Castell de Sant Martí i Santa Maria de Centelles

Anàvem el Tomás Irigaray i López, el Feliu Añanos i Masllovet, el Josep Antoni Uriz i l’Antonio Mora Vergés a Sant Martí de Centelles (Osona) – Barcelona; fèiem el recorregut des de Sabadell, Caldes de Montbui, Sant Feliu de Codines, Sant Quirze de Safaja, i seguint la carretera 1413b fins al terme de Sant Martí de Centelles, amatents a trobar al costat esquerra de la marxa un petit cartell de senderisme, de color verd, que assenyala per anar al Castell de Sant Martí. L’accés et porta fins la plaça - presidida actualment per una petita farola - del cementiri i l’església de Sant Martí, on va trobar aixopluc la imatge de Santa Maria del Castell, desprès de la desfeta de1.714 , Havíem tingut ocasió de contemplar aquesta imatge, en ocasió d’una anterior visita en la estava l’església oberta, i teníem em compromís d’apropar-nos al inicial lloc de culte d’aquesta imatge de la que s’ha escrit :

Maria de les herbes aromàtiques
Ensenyeu-nos la veritable generositat

Maria del fonoll i de la farigola
Ensenyeu-nos l’alegria de compartir

Maria de l ‘espígol i del romaní
Ensenyeu-nos el goig de la donació gratuïta

Maria de la sàlvia i de la camamilla
Ensenyeu-nos a practicar l’amor

Maria dels conreus i dels boscos
Ensenyeu-nos a viure amb senzillesa

Maria del roure i de l’alzina
Ensenyeu-nos a acceptar als altres

Maria del dies clars i assolellats
Ensenyeu-nos a gaudir de l’existència

Maria del fred i de les boires
Guariu-nos sempre de tot mal

Maria de les terres solitàries i les cases oblidades
Feu-nos recordar sempre que Déu va crear els pobles

Maria dels pagesos i les feines manuals
Feu-nos destres en el servei a la pàtria

Maria del Castell, Senyora de Centelles
Feu-nos forts en la defensa d’aquest país menut

Reina de la Garga, Guardessa del Congost
Vetlleu en tot moment pels vostres fills

Sobirana dels Cingles, protectora de les terres altes
Permeteu-nos estimar Catalunya fins al darrer alè

Es localitzen les restes del Castell de Sant Martí i Santa Maria de Centelles en una zona de precipici del turó "agulla de Sant Martí" a 855 metres d'altura. Aquest castell roquero inicialment era conegut pel nom de castell de Sant Esteve. La primera notícia que es disposa correspon al 898, en que la família Centelles donés el nom al poble. Centre de la baronía dels comtes de Centelles en la població dels quals tenien el seu palau. Considerat un dels més importants de la comarca, conserva una bona part de les seves muralles, i un escàs nombre d'edificacions concentrades en l’anomenat castell l'inferior dels segles XIII al XVI ; històricament l’edifici fou edificat en dues altures, el castell superior del segle XII i l’esmentat l'inferior dels segles XIII al XVI. Per la seva adscripció a la causa catalana, fou enderrocat per les forces de Felip V. L'església, romànica, amb un absis rectangular, és obra del principi del s. XIV i la imatge romànica, molt mutilada, de Santa Maria de Castell, és conserva al Museu Diocesà de Vic, una còpia d’aquesta imatge és venerada actualment a la parròquia de Sant Martí de Centelles.

Iniciem l’ascens que començat en fred i malgrat trobar-nos una temperatura quasi hivernal de 2 graus positius, en farà entrar ràpidament en calor; a destacar una estupenda instal·lació en forma de barana formada per un cable d'acer, fermada a terra per unes estaques de ferro, que en un bonic recorregut aeri en la seva major part, sense aquest estris presentaria un cert risc de caiguda al buit. En menys de mitja hora de suau ascens, arribarem a la l’actual porta del castell [pensem que històricament l’accés devia fer-se potser per la part de l’església] que el dia de la nostra visita estava oberta, però no descartem que en qualsevol altre visita es trobi tancada, doncs la porta de ferro, està en perfecte estat i preparada per assumir un cadenat.

Quan a l’ estat de conservació d’aquestes ruïnes històriques , a primera vista, malmeses fora un diagnòstic correcte, les restes però denoten que en el seu dia va ser una important i poderosa edificació, avui únicament estan parcialment dempeus l'església dedicada a St. Esteve, primer, i a Santa Maria desprès, i això perquè com la petita edificació que trobem prop de la porta, foren construïdes amb la tècnica de la volta de canó ; les vistes des d’aquesta alçaria són esplèndides; davant nostre veiem el Cerdà de la Garga, i quasi tots el cims dels país; l’esplanada orfe de tota protecció aconsella no apropar-se excessivament a l’abisme ; altrament el lloc on s'assenta aquesta edificació, al cim de la muntanya, és gran, i es circula amb comoditat.

Sortim del recinte murallat, i accedim mitjançant el corriol de l’antiga cantera d’on sorgiren les pedres d’aquest edifici excepcional, al Pla del Castell, i des d’aquest mirador aprofitant la llum de migdia, recollirem més imatges d’aquesta singular construcció. Feta la feina , ens arribarem encara fins al Fabregar per incorporar també aquesta imatge a la Galeria fotogràfica de http://www.moianes.net/, i tornarem per la Rovira dels Cerdans.

En el camí de descens potser més feixuc que el de pujada, em venen al pensament algunes estrofes dedicades a Santa Maria del Castell :

Maria del Castell, Senyora de Centelles
Feu-nos forts en la defensa d’aquest país menut

Reina de la Garga, Guardessa del Congost
Vetlleu en tot moment pels vostres fills

Sobirana dels Cingles, protectora de les terres altes
Permeteu-nos estimar Catalunya fins al darrer alè

Des del fons del meu cor únicament puc afegir un darrer mot.

Amen !

© Antonio Mora Vergés

Serra de Roca Sitjana, mirador del baix Moianès.

“L’home proposa i Déu disposa” , la dita popular era de particular aplicació el dissabte 4 d’octubre de 2.008. Havíem passat una setmana amb sinptomes de la famosa grip intestinal, almenys el Feliu Añaños i Masllovet, el Tomás Irigaray i López i l’Antonio Mora Vergés, ens trobàvem tots tres uns xic “tous” però malgrat això decidíem intentar la travessa entre el Castell de Sant Martí i Santa Maria de Centelles, fins al Parc de les aigües de Sant Quirze de Safaja, passant per : Barnils, el Roser, el Bosc, el molí nou del Bosc, i la poua del molí nou del Bosc. El Josep Antoni Uriz recollia a Sabadell al Tomás i el Feliu, i ens trobàvem a la benzinera de Sentmenat a les 8,00; fèiem el viatge fins a Sant Quirze de Safaja el Feliu i jo amb un vehicle, i el Tomás i l’Antoni Uriz en l’altre; dins l’horari previst deixàvem el vehicle 1 a Sant Quirze, i ens arribàvem fins a Sant Martí, des d’on començàvem l’ascens abans de les 9,00; estàvem dins del temps previst.

Superada la Rovira dels Cerdans, hauríem d’haver seguit la pista molt fressada que orfe de tota indicació trobem tot just al tocant d’aquesta casa; seguim però fins a veure el Castell de Castellcir, i en aquell punt coincidim amb un grup de cavallistes que seguiran possiblement fins a Sauva Negra, nosaltres agafem des d’allà una pista a l’esquerra que advertim ben aviat ens porta justament davant de l’ermita del Roser, però a l’altre costat de la obaga Fosca. Ens aturem per esmorzar passades les 11,00; més enllà de la certesa de la frase castellana “ las penas con pan son menos “ , els nostres cossos demanen l’aportació del combustible necessari per a continuar la marxa.

En la represa constatem com n’és de certa la frase “l’home és l’únic animal que s’ensopega dos cops amb la mateixa pedra”, i agafem el camí que ens menarà fins a la Serra de Roca Sitjana, enlloc del trencall a l’esquerra que ens portaria al Mas del Bosc. Fen aquesta crònica m’adono que “Déu disposa” que coneguem i divulguem la meravella d’aquest lloc com a excepcional mirador del baix Moianès.

El Tomás i l’Antoni Uriz s’entretenen fent fotografies del Castell de Castellcir, mentre el Feliu i jo seguim fent via; quan trobem un trencall amb més d’un camí, posem un tros de fusta en posició horitzontal al sentint de la marxa, i fem una fletxa amb tres trossos de fusta per indicar el camí que hem agafat; desfilen per davant nostre : El Castell de Castellcir, al fons la Casa Nova del Castell i encara més enllà, Santa Coloma Sasserra i el Roure del Giol; passem per damunt de Ca’l Antoja on observem que tenen plena la resclosa d’aigua; per davant de Castellcir, per damunt de Sant Andreu de Castellcir; per davant del Mas del Bosc on observem amb satisfacció que l’explotació ramadera funciona a ple rendiment; per damunt de les Solanes per tornar fins al punt on un pal horitzontal senyala el lloc en el que iniciàvem el camí; les nostres esperances de trobar un baixador s’esfumen i esperem al grup del Tomás i l’Anton i Uriz, i desprès d’una reunió de mapes a les 13,30 , decidim desfer els nostres passos i tornar a Sant Martí de Centelles.

Avui per raons diverses no estan amb nosaltres ni el Joan Moliner i Manau “ pas d’home “, ni l’Antoni Ibañez Olivares “paso de maniobra” ; bevem un glop d’aigua i ens mengem un parell de dàtils cadascun, i al límit quasi de les nostres forces comencem a caminar en direcció sud-est; sortirem davant la casa del Fabregar [ aquest topònim, molt freqüent per arreu, fa referència possiblement a l’activitat de ferrer que s’exerciria en aquest indret en algun moment del passat ], des d’allà, continuarem pel Pla del Fabregar, el Pla del Castell, i per la baixada de la cantera, ens situarem davant les runes de Sant Martí i Santa Maria de Centelles, quan completem el descens al pla de la Font de Sant Martí , el rellotge marca les 15,50 i ens caldrà encara aturar-nos a Sant Quirze de Safaja on tenim el vehicle 1. Tots hem trucat a casa per posar-los en antecedents.

Son quasi les 17,00 quan ens acomiadem a la benzinera de Sentmenat.

Avui hem fet assolit el màxim retard en la nostra arribada.

Hem descompto dos punts del meu carnet de sherpa.

Queda pendent per una propera ocasió la travessa entre el Castell de Sant Martí i Santa Maria de Centelles, fins al Parc de les aigües de Sant Quirze de Safaja.

© Antonio Mora Vergés.

Les nostres masies, el nostre passat, els nostres barris.

La masia catalana va sorgir com a unitat d’explotació agrària . La casa era aixecada pel mestre d’obres de la contrada en un lloc en total harmonia amb el paisatge natural. A totes les ciutats i per descomptat a la nostra això ha canviat molt. El creixement urbanístic a vegades desmesurat i sense control ha canviat totalment aquest paisatge.

Diu el professor Josep Miquel Sobrer de la Universitat d’Indiana (EUA): “Desapareix l’arquitectura sense estrelles, sense egos, sense pressupostos astronòmics. Hi havia una arquitectura que recollia la saviesa dels anys i de la terra. A Catalunya havíem construït masies. La masia és una forma plàcida sòlida. Un imperial clatell de pagès, clivellat i torrat al sol, fet casalot. Si davant de la masia s’hi aixeca una palmera, ens acostem a la perfecció; si dins hi ha un vol d’escala, ja hi hem arribat.”

Sabadell és una ciutat bàsicament comercial i de serveis, però també hem tingut i tenim masos i masies per arreu. Aquestes construccions han sofert moltes modificacions depenent de les necessitats de cada època i han arribat als nostres dies amb les reformes efectuades entre els segles XVII i XVIII.

De les cases més apartades del nucli de la població, algunes encara es dediquen a la ramaderia o l’agricultura. Podem citar la masia de Can Vilar. Altres estan en perill de mort imminent totalment abandonades i ensorrades: Can Fadó Vell, Can Lletget. En aquesta última encara es conserva un finestral gòtic i part de la porta adovellada.

Cal dir que la paraula Can, que han agafat gran part del les nostres masies és una contracció de “casa d’en” molt habitual en les pagesies de la Catalunya Vella. Diu Jaume Vicens Vives : “Aquest can , aquest mot tan peculiar de la nostra parla, exemplifica la nostra lliçó en l’instrument vocal i indefectible creat per la nostra mentalitat col·lectiva per a expressar una de les seves més punyents realitats socials”. Recordem que la casa és la primera creació d’un poble, d’un barri , d’una ciutat.

Anem dons a les masies que tenim més a tocar de la meva ciutat que és Sabadell i que, moltes d’elles, han acabat donant nom als nostres barris.

Can Deu, ha arribat molt ben conservada als nostres dies gràcies a l’Obra Social de la Caixa Sabadell que en té cura. És un bon exemple de masia catalana que ens fa veure com vivien en nostres avantpassats a pagès.

Ca n’Oriac , casa de dos cossos engolida pels pisos que s’han construït al seu costat.

Can Borgonyó, masia desapareguda. Es trobava situada en el barri de la Concòrdia, avui només en queda un bosquet que porta el seu nom.

Can Rull, de tipologia basilical, recuperada per l’Ajuntament. Un annex reformat de la casa s’ha cedit a l’agrupació andalusa San Sebastian de los Ballesteros.

Can Llonch, sembla ser que també es vol recuperar, ara que s’ha format el nou barri al seu voltant. Actualment es troba en un estat llastimós.
Can Gambús, gran pagesia amb torre quadrada. Aquesta zona, prop dels Merinals, ha de prendre en els propers anys el relleu de Can Llong com a zona d'expansió residencial de Sabadell.

Can Puiggener, només en queda l’entrada al pati de la masia i la paret que la tancava.

Can Feu, gran casalot amb trets modernistes comprat recentment per l’Ajuntament. Ja s’hi han fet jornades de portes obertes el que ha permès conèixer-lo a molts sabadellencs. Falta fer-hi una gran tasca de rehabilitació.

Can n’Oleguer, també coneguda com la masia de Sant Oleguer, ben conservada al ser la seu durant molt anys del club Falcons Sabadell.

Castellarnau, masia senyorial amb torre de defensa adossada, d’aquí li deu venir la denominació de castell. També coneguda com Torre Berardo, avui fa les funcions de restaurant.

Casa Duran, al centre de Sabadell. De propietat municipal, no fa massa es van acabar les obres del cos annexat que era destinat a graner o secador. Segons el meu humil parer, aquesta part no s’hauria d’haver conservat i hauria d’haver estat enderrocada. D’aquesta manera s’hagués pogut tenir una visió més acurada de la planta quadrada de la masia amb la seva teulada a quatre vessants símbol de forta pairalia i el pati de la casa, que dona al carrer de Sant Joan, hagués pogut estar una petita plaça pública.

Can Roqueta, dona nom al polígon industrial. Hi ha un projecte per construir-hi un centre residencial per a persones amb discapacitat psíquica profunda i severa. En aquesta zona s’han dut a terme diverses excavacions que han posat al descobert l’assentament més important de Catalunya de pagesos i pastors de fa entre 3.800 i 2.700 anys.

Els estudiosos de les masies ens recorden sovint la vessant autosuficient que han tingut els masos des dels seus orígens. Aquestes cases han estat sempre lligades a l’home i a la terra, per això cal respectar-les, conservar-les i donar-hi nous usos.

En paraules de Josep Pla, “Les masies són importants i no pas des del punt de vista de l’arquitectura rural. L’estructuració de la societat d’aquest país s’alimenta, dimana de les nostres masies: d’elles ha sortit, surt i sortirà la millor sang del país, la seva força humana bàsica, perennement activa, positiva i ascendent en tots els aspectes”.

En aquest món tant globalitzat i tecnològic val la pena parar i pensar una mica en aquest tros de la nostra història passada, oi?.

© Feliu Añaños i Masllovet

Tornem a l'estalvi

l'estalvi sense mena de dubte, és un generador d'efectes beneficiosos per a la vida social. Un dels més notables, sinó el que més, és l'anomenat “diner bancari” .

Imagino que tots tenim clar que amb el nostres diners, les entitats de crèdit fan operacions de préstec, i d'aquesta manera a banda dels nostres diners, - reals per així dir-ho – prenen existència física, els diners manllevats per tercers; sovint per garantir aquestes operacions els bancs demanem als seus deutors que obrin dipòsits, que fan funcions de garantir la devolució del principal del deute. Lògicament aquests dipòsits tornen a fer al ensems la mateixa tasca: generar nous préstecs que a la seva vegada suposaran nous dipòsits ,.....

Aquesta “moneda” ha permès finançar el creixement brutal dels darrers anys, ha emplenat fins al límit la bombolla immobiliària, les cadenes de muntatge de totes les marques de vehicles, els aparadors de totes les botigues, agencies de turisme,.....

Ara – tothom ho diu -estem en període crisi, qui pot cancel·la el seus préstecs, i tenim :
Menys diners en dipòsits, menys diners en préstecs; literalment els diners desapareixen; no tenim deutes, però com podeu comprovar vosaltres mateixos no tenim tampoc ni un trist euro, oi ?.

Tornaran les compres al comptat; l'admiració pels que s'administren curosament i aconsegueixen fer estalvis, allà on la majoria manifesta tenir problemes per sobreviure;l'equivalent en euros dels cinc durets que regalaven les tietes;.....

Durant un curt període de temps tothom recuperarà “els bons costums”, ja sabeu “ menjar poc, i pair bé “ , però aquest miratge, que serà amics lectors, això un miratge, donarà pas novament a “ viure a crèdit “;a estirar el braç fins que doni la sensació que portem una camisa de manigua curta;.... i és que no tenim remei, oi ?

Ja saps amic desconegut que els consells son de franc, i que no hi ha cap obligació de dur-los a la pràctica ; dit l'anterior quedeu-vos amb aquests consells :

1.Viu amb el que tens

2.Fes-te només amb allò que necessites

3.Des fes-te de tot allò que no et sigui precís.

4.Recupera els bons hàbits : conversar, llegir , escriure, passejar ,... son econòmics i alhora extremadament gratificants per a l'esperit.

5.Ordena la teva existència a ser feliç

6.Conrea la pau

7.Sigues moderat, discret, prudent; que la llengua no et faci passar vergonya.

8.Estima

9.Recorda que malgrat ser un tòpic, és una gran veritat “ les millors coses de la vida son gratis.

10.Estalvia, tal com van les coses et serà de gran utilitat.

(c) Antonio Mora Vergés

Masies i altres indrets del Moianès

El Moianès, comarca natural que ens ofereix una gran quantitat de matisos. Els seus boscos de rouredes alzinars i pinedes en donen fe.

Anar d’excursió , passejar o simplement caminar per aquests paratges ens dona una sensació de pau , cura i serenitat . Al contrari passa quan ens movem per la ciutat en que els símptomes poden arribar a ser tot el contrari. I així va ser caminant per aquesta comarca , quan vaig descobrir a la llunyania alguna cosa que em va cridar l’atenció alguna cosa completament integrada en el paisatge malgrat està feta per el home. Son les masies, cases rurals o de pagès com se li vulgui dir. Allà estan generalment isolades , en silenci esperant el pas del temps.

Cada casa te sens dubte la seva història. Algunes encara l’escriuen dons estan habitades, altres ferides de mort ens apareixen encara dempeus donant testimoni de la importància que van tenir en el seu moment, la masia del Perer dins del terme de Moià n’és un exemple. D’altres en canvi només en queden dretes les parets mestres mig devorades per la vegetació, els Sors a la vall de Marfà i Montfred a l’Estany e donen testimoni. En aquests paratges tot respira solitud i abandó , i això els hi dona un encant enigmàtic.

Altres però, sortosament ,s’estan recuperant com la Datzira i la Casa de les Vinyes ambdues pertanyen , encara que no físicament al terme de Castellcir.

Val la pena acostar-te a aquestes masies sempre que no trobem cap senyal prohibitiva i amb el vist i plau , si s’escau, del amo o masover. Davant d’ella poden observar-la de prop i veure un munt de detalls que la fan encara més elegant i bella. La porta dovellada de l’Espina o la Serradora de Castellterçol, la llinda rectangular potser amb una data o inscripció , la de la Casa de les Vinyes marca el any 1677, els finestrals gòtics de Castellnou, la gran arcada de la cabanya del Rourell, les galeries de Casagemes , la torra de Vilarjoan o la claraboia modernista del Masot son un petit exemple de bonics elements que hi podem trobar.

Algunes masies sobreviuen dels treballs i conreus de la terra o gràcies a la ramaderia com la Caseta d’en Fermí o l’Ocella. Altres s’han convertit amb restaurants com Montvi de Baix , Megadins Vell o s’han adaptat a ser cases de colònies per la mainada , Vilalta i el Saiol en son exemples. Vilarrasa i Megadins Nou s’han reconvertit amb cases de turisme rural. La Moretora i el Prat son autentiques cases pairals, la primera amb vessants a quatre cobertes i torreta al mig i la segona amb grans galeries i garita de guàrdia. Totes elles les podem trobar en el terme municipal de Moià.

Creieu-me, quan mireu una masia observeu amb atenció la seva decoració externa però llavors doneu-vos la volta i contempleu també el que tenen davant : els camps i conreus , boscos, muntanyes, valls, horitzó, natura. Masia i natura , casa i terra formen un lligam únic integrat com si ens vulgues recordar que l’home forma part de la naturalesa i de la terra.

Altre menció apart requereixen les ermites o, esglesioles i molins que també podem trobar.
Podem destacar l’ermita romànica de Sta. Cecília a Granera o la pre-romànica de Sta. Eugènia del Gomar a Moià, encara que d’aquesta només en queden algunes restes no per això menys interessant. N’hi ha que les trobem a dalt d’un turó com la de Sant Andreu i altres com Bussanya ensotada en el bosc. L’esglesiola de Sta. Coloma Saserra es troba a Castellcir situada en un bell entorn.

De molins i castells també en trobem , son molins hidràulics o fariners . El d’en Brotons d’estil troglodític sota el salt de la Tosca i el molí d’en Perer més de tipus casal son alguns que podem observar i gaudir del seu entorn. De castells molts només en queden les restes , el de Clarà a Moià, el de Castellcir i el de Calders en son un un clar exemple.

Ermites, masies, castells i masies restaurades o abandonades , dempeus o enrunades tot té la seva història. És la història del home, és la història d’una comarca lligada a la catalana terra, és el Moianès comarca natural.

Totes aquestes masies i demés indrets els podeu visitar a www.moianes.net/galeria

Feliu Añaños i Masllovet

SANT PERE D’ULLASTRE

Els ullastres són una varietat d’oliveres pròpies de terrenys propers al Mediterrani. A la nostra comarca, es troben a diversos indrets, però per a la finalitat que a nosaltres ens interesa, podem veure una ullastreda a tocar de la masia de Can Sanpere, a Castellar del Vallès. La masia, té literalment enganxada, paret per paret, una ermita romànica que probablement fou construïda al segle X y dedicada a San Pere, d’aquí que rebi el nom d’ermita San Pere d’Ullastre, o també de San Pere de les Cadiretes, com després us explicaré.

El cas és que l’últim dissabte de setembre, el meu amic Feliu i jo vam decidir fer una caminada des del Santuari de la Salut, de Sabadell, fins al cementiri de Castellar, seguint el Camí Vell, i de tornada ens vam atansar a Can Santpere per visitar l’ermita. Es tracta d’una construcció senzilla amb un interior gairebé despullat d’ornaments, entre els quals destaquen encara algunes pintures al fresc a la part alta de l’absis. I a la taula, en lloc preponderant, una figura de Sant Pere, de molt bona mida, entronitzat i abillat amb robes de bisbe, que fa goig. Al davant de l’estàtua de l’apòstol hi ha, si la memòria no em falla, diversos objectes, entre ells una senzilla creu platejada o cromada que com a molt deu fer un pam d’alçada. Dic que San Pere es veu “entronitzat” perquè, en actitud majestuosa, es troba assegut en un “tron”, o trona, raó per la qual, penso, el poble, que de tot fa riota, devia dir Sant Pere de les Cadiretes.

A mi el que em va cridar l’atenció és la desproporció entre la mida de la figura del sant i la representació del Crist crucificat: de la petitesa de la Creu. Bé, no és que em cridés l’atenció, perquè sé que en la tradició catòlica romana moltíssimes esglésies, santuaris, ermites, basíliques, catedrals, i altres llocs de culte, dedicades als apòstols, als sants, a la Verge Maria, als àngels i als arcàngels, tenen la imatge del qui s’hi venera en un lloc destacat i la de Crist crucificat en un de secundari. No em sembla malament que el públic respecti la mare de Jesús i totes aquelles persones que han dut una vida santa. Però que la figura de Crist, per quina causa el pecat va ser esborrat del món i en el qual esperem la salvació i la vida eterna, amb el nostre cos de carn i amb la nostra ànima, i que és l’únic i veritable intercessor davant el Pare, no ocupi el lloc central i més visible en tots els llocs de culte que es consideren precisament “cristians”, em sembla senzillament un error.

El matí era assolellat i al mateix temps fresc. Aire pur de començaments de tardor amb els colors ja bastant rogencs dels fulls dels arbres. La visita a Sant Pere d’Ullastre, més que satisfactòria, i la caminada, força relaxant, gràcies a Déu.


Sabadell, ú d’octubre de 2008.

Text: Antoni Ibáñez Olivares. Fotos: Feliu Añaños Masllovet

Balsareny, per exemple.

En aquesta Vila situada a la vessant occidental de la comarca del Bages, hi podem trobar algunes joies del romànic català; ara els polítics del nostre país [ aborígens i estrangers ] ens volen explicar que tenim un tresor : el patrimoni històric i cultural. En una època de gran misèria esmerçaran molts recursos econòmics, en una campanya que amb la millor intenció podem qualificar benèvolament com de “distracció “ .

Fer una llista de les ermites, esglésies, castells, torres, .... etcètera, que s’han perdut per pura desídia, quan no per voluntat expressa de l’administració, consumiria sens dubte el període de temps – curt, però inconcret - que li resta a la nostra espècie com a conseqüència del canvi climàtic.

A tall d’exemple : el temple en ruïnes de Sant Vicenç d'Aladernet, pre-romànic, situat a l'esquerra de la riera de Conangle ; prop de la masia de Casaldaliga, d’on sorgeix la nissaga, que portarà al Brasil un bisbe català. El paratge al límit del terme rebia possiblement la protecció dels Senyors de Castellnou.

Un parell d’excepcions a la regla:

l'església romànica de Sant Ramon de Sobirana de Ferrans —restaurada pels canonges de la Seu de Manresa, propietaris de l'heretat - és un curiós temple de dues naus, una de les quals extremament curta, i dos absis, del segle XII, ampliats en època gòtica. Es venera també a Santa Rosa, i per aquesta raó la propera setmana, dins de la celebració de la Mare de Deu del Roser, s’hi dura a terme un solemne ofici religiós, al que per descomptat esteu tot convidats.

De construcció molt posterior, però igualment de tradició romànica l'esglesiola de Santa Margarida de l'Alou, coneguda també com de Viladepost del Puig.

En aquest boci de món, on potser no sempre era possible veure’s d’un campanar a l’altre, segur que arribava sempre el so d’una campana a l’altra; aquesta i no un altra fou la raó per la qual els avisos a la població, bons i dolents, es donaven mitjançant les campanes de les esglésies.

Avui comprovàvem – una vegada més - que la major part de campanars, de torre o d’espadanya , estaven orfes dels instruments que els donaven sentit. Les campanes donaven realment informació i noticies; l’hora del dia – sempre - i si era del cas la comunicació del traspàs d’un veí , o d’un bateig, casament, i fins d’algun potencial perill, ja fos provocat per la natura, ja per malfactors humans.

El lloc de les campanes l’ocupa avui la televisió i en menor mesura la radio; tenim una emissora que repeteix constantment les mateixes - males – noticies , amb l’única variant de l’hora del dia; son les ... , son les ....., son les .....; des de les televisions – com si fos una noticia - les manifestacions convulses del que s’ha donat en definir com delirium sutoris , i que consisteix bàsicament en excusar-se pel que fa a la catastròfica situació en que es troba el país, i anunciar-nos que malgrat això, ells son els millors, i per descomptat, Espanya va bien ! .

Com el Lendakari Ibarretxe , acatem, però no compartim , que únicament ells podem convocar referèndums, en aquesta curiosa democràcia espanyola; entre nosaltres us suggereixo amics lectors :

plantejar-nos seriosament, la tornada de les campanes com únic mitjà d’informació pública.

Demanar als governs que prediquin menys, i practiquin més. Tant en relació al patrimoni històric artístic, com en qualsevol altra qüestió.

Amén !

© Antonio Mora Vergés