diumenge, 28 de setembre de 2008

Balsareny, per exemple.








En aquesta Vila situada a la vessant occidental de la comarca del Bages, hi podem trobar algunes joies del romànic català; ara els polítics del nostre país [ aborígens i estrangers ] ens volen explicar que tenim un tresor : el patrimoni històric i cultural. En una època de gran misèria esmerçaran molts recursos econòmics, en una campanya que amb la millor intenció podem qualificar benèvolament com de “distracció “ .

Fer una llista de les ermites, esglésies, castells, torres, .... etcètera, que s’han perdut per pura desídia, quan no per voluntat expressa de l’administració, consumiria sens dubte el període de temps – curt, però inconcret - que li resta a la nostra espècie com a conseqüència del canvi climàtic.

A tall d’exemple : el temple en ruïnes de Sant Vicenç d'Aladernet, pre-romànic, situat a l'esquerra de la riera de Conangle ; prop de la masia de Casaldaliga, d’on sorgeix la nissaga, que portarà al Brasil un bisbe català. El paratge al límit del terme rebia possiblement la protecció dels Senyors de Castellnou.

Un parell d’excepcions a la regla:

l'església romànica de Sant Ramon de Sobirana de Ferrans —restaurada pels canonges de la Seu de Manresa, propietaris de l'heretat - és un curiós temple de dues naus, una de les quals extremament curta, i dos absis, del segle XII, ampliats en època gòtica. Es venera també a Santa Rosa, i per aquesta raó la propera setmana, dins de la celebració de la Mare de Deu del Roser, s’hi dura a terme un solemne ofici religiós, al que per descomptat esteu tot convidats.

De construcció molt posterior, però igualment de tradició romànica l'esglesiola de Santa Margarida de l'Alou, coneguda també com de Viladepost del Puig.

En aquest boci de món, on potser no sempre era possible veure’s d’un campanar a l’altre, segur que arribava sempre el so d’una campana a l’altra; aquesta i no un altra fou la raó per la qual els avisos a la població, bons i dolents, es donaven mitjançant les campanes de les esglésies.

Avui comprovàvem – una vegada més - que la major part de campanars, de torre o d’espadanya , estaven orfes dels instruments que els donaven sentit. Les campanes donaven realment informació i noticies; l’hora del dia – sempre - i si era del cas la comunicació del traspàs d’un veí , o d’un bateig, casament, i fins d’algun potencial perill, ja fos provocat per la natura, ja per malfactors humans.

El lloc de les campanes l’ocupa avui la televisió i en menor mesura la radio; tenim una emissora que repeteix constantment les mateixes - males – noticies , amb l’única variant de l’hora del dia; son les ... , son les ....., son les .....; des de les televisions – com si fos una noticia - les manifestacions convulses del que s’ha donat en definir com delirium sutoris , i que consisteix bàsicament en excusar-se pel que fa a la catastròfica situació en que es troba el país, i anunciar-nos que malgrat això, ells son els millors, i per descomptat, Espanya va bien ! .

Com el Lendakari Ibarretxe , acatem, però no compartim , que únicament ells podem convocar referèndums, en aquesta curiosa democràcia espanyola; entre nosaltres us suggereixo amics lectors :

plantejar-nos seriosament, la tornada de les campanes com únic mitjà d’informació pública.

Demanar als governs que prediquin menys, i practiquin més. Tant en relació al patrimoni històric artístic, com en qualsevol altra qüestió.

Amén !

© Antonio Mora Vergés

Cap comentari: