CAPELLA ROMÀNICA DE SANT GENÍS DE PLEGAMANS AL CENTRE RESIDENCIAL D'EDUCACIÓ INTENSIVA ELS CASTANYERS.

Aprofitava una llambregada de sol per arribar-me en companyia de la meva esposa, Maria Jesús Lorente Ruiz, fins a l’antic terme de Palau de Plegamans, anàvem a la recerca d’una imatge, la de la capella romànica de Sant Genis.

Algues dades del lloc :

El castell o casa forta de Plegamans centrava la quadra de Plegamans; l'actual edifici té el seu origen al s XIV, però sofrí posteriorment diverses restauracions. . Al s XV n'eren senyors els Vilatorta. Passà als Gualbes i als Clariana (Miquel de Clariana rebé el 1693 el comtat de
Plegamans, títol que aviat fou canviat pel de comtat de Múnter) i als seus successors, els Sentmenat, que en tingueren la possessió fins el 1931

La parròquia de Sant Genís, que centrava una població disseminada, fou consagrada el 1121.

Edifici rectangular d'estil romànic, petit (8 X 5 metres), d'un sol espai i una sola planta. A la façana principal, porta d'arc rodó i un petit campanar.

El que es veu ara és una petita part del que va ser una església més gran, que es va cremar durant la Guerra Civil; els fonaments de la qual estan soterrats i no es veuen.

L’única referència que tenia era que estava dins del “Centre Educatiu Els Castanyers”.

Varem pujar fins a la casa fortificada i/o Castell, i des de dalt vaig girar a l’esquerra, una vegada més seguia la meva intuïció, feia el primer trencall a la dreta , i entrava dins del recinte del “Centre Educatiu Els Castanyers”.

L’ermita de Sant Genis està en una petita elevació del terreny, l’estat general de conservació de l’edifici – malgrat fer-se servir avui per usos no religiosos – és força correcte.

Recollia algunes imatges, com ho faria posteriorment amb el Castell. D’aquest darrer edifici he trobat imatges del Fons Salvany, i amic lectors m’agradaria trobar-ne alguna de Sant Genis abans de l’any 1.936.

Just en acabar de fer les fotografies, començava novament la pluja.

© Antonio Mora Vergés

SANTUARI DE LA MAREDEDÉU DE LA SALUT. SABADELL. VALLÈS OCCIDENTAL.

 

Llegia que l’any 1882 es va inaugurar el Santuari de la Marededéu de Salut , obra de Miquel Pascual i Tintorer (San Feliú de Llobregat, Barcelona, 1849 - Barcelona, 1916) . Aquest mateix arquitecte fou l’autor. de l’esvelt campanar modernista, bastit l’any 1907.

 

Després de la destrucció soferta  en els dies foscos que seguien a l’alçament del militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, el temple fou reconstruït per Francesc Folguera Grassi, Barcelona, 1891 - ibídem, 1960) , entre els anys 1939 i 1940,

 

El pintor sabadellenc Antoni Vila Arrufat (Sabadell, Vallés Occidental, 20 d’octubre de 1894 - Barcelona, 18 de setembre de 1989) fou l’artífex de la decoració mural i dels vitralls de l’interior del santuari un cop estigué reconstruït.

Aquests treballs es van fer en dues etapes: entre el 1944 i el 1952 les pintures al fresc del presbiteri, volt absidal i absis, i la part alta dels murs de la nau principal i, entre els anys 1958 i 1962, els quatre murals a l’oli de la nau central, tot plegat amb escenes d’art sacre i sobre la història del santuari.

 Que la Marededéu   i  Sant Antoni de la Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  kurds,   gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits, saami, nenet, amazics, libis, ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

 A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia. 

ESGLÉSIA DE BOR, ADVOCADA A SANT MARCEL. BELLVER DE CERDANYA

 

https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/sant-marcel-de-bor-bellver-de-cerdanya

L’estructura original d’aquesta església consistia en una nau capçada a llevant per un absis semicircular. A l’església actual es conserven bona part de l’absis i part dels murs perimetrals de la nau pertanyents a la primitiva església romànica, edificada amb un aparell rústec de pedra ordinària, gairebé sense retocar.

La façana absidal presenta quatre faixes verticals de pedra tosca, que arrenquen d’un basament poc destacat i divideixen el mur en cinc panys d’una amplada que supera de poc el metre. Aquesta decoració correspondria a un fris d’arcuacions entre lesenes, de la qual haurien desaparegut les arcuacions com a conseqüència d’una refecció. També és reconstruït el llenç més meridional del tambor, que conté una finestreta de pedres ben treballades, reaprofitades.

La nau és de parets primes, que no arriben a un metre de gruix, de la mateixa estructura que l’absis, amb moltes alteracions i reparacions. Destaca la refecció feta amb carreus molt grans i ben treballats, alternats els de color gris amb els de color roig, que probablement correspon a la primera meitat del segle XVIII, en què es regruixaren interiorment les parets fins a 1, 75 m i es construïren dues grans capelles contraposades a la meitat de la nau, a manera de creuer.

En refer-se el frontispici, s’hi incorporà una elegant portalada molt simple i ben treballada, de llargues dovelles, amb una creu curvilínia encerclada a la clau, possiblement del segle XVI o XVII. La porta no guarda els típics elements de ferro rinxolat, però es tanca amb un forrellat de forja popular de la mateixa època que la portalada.

Aquesta església és coberta amb una estructura lleugera d’encavallades i enllosat de pissarra, amb un cel ras a sota.

Fotografía. Jordi Contijoch Boada. 

L’entrada, oberta al mur de ponent, s’aixopluga sota un porxo adossat a la façana, que la tapa de banda a banda.

Fotografía. Jordi Contijoch Boada. 

Quan al topònim : https://oncat.iec.cat/veuredoc.asp?id=10069

 Que Sant Marcel    i  Sant Antoni de la Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  kurds,   gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits, saami, nenet, amazics, libis, ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

 A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia. 

CAN MOLINS I LA SEVA CAPELLA, AVUI DESSACRALITZADA, ADVOCADA A L’ARCÀNGEL SANT MIQUEL. SANT CLIMENT DE LLOBREGAT. EL LLOBREGAT JUSSÀ.

 

Mas Guàrdia, J., fotògraf del que ens agradarà tenir coneixement del nom propi, i del lloc i data de naixements i traspàs a l’email castellardiari@gmail.com, retratava l’any 1927 per al Fons Estudi de la Masia Catalana “Vista general de Can Molins”

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/id/3743/rec/45

https://www.santclimentdellobregat.cat/el-municipi/turisme/llocs-dinteres/1586-masia-de-can-molins.html

https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=444

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/19065

Patrimoni Gencat en fa una descripció quasi telegràfica; Masia formada per tres cossos amb porta de mig punt adovellada, un pis i galeria, coberta per un sostre de quatre vessants, mentre els dos cossos laterals, graners, amb coberta inclinada (una d'aquestes també amb galeria d'arcs rebaixats). A part d'aquestes dependències hi ha casa pels masovers i una capella neoclàssica dedicada a l'arcàngel Sant Miquel.

https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=4796

De la capella, ara dessacralitzada, llegia; Capella advocada a l’arcàngel sant  Miquel   de la masia de Can Molins.

 Es tracta d'una construcció de planta rectangular amb una porta d'accés, coronada per un petit frontó, la qual devia ésser esgrafiada.

La façana conserva encara una inscripció on es diu que es va fer construir per Miquel Molins l'any 1773, concretament el 13 de maig de 1773. La façana és de línies curvilínies a la part frontal superior. L'interior sembla no estar en molt bon estat, doncs, funciona com a magatzem.

Per poder edificar la capella, construïda l'any 1773, Miquel Molins, propietari de la Masia de Can Molins, va sol·licitar una autorització al Bisbat acompanyant-la d'un breu, o document signat i segellat, del Papa Climent XIV, que permetia disposar d'una capella o oratori, el 30 de juliol de 1772. El 7 de febrer de 1773 el bisbat li respon concedint-li l'autorització per poder celebrar missa, d'acord amb les condicions imposades: "sea capilla pública, que tiene puerta y camino público, sin ser vista de casas vecinas. Y está bien y decentemente construida...".  Recordeu allò de "A nadie se le obligó nunca a hablar en castellano"?

Actualment, aquesta capella està tancada i es troba desafectada al culte. En el seu interior hi havia eines de treball del camp i una menjadora i ponedora.

 L'altar estava presidit per la imatge de la Immaculada, de talla; la de l’arcàngel Sant Miquel, titular de la capella i patró del propietari. A banda, també s'hi venerava la Verge del Roser, Santa Madrona i Sant Francesc d’Assis.

En el llindar del portal hi ha la següent inscripció: "Miquel Molins feu aquesta Capella. 13 de maig de 1773"

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Capella_de_Miquel_Molins_P1490990.jpg

Jesús perdonava a Sant Pere que el negués fins a tres vegades la nit en que el detenien,  tenim entre nosaltres, “ conreadors de l’odi, contra Catalunya i el catalans “,     alguns amb vestit talar. Qui tingui orelles per escoltar, que escolti!!! 

No tinc paraules per explicar l’intensíssim dolor que em provocaven  les imatges del bombardeig de  l’hospital Al Ahli de Gaza, Benjamín «Bibi» Netanyahu  (   Tel Aviv, 21 d’octubre de 1949  ) superava amb escreix al seu ídol Adolfo Hitler (Braunau am Inn, Alta Àustria, Imperio austrohongarès; 20 de abril de 1889-Berlín, Alemanya nazi; 30 de abril de 1945)

https://www.guimera.info/wordpress/tribuna/el-diable-es-vesteix-de-netanyahu/

Que Déu tingui pietat de tots nosaltres, i no  permeti que malmetem aquest món ELL creava per a nosaltres com un paradís.

 

SANT ESTÈUE DE BETREN. VIELHA E MIJARAN

 La Roser Riubregent, publica fotografies de l’església parroquial de Betren, advocada al protomàrtir  Sant Estèue, a Vielha e Mijaran.

L’enciclopèdia de Romànic  ens diu ; 

https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/sant-esteve-o-sant-sernilh-de-betren-vielha

L’edifici és compost d’una nau única, coronada vers llevant, per un ampli espai presbiteral acabat entres absis poligonals, de cinc cares el central i tres els laterals.

La nau és coberta amb una volta apuntada, reforçada amb tres arcs torals que troben suport en unes pilastres encastades als murs laterals, a manera de ressalts.

Els absis, que s’obren al presbiteri amb arcs apuntats, són coberts amb voltes de pedra que no arriben al quart d’esfera.

Entre els murs i les cobertes s’interposa una cornisa que s’estén, tret del mur de ponent, per tots els paraments interns de l’edifici.

El temple és il·luminat per un bon nombre de finestres i finestrals, que, llevat de la façana de tramuntana, afecten tots els altres murs, preponderantment la capçalera, on adopten encara uns caràcters romànics, concretats en l’estructura i en els elements ornamentals. La resta de finestrals, que assoleixen unes grans proporcions, ja són marcadament gòtics.

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/4697

L’accés al temple es fa a través d’una portalada àmplia, oberta al mur de tramuntana, que dona al carrer Major. De característiques gairebé idèntiques a la de Sant Miquèu de Vielha, ja s’inclou dins una tipologia netament gòtica, però tot just despresa del darrer romànic, la influència del qual, en alguns detalls, encara és patent.

Al mur de ponent es dreça un campanar d’espadanya de dos pisos, amb dues obertures el primer i amb una sola obertura el segon. Les inferiors són coronades per arcs de mig punt, motllurats i en degradació, sostinguts als laterals per columnes coronades amb capitells llisos; l’obertura inferior, que ha estat retocada, també és coronada amb un arc de mig punt que, com els altres, recolza sobre unes columnes acabades amb capitells sense esculpir.

L’aparell de l’edifici és constituït per carreus, de mides força voluminoses, ben carejats i polits, distribuïts en filades horitzontals perfectes.

Es tracta d’un edifici romànic tardà que inclou tot un seguit d’elements gòtics, incorporats posteriorment, els quals no es fan estranys dins el conjunt, atès que són embeguts per una construcció que sembla acceptar les darreres reminiscències d’un estil i les primeres manifestacions d’un altre.

Darrerament, hom consolidà l’edifici, bo i sobrealçant, entre altres coses, els murs de la construcció, fet que es fa ben patent a totes quatre façanes.

L’església es troba en bon estat de conservació.

En els dies foscos que seguien a l’alçament dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República desaparegué d’aquesta església, conjuntament amb d’altres peces, un interessantíssim encenser romànic de bronze cisellat, probablement del segle XII, sense que hom sàpiga on ha anat a parar. Aquestes coses habitualment “ no desapareixen “ per a tothom , oi?. 

Quan al topònim  : https://oncat.iec.cat/veuredoc.asp?id=8628

Que Sant Estèue e Sant Antoni dera Sitja, elèven a l’Altíssim la pregarie des curdi, gitans, aragonesi, asturians , valencians, bascs, aranesi , galhecs, catalans, còrsi, escocessi, ucrainesi , gal·lesos, palestiniani , hawaianesos, afganesos, inuits, saami, nenet, amazics, libis, ... , E toti es collectius minoritzats e reprimidi, Senhor; libère eth tòn pòble!!!.

A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia.

ESGLÉSIA DE SESCLOSES, ADVOCADA A SANT JOAN BAPTISTA. PERALADA, L’EMPORDÀ SOBIRÀ

 

No tinc amics, ni enemics, a Gaza i/o a Israel, em dolen per tant les víctimes de un i altre costat.  Dit això, les noticies que ens arriben d’aquells indrets em trasbalsen moltíssim, i això trobant-nos en una fase de  "recuperació”  ens ho  fa, si cap, més feixuc.  Que el bon Déu tingui pietat de tots.

Aquesta fase de “ recuperació”  l’anava portant més be que malament, recuperant les meves publicacions al bloc  ConèixerCatalunya

Llegia a :

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/19974

Les primeres notícies documentals sobre l’església de  Sescloses, advocada a  Sant Joan  Baptista, ara al terme de  Peralada, a l’Empordà sobirà,  daten del segle IX. L'any 866, en un precepte de Carles el Calb, la cel·la monàstica de Sant Joan era confirmada com a dependent de Sant Esteve de Banyoles.

https://www.monestirs.cat/monst/aemp/ae38joan.htm

 La possessió de l'església de Sant Joan va ser causa del litigi al llarg del temps entre els monestirs de Banyoles, de Sant Policarp de Rasés i posteriorment de Sant Pere de Rodes, ja que l'any 944 Lluís d'Ultramar va donar Sant Joan Sescloses al monestir de Sant Pere de Rodes.

El 1064 hi ha documentada la consagració de l'església de Sant Joan.

Durant el segle XIII era parròquia; fou agregada a Santa Maria de Castelló d'Empúries com a sufragània el 1596.

En els murs laterals exteriors de la nau, s'han detectat reformes efectuades entre els segles XVII-XVIII. El coronament del frontis cal datar-lo entre els segles XVIII-XIX.

L'interior va ser reconstruït després de la  victòria dels sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÏTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, ja que s'havien esfondrat les voltes de la nau i de l'absis.

El 1969, durant unes obres de neteja, es van descobrir estructures preromàniques amagades sota l'arrebossat, i un fragment de marbre blanc amb relleus, probablement pertanyent a un sarcòfag paleocristià.

https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/sant-joan-sescloses-peralada

https://www.monestirs.cat/monst/aemp/ae38joan.htm

Fotografia de Germà Garcia i Fernández, 1995

Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya

Quan al topònim, Segons Josep Balari i Jovany1​ (Barcelona, 11 de noviembre de 1844 - Barcelona, 1 de julio de 1904) Oríg. 109;  el Closa del toponímic Sant Joan ses Closes no ve de clausa, sinó per Cros; es funda en la pronúncia Croses, documentada des del segle XI: cella sancti Johannis de Crosis. Pot esser que Balari tingui raó, però també és admissible que el canvi de clos en cros es verifiques  en una època molt antiga i que no prejutgi res contra l'etimologia clausa.

Cros era antigament un substantiu que significava ‘clot’ (cf. Balari Oríg. 108), i segurament és de la mateixa procedència que el fr. creux (ant. crues) i el prov. cros, ‘buit’, ‘clot’. Les formes romàniques citades semblen demanar una base llatina vulgar *crosum, però no es veu d'on pugui procedir aquesta forma des del moment que no s'admet l'opinió de Diez REWb 556, qui proposava el llatí corrosum, ‘rosegat’, etimologia defectuosa per la incongruència de la ō amb la ɔ oberta que es troba en les formes romàniques (cf. REW 2257). El suggeriment  de Antoni Griera i Gaja (Sant Bartomeu del Grau, Osona, 17 de gener de 1887[1] - Castellar del Vallès, el Vallès Occidental, 4 de desembre de 1973)  (BDC, xx, 23), que cros pugui venir del llatí clausum ‘tancat’, no és admissible ni pel canvi de cl en cr ni pel significat irrelacionable de ‘tancat’ amb ‘clot’

https://oncat.iec.cat/veuredoc.asp?id=37202

 Que la Marededéu Sant Antoni de la Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  armenis,   amazics ,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos,  jueus,   africans , sud-americans ,  afganesos, inuits,   saharauis  ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!

 A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia.

SANTA MARIA DEL CARME DE BATET. VALL DE RIBES.

Recollia a les 9,00 a la rotonda de Gurb-Sant Bertomeu del Grau, a la Irene i la Sonia Tironi , i al Celestino Cajucom Velasco, nascut a Filipines, professor d’angles, i enamorat fins a la medul•la d’aquest país nostre, com vaig poder constatar.

Anàvem a fer un tomb per la Vall de Ribes, com la resta del Ripollès plena a vessar de llocs d’interès. Teníem un especial interès en visitar la petita església de Batet [ escrit antigament Betet ], dedicada a la Mare de Déu del Carme. La seva festa és el 16 de juliol.

El topònim Batet pot derivar de l’abundància en aquell indret de la planta coneguda com Beta vulgaris, en català BLEDA, el significat fora ‘lloc on abunden les bledes’. En la nostra ascensió tenim ocasió de veure’n alguns exemplars silvestres.



Inspira tendresa la contemplació de la petita església; a la façana , coronada per un campanaret d'espadanya llueixen les dades següents 1.686 -1.986 , fa doncs més de 300 anys que la Mare de Déu del Carme és objecte de devoció per parts dels veïns de Batet; superem en companyia de la Laura Corcoy Mestre el porxo amb seients de pedra, i accedim al interior – minúscul - , compto fins a sis petits bancs, l’altar presidit per un Crist daurat, i a la paret posterior damunt d’una fornícula la imatge de Nostra Senyora del Carme. El Celestino , ‘Celes’, romandrà una bona estona dins l’edifici en actitud de contemplació , les coses més senzilles son les que aconsegueixen arribar-nos a l’ànima.



No hi ha gaires dades pel que fa a les raons i/o motivacions que al segle XVII , dugueren a edificar aquesta ‘ trentina’ dedicada a una advocació mariana vinculada tradicionalment amb el mar, dat d’un petit penyal, en aquest vessant muntanyós .



La tradició diu que malgrat estar edificada totalment en pedra – amb excepció del teulat de fusta - , en els dies més freds de l’hivern, hom sent una ‘especial escalfor’ quan entra dins la capella del Carme.

Podeu accedir a veure aquest vídeo : http://www.youtube.com/watch?v=Wj3iQezM3x0
Malgrat les deficiències tècniques, serveix força bé a la finalitat informativa que es pretén.

El dia 16 de juliol és festa grossa a Batet.

Antonio Mora Vergés

P/D

Felicitats a totes les Carme !!!!

Que la Marededéu Sant Antoni de la Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  armenis,   amazics ,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos,  jueus,   africans , sud-americans ,  afganesos, inuits,   saharauis  ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!

 A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia.