dijous, 8 de setembre de 2011

SANTA CECILIA DE FIGOLS VELL. MEMÒRIA VIVA DE MOSSÈN VICTOR SALLENT I BATLLÓ

Rebia unes excepcionals imatges del Tomàs Irigaray Lopez i la Carmen Toledo Cañadas, seguint la petjada – sinistra en ocasions, , i no precisament per la seva vinculació amb l’extracció i comerç del carbó berguedà- del Comte de Figols, s’aturaven a recollir imatges de l’eslgesia parroquial de Santa Cecilia que centra i conforma el petit nucli del poble de Figols Vell, malnomenat habitualment com Figols de les Mines.

En els seus orígens fou un edifici romànic , que podem datar al voltant del segle XIII; els segles i les canviants situacions econòmiques que ha viscut Catalunya en general – l’obertura dels Mercats Americans pel Rei Carles III – i en aquest concret espai, l’explotació del carbó, que comportarà al Jose Enrique de lozano y Loyzaga, rebre el títol de Comte de Figols l’any 1.908 , atorgat pel Rei Alfons XIII.




L’edifici - amb les inevitables servituds públiques dels cables d’electricitat i/o telefonia, seguint el ‘mal costum’ que s’imposa al Patrimoni català, com un peatge més – és d'una sola nau coberta, amb volta i sense absis; és interessant – tot i les evidents ‘modificacions, alteracions i reformes’ – el campanar romànic de planta quadrada amb finestres d'arc de mig punt, ens expliquen – l’església està tancada, com és ja dissortadament habitual per arreu - que conserva un retaule barroc del segle XVIII dedicat a Santa Cecília.

En aquest indret hi ha un plafó en record i memòria de mossèn Víctor Sallent i Batlló [ Ametlla de Merola 30.11.1926- Berga 25-12- 1991 ] que en fou rector en els primers ‘anys triomfals’ de trista recordança ; http://lamemoriadelminer.blogspot.com/




A la colònia des de l’any 1949 hi havia un mossèn anomenat Víctor Sallent que amb una retòrica amable, popular i plenament en català s’havia guanyat a la majoria de la gent i en especial als joves. La figura del mossèn sempre havia estat vista com quelcom proper al règim i a les autoritats però en Víctor, des de el primer dia havia demostrat un compromís amb el poble i sobretot amb els obrers. Defensant-los a capa i espasa i fins hi tot enfrontant-se amb la Guàrdia Civil en moments de vagues i de reclamacions. El mossèn havia estat un dels impulsors dels esplais de Peguera i de Fumanya fent així que molts joves del bisbat poguessin gaudir d’una experiència i d’una educació totalment diferent a la que estaven acostumats. El fet de ser un capellà tant proper al poble i al sector obrerista, (de fet era molt freqüent veure’l jugar a cartes amb els miners al “Hogar del minero”) havia suposat problemes a l’empresa, que ja feia un temps que l’hi havia retirat la paga de rector i l’ensacada que permetia cuinar i escalfar la llar. Tot i això, molta de la gent de la colònia i dels pobles veïns ja s’encarregaven de que al mossèn del poble no l’hi faltes de res.

Santa Cecilia fou l'església del castell de Fígols, del que no se’n conserva cap resta, atès que va tenir una trajectòria breu en termes històrics :

La primera referència d’aquest castell data de l’any 1062, amb motiu de trobar-se dintre dels seus límits l’alou que l’arxiprest Ramon tenia a Vallcebre, el qual donava al monestir de Sant Llorenç de Bagà.

En el testament del comte Guillem Ramon, dictat l’octubre de 1094, llegava el castell de Figols, Torroella i Vallmanya, Madrona, Casserres i Pinós al seu fill Bernat.

L’any 1162, Pere de Berga, fill de Guillem Ramon, jurà fidelitat al rei Alfons “el Cast” per aquest castell i el de Peguera.

L’any 1258, surt relacionat amb aquest castell el cavaller Ponç de Fígols.

L’any 1290, Berenguera de Fígols, era feudatària de Berenguera de Saus, menor d’edat i es trobava sota la seva tutela. Berenguera de Fígols es casà amb el cavaller Ramon de Vilar, tingueren un fill, Berenguer de Fígols, donzell, documentat el 1311.

En el fogatjament de 1365-1370 comptava amb 8 focs, n’eren posseïdors en Jacme Vilar i Maria de Marçella, posteriorment, en el fogatjament de 1381 li calcula els mateixos focs, però declara ésser d’en Johan Salou de Berga.




Damunt d’una pedra, prenent el sol amb tota tranquil•litat, el Tomàs retrata una sargantana que ens recorda com n’és de mudable la nostra existència.

Cap comentari: