Sant Sadurni de "Palatio Dalmanla" (Montornès)

Feu un esforç per imaginar-vos un Vallès buit de polígons industrials, carreteres, i quasi de vivendes, i us serà més fàcil entendre perquè trobem – encara – tants edificis romànics per aquesta contrada.

Com a municipi, Montornès del Vallès es formà a partir del segle XIX al voltant de l’església parroquial de Sant Sadurní, que, juntament amb la parròquia de Vallromanes, comprenien l’antic terme del castell i la batllia de Montornès, anomenat posteriorment de Sant Miquel.

Aquest castell, ja citat documentalment l’any 1109 com a castrum de monte tornuos, fou propietat comtal fins que el 1342 en Pere III el vengué als Montornès, senyors feudals de la Torre Tavernera. Sembla que el poble, aleshores un conjunt dispers de cases pairals, canvià la seva denominació antiga de Palau d’Ametlla per la de Montornès.

Abans que el castell, trobem documentats llogarets del terme: la masia de can Bosquerons (970) i la del Vilar d’Abdelà, l’actual Can Masferrer (977). I reculant en el temps, la recerca arqueològica ens confirma la presència a la zona d’assentaments neolítics (jaciment de la bòbila d’en Joca, cistes de la Torrassa, etc.), ibèrics (poblat del turó del castell de Sant Miquel) i romans (fortalesa militar de can Roina, terminus Augustalis i restes de vil·les a Can Masferrer, Can Palau i la Torrassa).

Especial menció té Montornès en les pàgines de la història de Catalunya pel fet que va ser aquí on es va lliurar la darrera batalla de la Guerra dels Remences, el 4 gener de 1485. El veguer de Barcelona, el temible Antoni Pere de Rocacrespa, fou derrotat pels pagesos revoltats encapçalats per Bertomeu Sala, nascut a Montornès i nebot del cabdill remença Pere Joan Sala. La victòria de Montornès comportà, mesos més tard, l’alliberament camperol del domini feudal exercit per la noblesa terratinent, amb la promulgació de la Sentència Arbitral de Guadalupe, que establia les bases pel progrés social de l’època Moderna.

Les centúries següents vénen marcades per l’estancament poblacional i la vida agrícola, amb els alts i baixos derivats de la Guerra dels Segadors, la Guerra de Successió, el bandolerisme i la Guerra del Francès.

A Montornès, fins al 1900, la terra estava poc repartida. Les terres muntanyenques eren pobres mentre que a la plana es guanyaven terres de cultiu amb la laboriosa dessecació dels aiguamolls del Mogent. La majoria dels veïns vivien de llogar la terra als grans propietaris.

Durant el primer terç del segle XX, la construcció de la nova carretera (1913), la creació de nous carrers per enllaçar el casc antic amb la nova via, el fenomen de l’estiueig, les millores agrícoles i la instal·lació de dues petites fàbriques impulsaren la vida local. L’any 1933 es va segregar del terme el fins llavors veïnat de Vallromanes.

L'església de Sant Sadurní de Montornès, que apareix documentada el 970 al lloc dit aleshores de Palau de Almanla o Dadmanla,era una de les parròquies del terme del castell de Montornès o de Sant Miquel de Montornès. Documentat des del 1108, era situat dalt el turó d'aquest nom, al límit amb Vallromanes, que també pertanyia al terme del castell.

L’any 1572 va ser objecte d’una reconstrucció general que respectà únicament l’absis romànic original, que encara es conserva avui. El campanar, de planta quadrada, tres nivells i gàrgoles a les cantonades del tram alt, és d’aquesta època.

Durant segles, l’església, la seva sagrera i la plaça propera van ser el centre del poble, en una posició lleugerament alçada. El magnífic retaule barroc que contenia va ser destruït en la crema del juliol de 1936. El retaule actual de l’altar major va ser restaurat l’any 2000.

El Vallès Oriental i particularment l’antic terme de Montornès, us sorprendran agradablement.

© Antonio Mora Vergés.

SANT ANDREU DE TORRE TABERNERA O DE CASTELLVELL

Ho he trobat amb V i amb B , i malgrat pensar que la forma originaria és en V, reprodueixo “in integrum “, les dades que costen a la pàgina del Club de Golf de Vallromanes, que te avui en aquesta casa, la seva seu social :

Torre Tabernera és una mansió senyorial, edificada per l’egregi Olegario D'ardena Taberner Montornés, comte Darnius, sobre l’antic Castell Vell dels Montornés, que va ser destruït durant la Guerra de Successió, que atorgà la corona d’Espanya a Felip V de Borbó. A la façana principal una inscripció gravada en pedra “VETUS HOC CASTRUM SIVE DOMOS ANTIQUA 1,718”, ens permet fixar la data de l’edificació de la casa.

A la façana, com a motiu ornamental, es troben sis retaules de 2,60 per 1,50, fets de ceràmica, a l’estil Lluís XIV de principis del segle XVIII. Aquests sis quadres, se suposa per la numeració que porten, devien estar integrats en una col·lecció de vint, que envoltaven la casa donant-li una exquisitat especial. La importància d’aquesta obra d’ art, rau en la seva situació cara a l’exterior, i en el fet de que per aquelles dates les representacions ceràmiques es limitaven a imatges de sants, no als propietaris del Palau, com en el cas que ens concerneix.

Fons Salvany 1.913






El 1968 les obres de restauració i ampliació de la Casa Palau, van ser dirigides pel cap d'ornament de l’Excm. Ajuntament de Barcelona Sr. Ros de Ramis, que va aconseguir un conjunt perfecte i harmoniós, que avui alberga les instal·lacions del Club.

Em portava – en aquesta ocasió - fins aquesta població del Vallès Oriental el desig de recollir imatges d’aquesta ermita, de la que no es coneix la data de consagració, però que esta esmentada en diferents testaments, l’any 1.157, l’any 1.196 i l’any 1.264. S’esmenta també l’any 1.574 amb motiu d’un matrimoni entre els Taverner i els Montornès.

El topònim Montornès, escrit antigament monte tornoso, faria referència al gentilici dels nascuts a Tours [ tornès ], que repoblarien possiblement l’indret a la fi de la ocupació sarraïna.

L’any 1.696 hi ha constància que es porten a la ermita de Sant Andreu, relíquies procedents de Roma, dels Sants : Angel, Felicià i Marcel.

A la guerra anomenada de successió en la que Catalunya perdria les seves llibertats, els Taverner-Montornès farien costat al pretendent Borbó, i això va comportar la destrucció de la Torre Tavernera i molt possiblement de la capella annexa de Sant Andreu.

L’any 1.718 Olegario D'ardena Taberner Montornés, comte Darnius, refarà casa i ermita.
Els edificis patiran encara una nova reforma el segle XX, quan es decideix que acolliran la seu social del Club de Golf de Vallromanes.

L’edifici religiós consta d'una sola nau rectangular, coberta amb volta de canó seguit, coronada al costat de llevant per un absis semicircular cobert amb volta de quart d'esfera. A la façana de migdia s'endevina clarament la porta original, encara que ara és tapiada. L’interior està complertament enguixat.








Malgrat l’excessiva restauració, Sant Andreu i l’edifici de Torre Tavernera, mereixen una visita.

© Antonio Mora Vergés

El Pou del Gel del Monestir de les Avellanes.

Ens hi portava al Feliu Añaños i Masllovet i a l’Antonio Mora Vergés el Josep Sansalvador, responsable de l’Arxiu Gavin al Monestir de les les avellanes, i el nostre sherpa per aquestes terres de la Noguera.

En alguns llocs en diuen poua en femení, i constituïa una activitat quasi industrial en l’entorn de les grans ciutats, Barcelona, Lleida,..

La temporada començava amb la neteja de les poues i la preparació dels embassaments propers a elles per tal que, amb els primers freds, s'hi glacés l'aigua acumulada i poder emmagatzemar el glaç. També es treia profit de la neu, llavors més abundant que avui en dia. L'empouament es feia mitjançant pisos, cobrint de cap a cap la poua de glaç o neu glaçada i quan ja s’havia omplert un sostre, al damunt s’hi tirava un bon gruix de boll ben aplanat, el qual feia de junta de separació de l’altre capa de glaç i evitava que s’enganxessin unes capes amb les altres, fins a tenir-la plena. El glaç d’aquesta manera no és fonia i es conservava intacte fins arribar la primavera i encara quan hom el treia fora. Quan el temps ho permetia, els jornalers començaven a treure’l, aparellar els carros i les mules i començar el transport, que es feia de nit i, principalment, cap a Barcelona. El transport era llarg i laboriós i calia apressar-se ja que la mercaderia era fràgil a l’ambient climatològic. Tot i això arribava en bones condicions..

A http://www.xtec.es/~jgirabal/materialsgeolo/pousgel.pdf podreu veure un esquema senzill i entenedor de com funcionava aquesta activitat econòmica.

Llegia la documentada història del pou de glaç del Monestir de les Avellanes, recuperat avui com Oratori i lloc de reflexió. Una breu síntesi :

El pou rebia l’aigua des de la font de la mallola, a partir d’una sèquia descoberta primer i coberta més tard, aquesta devallava per inclinació del terreny fins a una bassa que la recollia. De nou per inclinació del terreny (ja que el pou es trobava més enclotat) s’extreia aigua de la bassa cap a un seguit de petites basses o clots excavats directament al terra. Els germans més grans recorden perfectament aquests clots que tenien forma rectangular i que en diverses fileres s’extenien des de la bassa fins a l’entrada del pou.

La bassa o dipòsit que recollia l’aigua estava on ara hi ha la carretera C-12, en un punt elevat que hi ha un cop passat l’encreuament amb el Monestir. A finals del segle XIX es construí el traçat antic de la carretera, llavors es destruí la bassa, tot rebaixant el turó per tal de fer-hi passar la carretera, i deixant-ne només algunes restes. L’any 1995, es feu l’actual traçat de la C-12, i s’eixamplà i rebaixà encara més el pas de la carretera per aquest punt, fent desaparèixer les últimes restes que quedaven de la bassa.

L’aigua que recollia la bassa era utilitzada en part per a la fabricació del gel. Per decantació, ja que la bassa es trobava en un punt elevat, es feia sortir l’aigua amb la qual s’omplenaven els clots de forma rectangular que hi havia en les terrasses de terra de l’entorn del pou. Com que era l’hivern i per les nits feia fred, l’aigua acumulada en aquestes clots es glaçava i l’endemà al matí, s’extreien els blocs de glaç i s’introduïen al pou, on es conservaven fins que es tornaven a extreure amb l’arribada del bon temps. La tasca d’extracció es feia a la matinada o de bon matí, s’utilitzaven diverses eines per a tallar el glaç, treure’l del pou i col·locar-lo en carros. Diuen que com a mínim és necessitava tres homes i després és clar, els traginers que traslladaven el gel cap al consumidor.

El pou disposa de dos accessos, el forat de la part superior, que s’emprava per extreure o introduir els blocs de gel, i l’entrada inferior que s’utilitzava per preparar el pou, netejar-lo o introduir els primers blocs de gel. Cal destacar que aquesta entrada no accedeix directament al dipòsit del pou, sinó que dóna accés a un túnel d’uns 12 metres de llargada i en forma corvada, per evitar que en obrir la porta entrés la calor de l’exterior, és a dir una forma natural d’aïllament del pou respecte l’exterior. En entrar veiem una llinda on, en números romans hi podem llegir l’any 1[7]73, data que encaixa amb el que ens diuen les memòries… es va treballar en la reparació de les parets del pou del gel… Les mides aproximades de la part interior del pou són d’uns 8 metres d’alçada per 6′5 metres de diàmetre.

A les memòries del Monestir trobem redactat que l’any 1773 es va treballar en la reparació del molí de l’oli, de les parets del pou del gel, en construir un forn i en refer alguns dels canons de la conducció de l’aigua. A més hi trobem anotat un llistat de les vendes realitzades el mateix any, indicant els productes que havia produït i venut el Monestir, eren blat, ordi, civada, oli, vi, mongetes, cànem, trepadella, animals de llana, pells, cera, mel i gel. Com podem veure, al marge de comprovar que el Monestir viu una etapa de bonança, un dels productes que produïa i amb que comerciava el Monestir era precisament el gel, fet que confirma que al segle XVIII el Pou de Gel estava en ple funcionament.

Aquest i altres treballs de divulgació i/o d’investigació els podreu llegir en la següent adreça : http://monestiravellanes.wordpress.com/2009/03/30/lo-pou-del-gel-del-monestir-de-les-avellanes/

© Antonio Mora Vergés

El Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes

La Maria Jesús i jo coneixíem ja el Monestir, no així el Feliu i la Montserrat, que descobririen aquesta joia de la comarca de la Noguera, en ocasió d’una visita a les instal·lacions de l’Arxiu Gavin.

Algunes dades bàsiques amics lectors d’aquest indret :

Situat a la comarca de la Noguera, forma part d’un conjunt territorial i paisatgístic anomenat els Aspres del Montsec. Un territori amb arrels prehistòriques, presidit pel Montsec, i porta d’entrada al Prepirineu.

Des de la seua fundació a l’any 1166, el Monestir de les Avellanes ha estat centre d’influència i referent per als pobles del seu entorn. Així mateix, fou un centre de poder de la zona, en l’època medieval, ja que els Comtes d’Urgell el prengueren com la seua casa espiritual, el patrocinaren i el convertiren en el seu panteó dinàstic, per això les despulles d’aquests descansen encara avui al monestir.

L’orde monàstic que fundà i habità el monestir fou el dels monjos premostratencs. Aquests hi visqueren al llarg de 650 anys, fins al punt de convertir-se en el monestir més important dels premostratencs [*]a Catalunya. I és que l’orde deixà la seua petjada en un monestir que s’aixecà per cercar-hi soledat, aïllament, austeritat i recolliment.

[*] En el Concili de Reims, a l'octubre de 1119, el papa Calixt II li va demanar a q Norbert de Mandenburgo que fundara una orde religiós en la diòcesi de Laon. En 1120, Norbert va triar la vall de Prémontré (Praemonstratum en llatí) per a fundar la primera abadia. Segons la tradició Norbert havia tingut una visió que li indicava el lloc on havia de fer la fundació, d’aquí n’ha derivat el nom de l’Ordre; l’any següent la comunitat arribava als 40 membres.
L'any 1125 el papa Honori II va aprovar la constitució de l'Orde, basada en la regla de Sant Agustí d'Hipona a la manera de les ordes de canonges regulars en el seu vessant ascètic i més severa coneguda com a Ordo novus o Ordo monasterii, el Ordo primus era molt menys rigorista.

Des de 1910 són els germans maristes els encarregats de continuar amb la missió espiritual i religiosa del monestir.

El Monestir de les Avellanes fou centre de cultura i pensament. Destacant-hi l’Escola d’erudits de les Avellanes, que al segle XVIII es convertí en un focus important de coneixement, on s’establiren les bases de la historiografia moderna catalana. El Monestir de les Avellanes tingué també una de les millors biblioteques de l’època, avui desapareguda. La recent instal·lació de l’Arxiu Gavin, en el que foren edificis de la fusteria, dona continuïtat a aquesta vinculació amb el món cultural, tant present en aquesta casa.

El Monestir de les Avellanes es dotà de construccions monacals d’alt valor artístic. Ens han arribat als nostres dies el claustre romànic,

que fou construït al segle XII i és la part més antiga del monestir, i tot i la seua senzillesa, és d’un gran valor històric i artístic per ser d’una època tan primerenca. Caldria afegir-hi també la Sala Capitular, del segle XIII.

L’església gòtica és l’element més destacable de la reforma que havia de viure el monestir al segle XIV. Imatge del Fons Salvany. any 1.918

En el seu interior hi ha el Panteó dels Comtes d’Urgell format, fins el 1906, per uns sepulcres de gran valor en l’àmbit de l’escultura gòtica catalana, i que avui es troben al Metropolitan Museum of Art de Nova York.

Cal destacar també les reformes i edificacions dels segles XVII i XVIII, d’estil neoclàssic, visibles al refectori, la font de la Mallola i el porxo de l’entrada. I finalment els edificis de pedra rosada, d’inicis del segle XX, i inspirats en l’arquitectura noucentista catalana, que foren construïts pels germans maristes.

La comarca de la Noguera, curulla d’història, és sens dubte el destí ideal per conciliar alhora, el desig d’un major coneixement, i de retrobament de la pau i la tranquil·litat. Si teniu uns dies de lleure , al Monestir de Santa Maria de les Avellanes, http://www.monestirdelesavellanes.com/ hi trobareu tot el necessari per viure una experiència inoblidable.

© Antonio Mora Vergés

L`ARXIU GAVIN, AL MONESTIR DE LES AVELLANES

El missatge que adreçava al Feliu Añaños i Masllovet deia : us recollirem a les 8,00 i comptem arribar al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes a les 10,00. Amb catalana puntualitat carregàvem en el vehicle fins a quatre embalums amb material per a l’arxiu Gavin. Anàvem la Maria Jesús, la Montserrat, el Feliu i l’Antonio, la data 1 d’agost i la nostra intenció de passar tot el dia en la companyia del Josep Sansalvador, havien reduït únicament fins a quatre el nombre d’expedicionaris.

Tenim una relació d’antic amb el Josep Sansalvador, i aquesta era una visita llargament posposada, que tots plegats teníem moltes ganes de fer.

Per als amics lectors que desconeixen la persona i l’obra d’en Josep Maria Gavin i Barceló, algunes dades d’interès :

L’arxiu Gavín és segons la UNESCO l’arxiu particular més important d’Europa.
El seu creador és el senyor Josep Maria Gavín i Barceló, de Valldoreix, lloc on ha estat ubicat l’arxiu des dels seus orígens.

Actualment la major part de , l’arxiu es troba ja en un nou edifici situat a Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes. Els germans Maristes han donat aixopluc a l’arxiu, en els edificis de l’antiga fusteria que proveïa de mobles, tots o la major dels col·legis de l’ordre.

L’arxiu Gavín està format per un fons molt divers, però sempre relacionat amb el nostre país. Hi podem trobar els següents tipus de fons d’arxiu i col·leccions:

L’inventari d’esglésies de Catalunya, l’únic del món que ha estudiat i fotografiat (prop de 300.000 fotografies) totes les esglésies d’un país, prop de 27.000 esglésies i edificis religiosos, del Principat, la Franja de Ponent, Andorra i la Catalunya Nord. Seixanta-dues d’aquestes esglésies van ser descobertes en aquest inventari. El sistema – força feixuc – va consistir en investigar en tots els arxius dels diferents bisbats , les actes de consagració de totes les esglésies, ermites, capelles i oratoris , en un segon pas, sobre el terreny atenent als topònims, camí , camp, cova , o qualsevol altre accident del relleu que tingues relació amb un sant, va endegar-se aquesta recerca, que ha comportar l’ingrés al llibre Guinness dels records, per aquesta tasca única en el món, cap altra nació, te hores d’ara un inventari de tots els seus edificis religiosos, i també per aquesta llarga recerca que sense els coneixements científics d’arqueologia , ha permès retrobar fins a seixanta-dues esglésies. La Generalitat de Catalunya reconeixeria amb l’atorgament de la Creu de Sant Jordi, la ingent tasca del Josep Maria Gavín i Barceló.

Patrimoni arquitectònic divers format per més de 500.000 postals i fotografies del món i 70.000 de Catalunya.

Personatges catalans amb més de 76.000 personatges catalans (músics, escriptors, pintors, escultors, eclesiàstics, etc.)

Recull de documentació de pobles i comarques de Catalunya, amb més de 650.000 articles i documents ordenats per comarques i pobles catalans.

Col·lecció d’estampes o postals religioses, amb prop de 500.000 i també la segona col·lecció de goigs més gran de Catalunya, després de la del Monestir de Montserrat.

Altres col·leccions molt diverses (diapositives, mapes, nadales, medalles i monedes, segells, etc.)
Biblioteca d’uns 3000 volums de monografies relacionades amb Catalunya i el món local català.

L’arxiu Gavin, continua amb les seves recerques, i ens confirmava el Josep Sansalvador, que s’han afegit fins a catorze noves esglésies al inventari.

Queda tasca a fer : escanejar tots els fons de l’arxiu per permetre la seva consulta en línia; mantenir i actualitzar l’inventari, i continuar en la tasca pacient del dia a dia, que fa necessària la col·laboració desinteressada de més i més persones.

La continuació d’aquesta obra singular, demana una major implicació – a tots els nivells – tant de la societat civil – aportant a l’arxiu més fons documental i/o treballant com a col·laborador – i per descomptat de les entitats públiques i privades del nostre país, que haurien d’assumir els costos de fer accessibles universalment els documents i les imatges d’aquest excepcional arxiu.

Dinaríem amb el Josep Sansalvador, que continuarà amb la seva tasca diària, que comença a les 7,00 i s’allarga habitualment fins a les 20,00.

© Antonio Mora Vergés

OS DE BALAGUER

Acabàvem de dinar sota una carpa al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes; no havia esta possible fer-ho en el menjador principal, amb vistes al claustre – esperem poder fer-ho en una propera visita - deixàvem a la Maria Jesús i a la Montserrat, confortablement instal·lades al saló instal·lat a l’antic menjador dels Monjos, i en companyia del Josep Sansalvador ens arribàvem fins a la vila d'Os de Balaguer (463 m d'altitud) ; és al peu del castell, damunt un turó que domina un congost a la riba esquerra del riu de Farfanya. El 1991 habitaven al nucli de la vila un total de 426 h.

La part més antiga del castell d'Os de Balaguer correspon a una torre gairebé cilíndrica, que podria datar del segle XII; posteriorment el castell fou reedificat i restaurat en temps dels Siscar com a casal fortificat. Data d'aleshores la capella de Santa Bàrbara, del castell. La galeria que hi havia a la banda solana, sobre el camí de Balaguer, s'enderrocà vers el 1960. L'antiga població era emmurallada. L'eix principal de la vila és un carrer llarg, paral·lel al riu de Farfanya. Es conserva encara el carrer de la Seda.

Fons Salvany. 1918

L'església parroquial és dedicada a Sant Miquel; del segle XVII té una magnífica façana barroca, tres naus i un campanar de planta quadrada que a mitja alçada es fa poligonal. És documentat que anteriorment, el 1593, el mestre Muro, argenter de Lleida, hi realitzà treballs artístics. L'obra s'acabà el 1700, any que es construí la font monumental de Sant Petiot,[ popularment coneguda com Sant Pitot] pariona de les de Bellpuig de les Avellanes, Castelló i Algerri.




La vila té un centre públic d'ensenyament primari, pista polisportiva, camp de futbol i piscines i també casal, llar de jubilats i residència d'avis. Pel que fa a les agrupacions culturals, Os de Balaguer disposa del grup teatral Plors i Rialles i l'Esbart Dansaire d'Os de Balaguer. Os celebra la festa major el 29 de setembre, en honor de Sant Miquel; pel maig es fa un aplec a l'ermita de la Mare de Déu d'Aguilar, per la Segona Pasqua se'n fa un altre a l'ermita de la Mare de Déu de Cérvoles i, el 6 d'agost, a Sant Salvador. L'Onze de Setembre es fa una xocolatada popular a la plaça i des del 1987, a l'abril, es fa una trobada de campaners. Al febrer hom fa una revetlla per a celebrar la festivitat de les Àguedes.

Os de Balaguer, és en si mateixa una destinació turística d’altíssim interès, tota vegada que dins del seus límits trobem ;

Gerb

Tragó de Noguera

Blancafort

Montessor

Canelles,Alberola i Salaverd

Santa Maria de Cérvoles i la Mare de Déu d'Aguilar

Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes

Santa Maria de Vallverd

Recollides les imatges més emblemàtiques d’Os de Balaguer, tornem fins a Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, on ens esperen ja la Maria Jesús i la Montserrat, ens emportarem productes d’aquesta terra amable, i per damunt de tot el record d’aquest jornada en que de la ma del bon amic Josep Sansalvador, hem aprofundit una mica més en aquesta dèria nostra de conèixer Catalunya.



Sota un cel núvol ens aturarem per visitar el Santuari del sant Crist de Balaguer; les primeres gotes començaran a caure encara dins del casc urbà de la ciutat, i ens acompanyaran quasi fins a la intersecció amb la A-2.

A casa veurem a les noticies de la nit, que l’aigua a fet molt de malt, en els conreus de la vall del Segre, i les rafegues de vent han provocat la caiguda i posterior mort d’un veí de Lleida.

Volem des d’aquestes línies manifestar-los el nostre més sentit condol.

© Antonio Mora Vergés

Sant Cap, dit també Sant Joan d’ Organyà o Bellpuig vell.

Queia un sol de justícia quan superàvem Vilanova, i pujàvem amb el vehicle fins el dipòsit d'aigua, allà el deixàvem estacionat , i seguíem les petjades del nostre sherpa Josep Sansalvador fins un collet, on per animar-nos li sentíem dir “ ja hem fet el cim “ , efectivament el camí davalla uns metres, i ben aviat en suau pendent continuàvem pel camí de l'esquerra, ja al vessant sud de la muntanya, que en menys d'un quart d’hora ens portarà fins la façana d’aquesta església troglodítica. Anàvem darrera del Josep, la Maria Jesús, la Montserrat, el Feliu i l’Antonio.

El Josep havia demanat la clau de l’església a Vilanova, i accedíem a l’interior; s’agraïa la frescor del recinte, just quan a l’exterior la temperatura superava els 35 graus. Tot just superada la porta, veiem un altar amb l’advocació de Sant Roc,

i presidint el recinte amb el seu hàbit blanc Sant Joan d’ Organyà, primer Abad d’aquesta comunitat de premostratencs [*]

[*] Norbert de Mandenburgo, era un aristòcrata nascut en Xanten, lloc de naixement de Sigfrid segons la tradició, cap a l'any 1080. Son pare, Heribert, Comte de Gennep, estava relacionat amb la casa imperial alemanya.

Després d'un greu accident a cavall, la seua fe es va aprofundir i va renunciar al seu lloc en la cort. Va tornar a Xanten, on va portar una vida de penitència sota la direcció de Conó, Abat de Siegburg.

En 1115, Norbert va fundar l'Abadia de Fürstenberg i poc després va ser ordenat sacerdot. En el Concili de Reims, a l'octubre de 1119, el papa Calixt II li va demanar que fundara una orde religiós en la diòcesi de Laon. En 1120, Norbert va triar la vall de Prémontré (Praemonstratum en llatí) per a fundar la primera abadia. Segons la tradició Norbert havia tingut una visió que li indicava el lloc on havia de fer la fundació, d’aquí n’ha derivat el nom de l’Ordre; l’any següent la comunitat arribava als 40 membres.

L'any 1125 el papa Honori II va aprovar la constitució de l'Orde, basada en la regla de Sant Agustí d'Hipona a la manera de les ordes de canonges regulars en el seu vessant ascètic i més severa coneguda com a Ordo novus o Ordo monasterii, el Ordo primus era molt menys rigorista.

Amb el pas del temps la vida en comunitat es va anar decantant cap a la predicació i l'administració dels sagraments i les abadies pràcticament van passar a convertir-se en centres parroquials, d'ací que molts monestirs hui en dia han passat a convertir-se en catedrals.

Els seus monestirs estan a mitjan camí entre el monestir i el convent, busquen l'aïllament i al mateix temps la comunicació amb la societat sense arribar a l'extrem de les ordes mendicants.

A la mort de Norbet, Huc de Fosses organitza pràcticament l'orde, dividint-la en regions cada una anomenada Circaria controlades per un circator o visitador (Quae circa sunt). La Circaria de Gascunya comprén Gascunya al sud de França, la Marca Hispànica, Navarra, Catalunya i les Illes Balears, mentre que Castella i Lleó pertanyien a la Circaria Hispànica. La Congregació Premonstratesa Hispànica, es va separar de la resta de l'orde el 1573, desapareixent l'any 1835.

Recollirem imatges d’aquest singular temple, en el que segons la tradició viuria fins a la mort Joan d’ Organyà, i on seria enterrat i venerat des d’aleshores.

En el camí de tornada, mentre passem sota el cim de Sant Miquel,

fins el sol abrusador que fa córrer un regalim de suor per la nostra esquena, ens sembla un preu acceptable per haver tingut ocasió d’accedir fins aquest lloc de privilegi, des d’on s’albirà una gran part d’aquesta comarca de la Noguera.

Agraïm la tasca eficient del nostre sherpa, tant com la comprensió i l’esforç de la Maria Jesús i la Montserrat.

© Antonio Mora Vergés