EL SALT DEL MOLI DE LA LLOSA. VILIELLA. LA CERDANYA

Havíem dinat a Viliella, ‘la petita Vila’, a Cal Tià, la Rosa [ la nostra amfitriona i sherpa ], la Maria Jesús i l’Antonio; sota un sol de justícia ens arribàvem fins al fons de la Vall del riu Llosa, on deixàvem aparcat el vehicle a l’ombra; mentre remuntàvem el corrent d’aigua en cridàvem l’atenció els molts avellaners – m’expliquen que bords en la seva major part – que hom troba per arreu; en tant que nascut a la ‘terra de les avellanes’, a les petites serralades que s’aixequen des del Baix Camp, fins als límits del Priorat, m’estranyava l’adaptació excepcional d’aquest arbust en aquestes alçades que hom imagina gèlides al hivern, malgrat la calor intensa d’aquest dies d’agost, que únicament és mitiga quan caminem protegits pel bosc de ribera.




La contemplació del Salt anomenat del Moli, diríem que justifica sobradament l’esforç i la calorada; pels voltants, uns prenent el sol, altres gaudint de l’ombra, molts amb roba de bany, i pocs però dins l’aigua, coincidim amb grups de famílies. Com ells ens aturarem prop del caient de l’aigua on aprofitaré per retratar a les ‘ meves Maries’.

Havia recollit una imatge de l’església parroquial de Viliella, aixecada originàriament sota l’advocació de Sant Martí, i dedicada avui a Sant Sebastià, pensem que possiblement en la seva qualitat de ‘celestial’ protector ; ‘Sant Sebastià guarda de fam, de pesta, de guerra i de tots els mals que hi ha’



El creixement demogràfic i econòmic que s’experimentarà als segles XVIII i XIX – arriben també fins aquí ‘ els diners d’Amèrica’ - , es manifestarà bàsicament en la transformació de les petites esglésies romàniques; com un foc d’encenalls, ‘ad pompam et ostentaionem’, tot se’n va en despeses sense utilitat per consolidar el creixement a futur d’aquestes terres.

Abans que desapareix-hi el darrer ‘aborigen’ s’hauria de recollir la història d’aquestes terres altes.

A qui correspongui.