Edifici civil producte de diverses campanyes constructives al llarg del temps que han donat lloc a un conjunt heterogeni de parts juxtaposades.
1403-34: Formació del primer nucli tot aprofitant diverses cases del Call expropiades als jueus, afegint-hi la Cambra del Consell i la Cambra dels Oïdors (1403-18). El mestre Marc Safont dugué a terme les obres de la façana gòtica del carrer Bisbe, amb intervenció de Pere Joan en l'escultura i d'Aliot de la Font en els ornaments arquitectònics (1416-18). El mateix Safont es cuidà del pati (1420), d'una nova escala (1425) i de la capella de Sant Jordi amb façana a la galeria del pati (1432-34).
1526: Es construeix la Cambra Daurada dins d'una segona empenta constructiva que consisteix en una ampliació vers el nord sense, però, un projecte unitari.
1532-47: Moment en què es realitzen les obres importants d'aquesta segona etapa. Antoni Carbonell, juntament amb Pau Mateu, realitzen el segon pati interior, rectangular ‘el primer tram de l'actual dels Tarongers ', terraplenant-lo fins al nivell de la planta noble (1532-36). El 1537, Tomàs Barça succeí Pau Mateu i, amb Carbonell, s'ocuparen de les parts de comunicació (1539), de la llotja de ponent, del vestíbul d'accés a la Cambra Daurada (1539-44), de la pavimentació del pati amb marbre de Carrara (1545) i de la rèplica de la llotja a llevant del pati (1547). L'alçat de la llotja de ponent seguí l'esquema compositiu que Marc Safont havia emprat al primer pati: galeria contínua d'arcs carpanells molt rebaixats sobre una alta galeria cega de sèries de tres arquets trilobats. L'aspecte general del nou pati resultà, doncs, de formes gòtiques tot i les columnes classicitzants amb capitells corintis de la Llotja de ponent, obra de Gil de Medina (1539-41).
1568-77:Adquisició de més cases veïnes. Pere Ferrer construí al nord de la Cambra Daurada el Consistori Major, o Sala Nova, amb el seu campanar (1570-77).
1589-1600: S'afegeixen dues sales més al costat del carrer Sant Honorat, paral·lelament a obres com l'escultura de gàrgoles al nord del pati de Bernat Montaner i Pau Forner (1598).
1596-1619: La tasca principal va ser la projecció, per Pere Blai, de la nova capella, ara saló, de Sant Jordi (1596) per a la qual es contractaren el 1597 unes obres que no s'enllestiren fins el 1619. El 1607 la capella es cobria totalment, conformant un espai de tres naus del tipus Hallenkirche. El conjunt (de pilars de secció quadrada, volta d'aresta romana i cúpula el·líptica amb petxines sense tambor al creuer) dóna idea del coneixement del classicisme escoliarenc que Blai tingué a Madrid. Un element força interessant de l'edifici és la manca de continuïtat entre els seus interior i exterior, ja que la façana correspon no a la d'un edifici religiós sinó a la d'un palau civil. Aquesta façana, que recorda obres del manierisme italià, destaca per la delicada composició del mur, que utilitza les qualitats cromàtiques i texturals de les diferents pedres emprades i disposa ordenadament les obertures en franges horitzontals, significant la centralitat de la capella amb la sobreposició de l'element portada-balcó-fornícula i la presència, sobrevolant el pla, de la cúpula que il·lumina l'actual Saló de Sant Jordi. És la primera gran façana renaixentista de l'arquitectura civil a Catalunya. 1610-1630: Al costat del palau oposat als treballs de Blai, Pere Pau Ferrer féu obres fins el carrer de Sant Sever, construint el portal d'aire vignolesc al carrer del Bisbe.
Quan el palau acollí la Reial Audiència de Catalunya, es van fer petites obres sense gran transcendència fins que, el 1908, quan la Casa passà a la Diputació Provincial, es restaurà l'edifici. L'adveniment de la Mancomunitat de Catalunya, el 1912, suposà noves iniciatives en la decoració dels salons, especialment les pintures de Joaquim Torres García (Montevideo, 1875 – 1949) per al Saló de Sant Jordi.
El 1928 es van dur a terme reformes -substitució de les pintures de Torres per altres- que conformaren, l'edifici actual.
El pas de Josep Maria Milà i Camps, 1r comte de Montseny, (Barcelona, 7 de juny de 1886 + Esplugues de Llobregat, el Baix Llobregat, 1955) col·laborador amb la dictadura de Primo de Rivera, president de la junta liquidadora de la Mancomunitat de Catalunya, president de la Diputació de Barcelona de 1925 a 1930, i novament l’any 1939, desprès de la victòria dels sediciosos feixistes contra el govern LEGÍTIM de la II
República, nomenat durant uns mesos president de la Diputació de Barcelona, implicarà una transformació/vulgarització del patrimoni artístic de la Mancomunitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada