dilluns, 28 de setembre de 2009

SANT ANDREU DE LA BARCA. BAIX LLOBREGAT

L’únic que tenim clar quan topònim de Sant Andreu de la Barca, és allò que indica la seva terminació: així trobem:

A les acaballes del segle XIII, els Fenollar que posseïen el domini de les aigües del Llobregat des del Congost de Martorell fins a la Roca de Adroc, tenien en servei una barca pels voltants de la parròquia de Sant Andreu que es va convertir en el lloc de pas obligat per tots els que transitaven i volien arribar al camí ral que conduïa a Barcelona (una riuada havia destruït el pont romà de Martorell el 1143).

En diversos documents del segle XV es parla de la barca que hi havia sobre el Llobregat. El 1453 el poble ja és esmentat amb el topònim actual de Sant Andreu de la Barca.



Pas amb Barca del riu Llobregat, entre Olesa i Esparreguera, segons un gravat de Langlois (inicis del segle XIX). El pas de Sant Andreu de la Barca devia ser molt semblant.
Ajuntament de Sant Andreu

L’actual lloc de Sant Andreu de la Barca s'anomenava antigament Sant Andreu d'Aigüestoses o de Matoses. Breument però , dins del segle XX, en el període la Guerra Incivil, tornaria a recuperar aquest nom, ja que la població des del 1937 canvià el seu nom pel d'Aigüestoses de Llobregat, fins el 1939.

Quan al topònim trobem :

Toses Etim.: del llatí tōnsas, ‘pelades d’arbres”

Mata/matoses : és un a forma genèrica per anomenar la vegetació arbustiva.

La plana del Llobregat estava òrfena de vegetació, - com a conseqüència de la seva explotació agrícola - fa molts i molts anys/segles.

Trobem en relació al lloc :

Tot i que pertanyia a la baronia de Castellvell, centrada primer a l'antic Castellví de Rosanes i a Martorell des de la fi de l'edat mitjana, també hi tingué drets de domini el monestir de Santa Maria de l'Estany, drets que reivindicà el 1142 el prior d'aquest cenobi, Guillem d'Heures, a Guillem de Castellvell, senyor de la baronia de Castellvell. La vila rural de Sant Andreu d'Aigüestoses havia estat donada a l'Estany en època desconeguda , i aleshores, als primers decennis del segle XII, es trobava abandonada perquè els homes de Guillem de Castellvell tenien por dels sarraïns. Guillem de Castellvell, en tornar-la a repoblar, pretengué que era de domini seu. Després d'un llarg litigi en el qual, com conta l'historiador Antoni Pladevall, actuaren de mediadors el bisbe Arnau Ermengol de Barcelona i els seus canonges, Guillem de Castellvell reconegué el domini de l'Estany sobre la vila rural de Sant Andreu i el prior de l'Estany reconegué al senyor de Castellvell que dues terceres parts de les rendes que sortissin de l'exercici de les justícies de la vila serien per a ell, i només una tercera part per al monestir de l'Estany. Aquest cenobi, que destinava les rendes que cobrava a Sant Andreu a la cera de l'església de Santa Maria, encara en percebia el 1596, quan ja s'hi havia extingit la vida regular.


La baronia de Castellvell, després d'haver pertangut al llinatge d'aquest nom, als Montcada i als Foix, al segle XIV pervingué a la corona fins que el 1474 el rei Joan II vengué la baronia a Lluís de Requesens i de Soler i als seus descendents (els Fajardo, els ducs de Montalto i els Álvarez de Toledo) fins a l'extinció de les senyories.

Quan a l’església trobem :


La parròquia de Sant Andreu de
Saguatosisés documentada el 1109. Entre altres esments, hom troba, el 1176, el del testament de Guillem de Castellvell, que llegà a la dita església una mesura d'ordi.

La primitiva romànica va ser engrandida el 1581; d'aquesta construcció, de tradició gòtica, només es conserva dret el campanar, torre quadrada a la base que a mitja alçada passa a ser vuitavada i té finestres apuntades al pis més alt, construït amb pedra rogenca ben tallada (la part superior del campanar ha estat modificada; L'edifici fou malmès durant la guerra civil (1936-1939) S’aprecia clarament en la imatge del Fons Salvany de 1913.


l'arquitecte Francesc Salvant la reconstruí durant els anys quaranta en un estil que incorpora elements ornamentals de tradició romànica i clàssica.



És d'una sola nau, amb transsepte i cimbori i capelles construïdes entre els contraforts laterals. De l'església anterior, del segle XVI, es conserven unes claus de volta gòtiques esculpides (Sant Andreu i la Mare de Déu del Roser) de caràcter popular i estil classicitzant

La visita d’aquest municipi del Baix Llobregat – on dissortadament no naveguen ja les barques – us sorprendrà agradablement.

© Antonio Mora Vergés