SANT ANDREU DE LA BARCA. BAIX LLOBREGAT

L’únic que tenim clar quan topònim de Sant Andreu de la Barca, és allò que indica la seva terminació: així trobem:

A les acaballes del segle XIII, els Fenollar que posseïen el domini de les aigües del Llobregat des del Congost de Martorell fins a la Roca de Adroc, tenien en servei una barca pels voltants de la parròquia de Sant Andreu que es va convertir en el lloc de pas obligat per tots els que transitaven i volien arribar al camí ral que conduïa a Barcelona (una riuada havia destruït el pont romà de Martorell el 1143).

En diversos documents del segle XV es parla de la barca que hi havia sobre el Llobregat. El 1453 el poble ja és esmentat amb el topònim actual de Sant Andreu de la Barca.

Pas amb Barca del riu Llobregat, entre Olesa i Esparreguera, segons un gravat de Langlois (inicis del segle XIX). El pas de Sant Andreu de la Barca devia ser molt semblant. Ajuntament de Sant Andreu

L’actual lloc de Sant Andreu de la Barca s'anomenava antigament Sant Andreu d'Aigüestoses o de Matoses. Breument però , dins del segle XX, en el període la Guerra Incivil, tornaria a recuperar aquest nom, ja que la població des del 1937 canvià el seu nom pel d'Aigüestoses de Llobregat, fins el 1939.

Quan al topònim trobem :

Toses Etim.: del llatí tōnsas, ‘pelades d’arbres”

Mata/matoses : és un a forma genèrica per anomenar la vegetació arbustiva.

La plana del Llobregat estava òrfena de vegetació, - com a conseqüència de la seva explotació agrícola - fa molts i molts anys/segles.

Trobem en relació al lloc :

Tot i que pertanyia a la baronia de Castellvell, centrada primer a l'antic Castellví de Rosanes i a Martorell des de la fi de l'edat mitjana, també hi tingué drets de domini el monestir de Santa Maria de l'Estany, drets que reivindicà el 1142 el prior d'aquest cenobi, Guillem d'Heures, a Guillem de Castellvell, senyor de la baronia de Castellvell. La vila rural de Sant Andreu d'Aigüestoses havia estat donada a l'Estany en època desconeguda , i aleshores, als primers decennis del segle XII, es trobava abandonada perquè els homes de Guillem de Castellvell tenien por dels sarraïns. Guillem de Castellvell, en tornar-la a repoblar, pretengué que era de domini seu. Després d'un llarg litigi en el qual, com conta l'historiador Antoni Pladevall, actuaren de mediadors el bisbe Arnau Ermengol de Barcelona i els seus canonges, Guillem de Castellvell reconegué el domini de l'Estany sobre la vila rural de Sant Andreu i el prior de l'Estany reconegué al senyor de Castellvell que dues terceres parts de les rendes que sortissin de l'exercici de les justícies de la vila serien per a ell, i només una tercera part per al monestir de l'Estany. Aquest cenobi, que destinava les rendes que cobrava a Sant Andreu a la cera de l'església de Santa Maria, encara en percebia el 1596, quan ja s'hi havia extingit la vida regular.

La baronia de Castellvell, després d'haver pertangut al llinatge d'aquest nom, als Montcada i als Foix, al segle XIV pervingué a la corona fins que el 1474 el rei Joan II vengué la baronia a Lluís de Requesens i de Soler i als seus descendents (els Fajardo, els ducs de Montalto i els Álvarez de Toledo) fins a l'extinció de les senyories.

Quan a l’església trobem :

La parròquia de Sant Andreu de Saguatosisés documentada el 1109. Entre altres esments, hom troba, el 1176, el del testament de Guillem de Castellvell, que llegà a la dita església una mesura d'ordi.

La primitiva romànica va ser engrandida el 1581; d'aquesta construcció, de tradició gòtica, només es conserva dret el campanar, torre quadrada a la base que a mitja alçada passa a ser vuitavada i té finestres apuntades al pis més alt, construït amb pedra rogenca ben tallada (la part superior del campanar ha estat modificada; L'edifici fou malmès durant la guerra civil (1936-1939) S’aprecia clarament en la imatge del Fons Salvany de 1913.

l'arquitecte Francesc Salvant la reconstruí durant els anys quaranta en un estil que incorpora elements ornamentals de tradició romànica i clàssica.

És d'una sola nau, amb transsepte i cimbori i capelles construïdes entre els contraforts laterals. De l'església anterior, del segle XVI, es conserven unes claus de volta gòtiques esculpides (Sant Andreu i la Mare de Déu del Roser) de caràcter popular i estil classicitzant

La visita d’aquest municipi del Baix Llobregat – on dissortadament no naveguen ja les barques – us sorprendrà agradablement.

© Antonio Mora Vergés

SANT PERE D’ ABRERA. LA ROMÀNICA “TRANSFORMADA”.

Quan al topònim tinc clar que el d’Abrera, deriva del mot àrab al-abriya “ la situada prop d’un riu “, i això sense contradir al metre Coromines, que defensa un origen germànic –per tant anterior -, derivat del mot braida, quin significat és “ planura “; fem – com sempre en ciència- una síntesi i tenim : planura situada prop d’un riu. Els àrabs recollien i conservaven els noms de lloc. Està clar que en la seva llengua [LARIDA, LLEIDA, SARAGOSSA ,CESARAUGUSTA ,..]

Havia cercat imatges del Fons Salvany. I com suposava el Josep Salvany i Blanch [ Martorell, 4 de desembre del 1866 - Barcelona, 28 de gener del 1929) ], havia recollir imatges de la romànica de Sant Pere.

En la imatge de 1.911 s’aprecien substancials diferencies amb la imatge actual, la més evident és certament el campanar, que tenia aleshores únicament dos pisos romànics tapiats de l’època que va ser sobrealçat i acabat en agulla. Les reformes de 1.959 dutes a terme per Servei de Conservació i Catalogació de Monuments de la Diputació Provincial de Barcelona, sota l’impuls del aleshores rector Mn. Joan Capell,varen suprimir l’afegitó vuitcentista, i alhora que es treia l’arrebossat de les parets i el tapiat de les finestres, s’afegí un pis al campanar.

La visió de Sant Pere d’abrera confirmava els meus temors – expressats una i altra vegada - quan a la pèrdua irreversible de diversitat, que la intervenció del Servei de Transformació de Monuments de la Diputació de Barcelona, representa pel romànic a Catalunya.

El sentit de restaurar és clar i unívoc : Tornar a posar alguna cosa o algú en l'estat que tenia abans, restablir.

Per alguns – amb un criteri merament estètic - Sant Pere d’Abrera, ara és més bonic. Sense entrar en aquesta falsa polèmica, el que sens dubte se’ns fa evidents a tots, és que aquest Sant Pere, ja no és el que era, oi ?

Fa anys, quan la NII creuava la població, s’havia fet tradició aturar-se per esmorzar, tot intentant beure dels gegantins porrons;

d’això – que ja és història - en tenim imatges gràcies a la Família Cuyas.

De la romànica – reformada – de Sant Pere, gràcies entre d’altres al Josep Salvany i Blanch, en sabem també algun dels seus avatars històrics.

© Antonio Mora Vergés

VALLFOGONA DE RIPOLLÈS. ELS TRESORS DEL PINATAR

Sortíem de Can Xila, el Feliu Añaños i Masllovet ,el Josep Antoni Uriz i l’Antonio Mora Vergés, havíem fet la visita d’aquesta casa de turisme rural , situada a la Plaça de la Font de la Salut. Ens acomiadàvem del nostre amable amfitrió, i enfilàvem la pista que superant el cementiri, davalla fins a la riera [ on sembla que baixaven a rentar la roba, quan no rajava aigua al rentador públic de la Font de la Salut ], i ascendeix novament fins a la zona del Pinatar i la Font de la Tosca.

Ens expliquen que Vallfogona de Ripollès és ple d’indrets anomenats "teuleries". En els darrers anys s’ha anat descobrint que en aquests paratges hi ha petits monticles que amaguen els antics forns de coure teules, totxos i maons. Concretament des del 2007, s’han anat realitzant les feines d’excavació de l’antiga teuleria del Pinatar de l’Obra sobre la font de la Tosca, d’on segurament van sortir les teules i la resta d'elements de fang utilitzats per a l’ampliació de l’església de Sant Julià al segle XVIII.

Quan a la Tosca del Pinatar és una formació rocallosa de vàries desenes de metres de gruix que s’ha anat formant a partir de la lenta i contínua deposició, al llarg dels segles, del carbonat de calci dissolt en l’aigua de la font de la Tosca.

La pedra tosca o travertí és un tipus de roca calcària, molt porosa i poc densa, originada per precipitació de carbonat de calci a l'entorn de les fonts i llacs. Tal com passa amb les estalactites i estalagmites de dins d’una cova, La roca es forma quan l’aigua circula lentament i s’evapora, cristal•litzant el carbonat que porta dissolt, en forma de Calcita o Aragonita.

Sovint la precipitació d’aquests minerals es fa sobre les restes de herbes i molsa que viuen sobre la mateixa tosca i la roca atrapa les restes vegetals i pren les formes de tiges i fulles.

Recollirem imatges de l’una i l’altra, i encara que apressats pel temps, ens aturarem per retratar l’absis de Sant Julià, i una visió general de Vallfogona òptima des d’aquell punt.

Marxem satisfets, però amb la consciència clara de deixar-nos molta feina per a fer.

© Antonio Mora Vergés

Blanc s’ofereix per “fer de negre”

Molts lectors sabeu el significat concret d’aquesta frase, així s’anomena al que ha de fer una feina quin mèrit – si en te algun – se l’adjudica el que li ha fet l’encàrrec i – amb sort – li donarà una més que discreta retribució.

Al llarg de la vida, tots hem fet de negres, oi ?. Qui no ha visc com aquella proposta – que era una bajanada- finalment es duia a terme, i era el mateix que l’havia blasmat qui se’n deia autor ?.

La proposta és prosaica, es tracta – només – de fer bullir l’olla. Que s’ha de fer ?. Cròniques ?, biografies ?, articles ? , relats ?, contes ? treballs d’investigació ? ,.. doncs ja heu trobat el “ vostre negre “.

Tinc per cert – sense possibilitat de poder comprovar-ho personalment - , que “ fer de negre “ en aquest país de blancs, és molt senzill i fàcil, comparant-ho amb el dia a dia de la major de negres, que viuen –o malviuen, oi ? – entre nosaltres.

En català – dissortadament – “ els negres “ tenen poques sortides, contràriament en llengua castellana, ells en diuen espanyola, podeu trobar una amplia oferta, que s’anuncia, fins per internet . Hom arriba a pensar, que la major del que s’escriu és d’aquestes plomes – avui, portàtils, oi ? – anònimes.

Aquesta feina demana de la màxima discreció, i com la prostitució – amb la que està clarament emparentada -, demana una urgent regulació.

© Antonio Mora Vergés

CATALUNYA, ÉS BONA ?

Si algun familiar teu pateix el mal d'Alzheimer o demència senil d'Alzheimer, i si és català, tindràs – ho escric des de la dolorosa experiència familiar – un doble problema:

A) La meva mare està diagnosticada des la primavera, i encara no disposem de la medicació especifica. Això depèn de la Generalitat de Catalunya, segons el metge de MUTUAM

B) Des d’aquesta mateixa data estem a l’espera de que sigui valorada d’acord amb allò que disposa la Llei de Dependència. Això depèn de la Generalitat de Catalunya , segons l’assistenta social

C) Sortosament mitjançant el pagament de 1.800€, hem pogut trobar una residència.

D) Sembla que fora de Catalunya, tot plegat: l’inici de la medicació especifica, la valoració pels equips tècnics,i l’ajuda econòmica a les famílies, no pateixen el mateix retard

Reprodueixo una recomanació que té a Catalunya regust de sarcasme :

És fonamental la detecció precoç, en el començament de la malaltia, per tal de disposar dels recursos mèdics i sociosanitaris adients, car l'atenció dels pacients amb malaltia molt evolucionada suposa una important càrrega per als familiars i per a la societat.

Costa d’acceptar que encara subsisteixen les politiques discriminatòries vers els catalans, però els fets son tossuts, i semblen afirmar-ho.

© Antonio Mora Vergés

..El monestir de Santes Creus. Aiguamúrcia. Tarragona

Anàvem :

la Rosa, la Vicky, la Maria Jesús, el Pedro, amb un grup d’amics de Castellar del Vallès i Terrassa, i la visita d’aquest cenobi es plantejava com l’alternativa d’un dia particularment desavinent, en el que van fallar tots els serveis bàsics a la Catalunya interior.

Del lloc trobem amplia informació :

La primera construcció monacal que es troba és el portal d'accés al primer recinte, sense cap interès especial, que s'obre a la plaça on hi ha l'església de Santa Llúcia. L'edifici actual de la capella es bastí el 1741 damunt del primitiu temple romànic. És una senzilla construcció d'una sola nau amb la façana esgrafiada. A tocar seu s'obre l'entrada al segon recinte monacal, el Portal Reial o de l'Assumpta, de la fi del segle XVIII amb diversos elements barrocs i no exempt de grandiositat.

El portal dóna a la gran plaça allargassada de Sant Bernat, dita així per la monumental font, feta de pedra al segle XVIII, dedicada a sant Bernat Calbó.

Al tombant de la plaça es troben, la majoria amb esgrafiats, els antics edificis que donaven sopluig a les dignitats del monestir i als monjos jubilats, convertits avui en habitatges particulars. El més notable és el palau de l'Abat,

amb un petit claustre de datació incerta i possiblement la resta més notable de l'antic Hospital de Sant Pere dels Pobres. L'edifici conté una escala monumental i belles galeries orientades a migdia. Ara inclou diversos serveis comunals de l'ajuntament. Al fons de la plaça hi ha la part monumental del monestir, emmerletada des de Pere III.

L'església, la porta principal de la qual dóna a la plaça de Sant Bernat, és un dels grans edificis monàstics conservats. La seva construcció s'inicià al segle XII. De l'època romànica és la portalada de punt rodó, coronada per un immens finestral gòtic. L'interior té planta de creu llatina, amb tres naus romàniques, i cinc capelles absidals. Cal destacar la rosassa i algun dels finestrals romànics que conserven els vitralls originals, datables al segle XIII. L'altar major, de bona factura barroca, és obra de Josep Tremulles. Al mateix estil pertany també el cancell força ben tallat. Dins l'església s'aixequen, i en són l'ornament més notable, els mausoleus de Pere el Gran i de Jaume II i Blanca d'Anjou, dues de les millors peces sepulcrals del gòtic català. El vas de Pere II és de pòrfir i segons la tradició va ser portat des de Sicília, encara que alguns autors sospiten que prové d'algun enterrament romà. Menys interès històric i artístic tenen els altres enterraments continguts a l'església com el dels Montcada, el de la família Cervelló i el de l'abat Ferrera, aquest darrer de la segona meitat del segle XIV, amb la figura jacent de l'abat a la làpida. Al creuer, a terra, es troba el polèmic enterrament atribuït a Roger de Lloria.

A la plaça de Sant Bernat s'obre també la porta d'accés exterior al claustre gòtic,que en substituí un de més primitiu, romànic, del qual solament resta el templet hexagonal; fou fet construir, com la porta que hi mena, per Jaume II el 1313. Al claustre, hi dóna el dormitori, al qual condueix una curta escala; es tracta d'una espaiosa nau coberta amb arcs diafragmàtics de dos vessants que assoleix 46 x 11 m. Del dormitori surt l'escala d'accés a l'antic arxiu que porta també a la torre de les Hores, la teulada i el cimbori. Del dormitori es passa a un petit museu i a la biblioteca de l'Arxiu Bibliogràfic, la darrera amb un teginat tardà. Avui el dormitori s'utilitza com a sala d'audició de concerts.

Al claustre s'obre també la sala capitular, gairebé quadrada, amb la volta sostinguda per quatre columnes cilíndriques a cada costat, formant un bell conjunt romànic. Al terra de la sala capitular hi ha les sepultures, amb làpides esculpides, de diversos abats del segle XVI. Al costat del capítol hi ha la capella de l'Assumpta, amb restes del retaule i la llosa esculpida de la sepultura de la fundadora a terra. Al voltant del claustre es troben les urnes sepulcrals de nombrosos membres de la noblesa catalana.

Del claustre anterior es passa pel parlador al claustre posterior, de forma rectangular i d'arcs molt sobris i apuntats. El claustre fou muntat al segle XVII al seu emplaçament actual i es dubta si provenia del mateix monestir o del de Bonrepòs, a Montsant. Al seu costat hi ha la gran nau del menjador que es bastí aprofitant una sala del segle XIII del palau reial. Del menjador es passa al palau reial, construït per ordre de Pere el Gran el 1280; el 1520 passà a ser el palau de l'Abat. El palau reial té fragments d'una gran bellesa, especialment el conjunt de l'escala, la galeria i el pati. El 1982 i el 1983 hi féu tasques de restauració la Generalitat. A l'ala de llevant del claustre posterior es conserven restes de les edificacions més antigues del monestir, entre les quals es destaca la capella romànica de la Trinitat, que fou la primera església monacal i es troba actualment restituïda al culte. És un església d'una nau i volta de canó que ha estat molt restaurada.

El fort vent , que farà danys d’importància, aconsella fer una visita curta.

El gran monestir cistercenc, ara gairebé totalment restaurat és un dels millors d'Europa.

Vora Santes Creus, a tocar del Gaià, hi ha una notable i atractiva albereda.

© Antonio Mora Vergés

LA SALA DE VALLFOGONA DE RIPOLLÈS.

El mestre Joan Coromines i Vigneaux, va fitxar com a normal general, que el topònim precedeix al llinatge; això ens permet suposar que els castlans del castell de Milany, assumirien com a cognom propi el d’aquest l’indret.

El llinatge dels cavallers cognominats Milany, és conegut des del 1070, amb Ponç de Milany i els seus fills Ramon i Bernat. Un descendent d’aquesta nissaga , Ramon de Milany, cognominat també de Palou,es casà amb Eliarda de Torroja, regent del vescomtat de Bas (1222-31), i llur fill Simó de Milany o de Palou (mort el 1247) fou reconegut vescomte de Bas per Pere III de Catalunya-Aragó. La seva filla Sibil•la, casada amb el comte Hug V d'Empúries, vengué el castell de Milany i tots els béns annexos el 1280 al seu parent Dalmau de Palou. Aquest inicià la segona dinastia dels cavallers de Milany i reedificà el castell entorn del 1295.

Vers el 1330 féu construir una notable residència, dita la Sala, [ Sala : denominació arrelada en la toponímia catalana, és el nom comú de les residències senyorials o de gent notable ] prop de l’església de Vallfogona, al centre de la vall, en un puig on ja hi havia una antiga fortalesa, base de l'actual edifici conegut avui com Castell de la Sala de Vallfogona. Com la resta de cases – fortificades o no - de Catalunya, la Sala va anar creixent, possiblement des d’una modesta torre

– definida aquí com “ antiga fortalesa” -, fins a la actual edifici de pedra de bons carreus amb murs de gruix de 2 metres a la base. La planta és rectangular amb tres pisos i una torre amb teulat d'una sola vessant de planta i set pisos d'alçada.

Completà la Sala el seu fill Ramon de Milany, que el 1335 concedí privilegis a tothom qui anés a habitar la vila o pobla que ja en temps del seu pare havia començat a crear-s’hi a sota. Els successors de Ramon de Milany deixaren el castell de Milany, que es mantingué com a centre jurisdiccional i simbòlic fins que els terratrèmols del segle XV l’arruïnaren (igual com la parròquia de Sant Pere), i passaren a residir a la Sala.

Els Milany es refongueren el 1374 amb els Pinós, vescomtes d'Illa i de Canet, que foren creats el 1599 comtes de Vallfogona. Al principi del segle XVII s’uniren a la casa ducal d'Híxar, pel casament de Francesca de Pinós-Fenollet amb Joan Ferrandis d'Híxar. L’actual comtessa de Vallfogona de Ripolles, és la inefable Cayetana, Duquesa de Alba, i reina absoluta de la premsa del cor.

La Sala – que podria ser objecte de visites, com l’anomena’t Castell de Plegamans, al Vallès Oriental, com ho serà desprès del seu arranjament el Castell dels Sentmenat, al Vallès Occidental, i tants i tants altres de la resta de Catalunya- és propietat avui de la família Budallé. A la part baixa de la casa, hi ha una masoveria que s’ocupa del seu manteniment.

Com de l’edifici quina restes úniques aixopluguen el rellotge de Pòpul, trobem a faltar – si més no – un croquis d’aquesta de Sala magnifica, que com nosaltres farem avui, va retratar el Josep Salvany i Blanch, l’any 1.916.

© Antonio Mora Vergés