podia ser amic d’algú !Va tenir la constatació d’això, un dissabte de juny, quan caminava sol, per la riera seca, a escassos metres de l’ermita de la Mare de Déu de les Arenes, i és va trobar amb un grup d’homes d’edat més que mitjana, que acompanyants d’un gos fox-terrier [ gossa ] de nom Bruna, caminaven tot i xerrant amicalment, sobre les qüestions típiques de la setmana, els esports, el temps, la política ,... i que el varen acollir obertament, quan els va demanar d’ajuntar-se amb ells, que anaven – sembla que de forma habitual – fins al Pi de les Quatre Besses, la Vall Deliciosa i alguns llocs mes de nom encisador, que no recorda ara.

Deseguida és va sentir part del grup !, i abans d’arribar al camí del Dalmau, ja era ell l’encarregat de llençar les pedres que la Bruna aniria a buscar de forma infatigable !. Li va semblar el mati més feliç de la seva vida !.

Va constatar però, que no sempre anaven junts, i que justament això, el fet d’atendre obligacions diverses, família, associacions, articles ,... feia que les trobades – quan és podien produir – fossin encara més agraïdes, això doncs era l’amistat !. Facilitar que els altres poguessin gaudir d’uns moments especials, quan també nosaltres tenien l’ocasió de fer-ho !. I sense compensació econòmica !

El grup no tenia jerarquia, així doncs no hi havia cap, ho va entendre quan el Jaume va comentar que el proper dissabte tenia un compromís familiar, i l’Antoni que aniria a una excursió amb la Fundació Caixa de Sabadell, i el Jordi, que marxàvem a l’apartament de Girona; únicament l’Antonio, el que tenia com a propietari de la Bruna [ que va comentar que únicament la treia a passejar però que la gossa era de la seva filla ] , va dir, que llevat d’obligacions de darrera hora, el podia trucar el divendres i possiblement podrien tornar a sortir, i li va comentar alguna cosa, d’anar fins a Castellcir a veure el Castell de la Popa.

La tarda d’aquell dissabte, El Frederic Estruch i Vidal, riquissim comerciant de Barcelona, va entendre, que depenen de les obligacions familiars de l’Antonio, de l’estat de salut de l’un i altre, i de tot un seguit de qüestions, respecte de les que no tenia ni coneixement ni possibilitat d’influir, podrien sortir novament a passejar en companya de la Bruna, i que això a les alçades de la vida en que és trobaven ambdós, era tot el que és podia demanar, i per descomptat, el mes semblant – sense ser-ho – a tenir un amic !

Amic lector, si ens tens algun d’amic/ga, cuida’l, perquè veritablement, qui te un amic te un tresor, i si com succeeix en aquesta història no fos així – som molts els casos – gaudeix al màxim de totes les ocasions de relacionar-te amb d’altres persones !

Ah! , no perdis el temps pensant en posar un anunci per a trobar amics, aquesta és una tasca, que només es pot fer de forma desinteressada; d’altra manera jo no parlaríem d’amistat, oi ?

© ANTONIO MORA VERGES

Cap comentari: