diumenge, 2 d’agost de 2009

El Pou del Gel del Monestir de les Avellanes.








Ens hi portava al Feliu Añaños i Masllovet i a l’Antonio Mora Vergés el Josep Sansalvador, responsable de l’Arxiu Gavin al Monestir de les les avellanes, i el nostre sherpa per aquestes terres de la Noguera.

En alguns llocs en diuen poua en femení, i constituïa una activitat quasi industrial en l’entorn de les grans ciutats, Barcelona, Lleida,..

La temporada començava amb la neteja de les poues i la preparació dels embassaments propers a elles per tal que, amb els primers freds, s'hi glacés l'aigua acumulada i poder emmagatzemar el glaç. També es treia profit de la neu, llavors més abundant que avui en dia. L'empouament es feia mitjançant pisos, cobrint de cap a cap la poua de glaç o neu glaçada i quan ja s’havia omplert un sostre, al damunt s’hi tirava un bon gruix de boll ben aplanat, el qual feia de junta de separació de l’altre capa de glaç i evitava que s’enganxessin unes capes amb les altres, fins a tenir-la plena. El glaç d’aquesta manera no és fonia i es conservava intacte fins arribar la primavera i encara quan hom el treia fora. Quan el temps ho permetia, els jornalers començaven a treure’l, aparellar els carros i les mules i començar el transport, que es feia de nit i, principalment, cap a Barcelona. El transport era llarg i laboriós i calia apressar-se ja que la mercaderia era fràgil a l’ambient climatològic. Tot i això arribava en bones condicions..

A http://www.xtec.es/~jgirabal/materialsgeolo/pousgel.pdf podreu veure un esquema senzill i entenedor de com funcionava aquesta activitat econòmica.

Llegia la documentada història del pou de glaç del Monestir de les Avellanes, recuperat avui com Oratori i lloc de reflexió. Una breu síntesi :

El pou rebia l’aigua des de la font de la mallola, a partir d’una sèquia descoberta primer i coberta més tard, aquesta devallava per inclinació del terreny fins a una bassa que la recollia. De nou per inclinació del terreny (ja que el pou es trobava més enclotat) s’extreia aigua de la bassa cap a un seguit de petites basses o clots excavats directament al terra. Els germans més grans recorden perfectament aquests clots que tenien forma rectangular i que en diverses fileres s’extenien des de la bassa fins a l’entrada del pou.

La bassa o dipòsit que recollia l’aigua estava on ara hi ha la carretera C-12, en un punt elevat que hi ha un cop passat l’encreuament amb el Monestir. A finals del segle XIX es construí el traçat antic de la carretera, llavors es destruí la bassa, tot rebaixant el turó per tal de fer-hi passar la carretera, i deixant-ne només algunes restes. L’any 1995, es feu l’actual traçat de la C-12, i s’eixamplà i rebaixà encara més el pas de la carretera per aquest punt, fent desaparèixer les últimes restes que quedaven de la bassa.

L’aigua que recollia la bassa era utilitzada en part per a la fabricació del gel. Per decantació, ja que la bassa es trobava en un punt elevat, es feia sortir l’aigua amb la qual s’omplenaven els clots de forma rectangular que hi havia en les terrasses de terra de l’entorn del pou. Com que era l’hivern i per les nits feia fred, l’aigua acumulada en aquestes clots es glaçava i l’endemà al matí, s’extreien els blocs de glaç i s’introduïen al pou, on es conservaven fins que es tornaven a extreure amb l’arribada del bon temps. La tasca d’extracció es feia a la matinada o de bon matí, s’utilitzaven diverses eines per a tallar el glaç, treure’l del pou i col·locar-lo en carros. Diuen que com a mínim és necessitava tres homes i després és clar, els traginers que traslladaven el gel cap al consumidor.

El pou disposa de dos accessos, el forat de la part superior, que s’emprava per extreure o introduir els blocs de gel, i l’entrada inferior que s’utilitzava per preparar el pou, netejar-lo o introduir els primers blocs de gel. Cal destacar que aquesta entrada no accedeix directament al dipòsit del pou, sinó que dóna accés a un túnel d’uns 12 metres de llargada i en forma corvada, per evitar que en obrir la porta entrés la calor de l’exterior, és a dir una forma natural d’aïllament del pou respecte l’exterior. En entrar veiem una llinda on, en números romans hi podem llegir l’any 1[7]73, data que encaixa amb el que ens diuen les memòries… es va treballar en la reparació de les parets del pou del gel… Les mides aproximades de la part interior del pou són d’uns 8 metres d’alçada per 6′5 metres de diàmetre.

A les memòries del Monestir trobem redactat que l’any 1773 es va treballar en la reparació del molí de l’oli, de les parets del pou del gel, en construir un forn i en refer alguns dels canons de la conducció de l’aigua. A més hi trobem anotat un llistat de les vendes realitzades el mateix any, indicant els productes que havia produït i venut el Monestir, eren blat, ordi, civada, oli, vi, mongetes, cànem, trepadella, animals de llana, pells, cera, mel i gel. Com podem veure, al marge de comprovar que el Monestir viu una etapa de bonança, un dels productes que produïa i amb que comerciava el Monestir era precisament el gel, fet que confirma que al segle XVIII el Pou de Gel estava en ple funcionament.

Aquest i altres treballs de divulgació i/o d’investigació els podreu llegir en la següent adreça : http://monestiravellanes.wordpress.com/2009/03/30/lo-pou-del-gel-del-monestir-de-les-avellanes/

© Antonio Mora Vergés

Cap comentari: