dilluns, 3 d’octubre de 2011

ELS RENTADORS PÚBLICS DE BERGA

Em portava en aquesta ocasió fins ‘ la segona corona’ – dit en termes de circulació, la posada en marxa de http://latribunadelbergueda.blogspot.com/ en la que confio trobar també aixopluc per les meves cròniques.

El Miquel – exercint sempre de manera magistral el seu rol de sherpa - , em portava a fer un tomb per la ‘Berga antiga’, capelles en molts dels carrers estrets – de llambordes encara -; restes de l’activitat relacionada amb l’aigua, molins, rentadors públics; esglésies, i capelles, i la contemplació del darrer portal, prop d’alguns panys de la muralla que sembla es troben ara dins d’espais de propietat particular.

Restava embadalit en la contemplació d’aquest casc antic, tant meravellós com ignorat.

Sento una flaquesa especial pels rentadors públics que per arreu han estat arrasats, penso particularment en Castellar del Vallès on visc, però certament aquesta pràctica – mala pràctica si m’ho deixeu dir – s’ha generalitzar quasi per arreu.

L’estultícia s’encomana més que la grip.

Tocaria fer aquí un petit anàlisi econòmic i demogràfic de la ciutat Berga en els anys en que els rentadors donàvem servei a la població. Em consta que no li falten ‘especialistes’ i amb un petit recull d’imatges us reproduiré unes reflexions que em feia en ocasió de fer una semblant feina a la ciutat de Caldes de Montbui.








Deia que possiblement ja s’han fet els estudis i/o treballs que ens parlen del valor dels rentadors públics com a patrimoni arquitectònic, reflex i mostra d’unes construccions funcionals i utilitàries pròpies d’una determinada època i, per tant, amb característiques específiques.





En la vessant - que jutjo interessantíssima de la història social - , i especialment de la història de la dona, els rentadors públics en tant que espais de comunicació entre dones, van configurar uns elements de relació que han desaparegut a partir de l’acabament de la funció i de l’ús d’aquests espais, i amb l’aparició de l’aigua corrent primer i les rentadores després.

Reproduiré aquí algunes reflexions – particularment assenyades i enginyoses- de la Rosa Vernet, filologa :

Tothom sap que fer safareig no vol dir construir un safareig ni tan sols rentar la roba, sinó que vol dir, segons els diccionari, xafardejar, xerrar de tot i res de tothom i de ningú... Fer bugada, locució sinònima, en canvi, ha mantingut el seu sentit recte al costat del sentit figurat, cosa que no passa amb la primera. Són els rentadors públics els que originen el significat de xerrameca i no pas el safareig individual!! Si no, fer safareig voldria dir ‘parlar sola’

Això ens fa adonar, per exemple, que hi ha una sèrie d’oficis que són a l’origen de molta fraseologia i que, per exemple, no necessàriament coincideixen en dues llengües veïnes com ara el català i el castellà.

En castellà no existeix la locució fer safareig, fer bugada... el cotilleo, cotillear no té aquest un sinònim fraseològic en aquest camp semàntic. Tampoc no l’hem trobada en francès o italià, tot i que no hem pogut fer una recerca exhaustiva.

Si les dones haguessin rentat sempre de manera individual, a màquina, mai no hauria nascut la locució fer safareig. Ni les assecadores ens haurien permès allò d’haver-hi roba estesa...

En una primera aproximació, deia, hem fet una recerca ràpida sobre les paraules més usuals d’aquest àmbit: roba, sabó, bugada, estendre, rentar, drap, brut, net, cove, cossi, bassa...

Fer bugada, per exemple, no només vol dir rentar la roba o xafardejar, també vol dir ‘confessar’, i això ja és incloure també el concepte de rentar, de netejar, de treure la “brutícia”...

És clar que amb això de la brutícia també ens trobem que els draps bruts els podem fer públics, els podem rentar a casa (la roba bruta es renta a casa...)... O podem deixar algú com un drap brut mentre fem safareig... o si li tirem en cara tots els insults que se’ns acudin. O també podem quedar com un drap brut si sortim malparats d’algun tràngol....

El sabó ens rentarà aquests draps bruts... o servirà per ensabonar algú.

I la roba estesa ens ha de fer estar a l’aguait amb el que diem i no fer massa mullader. Perquè si, per exemple, tractem a algú de tap de bassa, de tap de cossi o de tap de pica, i la roba estesa en qüestió, que acostuma a ser la canalla innocent que té unes orelles que tot ho senten i unes boques que tot ho xerren, va i ho explica al personatge baixet que qualificàvem... el tap de barral se’ns pot enfadar i engegar-nos a fregar.

Tenir roba a l’estenedor és delicat perquè alguna cosa perilla.

Perquè si plou o hi ha algun imprevist ens pot passar allò d’anar amb la pluja a l’esquena i la roba mullada.

Per tot això, cal agrair l’esforç de Berga – i de tots els pobles, viles i ciutats - per recuperar i dignificar els espais físics i simbòlics que ens configuren tal com som i ens expliquen el perquè d’algunes coses.

Només així serem capaços de conservar i d’aprendre d’allò que hem estat i mirar de desmentir el tòpic, desgraciadament massa cert, que afirma que a cada bugada es perd un llençol!!

Antonio Mora Vergés