dijous, 14 d’octubre de 2010

ARBÚCIES. BAIX MONTSENY. L’ABANDÓ DEL CASAL DELS CROUS

M’aturava al mig de l’era , davant la façana del notable casal dels Crous , que donava nom al petit veïnat, integrat per el mas del mateix nom - ara deshabitat - un molí i un parell de casetes.
La descripció – que reprodueixo- no fa justícia a la imatge senyorial d’aquesta casa :




Casa de tres plantes, vessants a laterals i cornisa catalana. Malgrat les seves grans dimensions (es tracta, de fet, de dues vivendes) i les constants reformes parcials a què ha estat sotmesa, l'estructura principal de l'edifici no es veu alterada de manera significativa.


Com a vestigi del primer edifici, a la façana principal hi ha una finestra gòtica d'arc conopial profusament decorada. Altres obertures amb llinda de pedra ens remeten al segle XVIII, mentre que la vivenda que dóna a una de les façanes laterals mostra un clar aspecte del segle XIX.
Davant hi ha l'era i diverses dependències de treball.


En venen al cap les paraules del bon amic Feliu Añaños i Masllovet, enamorat d’aquesta mena d’edificacions :


Creieu-me, quan mireu una masia observeu amb atenció la seva decoració externa però llavors doneu-vos la volta i contempleu també el que tenen davant : els camps i conreus , boscos, muntanyes, valls, horitzó, natura. Masia i natura , casa i terra formen un lligam únic integrat com si ens vulgues recordar que l’home forma part de la naturalesa i de la terra.


Anar d’excursió , passejar o simplement caminar per aquests paratges ens dona una sensació de pau , cura i serenitat . Al contrari passa quan ens movem per la ciutat en que els símptomes poden arribar a ser tot el contrari. I així va ser caminant per aquesta comarca , quan vaig descobrir a la llunyania alguna cosa que em va cridar l’atenció alguna cosa completament integrada en el paisatge malgrat estar feta per l’home.


Son les masies, cases rurals o de pagès com se li vulgui dir. Allà estan generalment isolades , en silenci esperant el pas del temps.


Quan al nom de lloc Crous, el Coromines defensa que és una variant fonètica local de Q(UE)ROLS. L’Alcover-Moll sosté que evoluciona des del preromà CARIOLU, diminutiu de CARIU ‘penya’. Dissortadament el temps – aquí com per arreu – només és sinònim d’abandó i ruïna.


Els qui ara manen, els que ho faran properament, i els que ho feien anys enrere, hauran de respondre - en algun moment - per les seves responsabilitats per omissió en la defensa del patrimoni històric del país.