divendres, 4 de desembre de 2009

EL SOLITARI

Defugia qualsevol mena relació, més enllà de la feina i/o les activitats necessàries per la subsistència, com l'adquisició de bens i/o serveis, que li agradava adquirir mol especialment en petites botigues i/o “colmados del barri"; establiments que patien particularment les conseqüències de la crisi econòmica, i que – concretament en el cas del “ colmados” - , havien fent en altres temps funcions clarament “ socials” que hores d'ara tothom oblidava.





“El solitari “ - així l'anomenaven els que el coneixien- tenia amb tothom un tracte cordial però deliberadament fred, distant , asèptic , “professional” si pot ser això en qüestions de tracte.
Corrien tota mena de rumors sobre aquest fòbia seva; des ser una víctima de maltractaments a la infantesa, fins a repetides experiències negatives en el camp amorós. Mai va donar resposta, ni aclariment , i justament el seu silenci va donar alés a la llegenda.

Ningú sabia res de la seva vida personal, i ell sempre de forma discreta, sempre de forma reservada, ho sabia tot de tothom.

Al barri va ser noticia la ruïna d'un edifici que deixava literalment al carrer i a la misèria, una dona vídua amb tres fills menuts; només uns quants va estranyar-se que trobes de forma ràpida un nou lloguer en un edifici modern, i amb el mateix preu que abans.

Sorpresa majúscula la d'aquella família que tenia tots els membres adults a l'atur, quan els Reis Mags deixaven a casa fins a tres bicicletes – una per cada fill -, i roba per a tothom. Els Reis no deixen targeta.

Alegria desbordant a la casa d'un matrimoni d'ancians, quan els deixaven una cistella amb productes nadalencs [ la totalitat dels productes eren comptables amb els medicaments que ambdós prenien ]. El Para Noel, com ses Majestats d'Orient, tampoc acostuma a fer signar el recibi.

Incredulitat davant el lliurament d'una cadira amb motor – en aplicació de la llei de dependència – al jove que s'ha s'havia quedat invàlid en un accident de tràfic. L'absència de documents en aquest cas, no tenia cap justificació, - l'administració presumptament responsable, és la GENERALITAT DE BARCELONA - , i amb el coneixement de la desatenció sistemàtica del Govern Tripartit al col•lectiu de persones vulnerables, va aixecar les sospites de més d'un veí.

Quan els serveis municipals de Pompes Fúnebres, van comunicar que es feien càrrec - sense cost – de l'enterrament de les despulles d'una veïna que no tenia recursos econòmics, les sospites van créixer exponencialment; al barri hi havia – com a mínim – un àngel !

Aviat es van descartar : el capellà catòlic – feia molt temps que el tenien – i malgrat l'home feia la seva feina de forma excel•lent, no tenia - era del tot evident- els recursos econòmics del àngel ; quan al consistori – inclòs dins l'àrea del cas Pretoria – tothom hi va estar d'acord en excloure'l - els “miracles” - que en fan - sempre tenen un destinatari únic i fins que el jutge Garzon ho descobreix, secret -. El barri anava ple d'especulacions, però “ el solitari “ mai va sortir en cap de les travesses.

A tot s'acostuma la gent, i passada l'expectació dels primers “miracles”, tot semblava “ natural”.

Feia un parell de dies que “ el solitari “ no passava pel Santa Mònica, - la pastisseria situada a la Plaça de l'església on acostumava a esmorzar - i a les mestresses això els va semblar inusual; es van arribar fins al seu apartament , i desprès d'una llarga estona, els va obrir; anava amb pijama i presentava un aspecte molt desmillorat, va explicar-los que feina uns dies que tossia molt i sobretot al vespre acostumava a pujar-li la febre, també es queixava de dolor al costat; la Geni deseguida va intuir que tenia una pneumònia, i abans del que trigaré en escriure-ho, ja havia avisat una ambulància.

“ El solitari” va estar unes setmanes a la clínica; en una primera fase en estat crític, i posteriorment fins a l'alta mèdica recuperant-se en una habitació compartida. No li van faltar cap dia visites.

En la seva absència, al barri es succeïen els fets d'ajuda i solidaritat.

Va trigar un llarg període per tornar a ser el d'abans. Ho diré amb més precisió ; per tornar a trobar-se de salut com abans, ja que poc a poc va anar obrint-se a les relacions amb les altres persones.

Va integrar-se en la Comissió que preparava les Festes de Nadal i el Reis, i com la resta de veïns del barri va deixar-s'hi la pell perquè la quitxalla gaudis.

Només però ell , al que ningú recordava haver anomenat mai com “el solitari “ va esbrinar que l'àngel autor de tants i tants canvis, era el propietari d'una petita botiga, de les que antigament en deien “ colmados” . Aquell home coneixia a tothom, i sabia la seva situació social, econòmica, anímica,.. i discretament havia anat donant solució a multitud de problemes – grans i petits – dels veïns.

La crisis faria plegar a l'àngel, que mai va demanar res a ningú. El tancament de la botiga ,obligat per l'abandó de la clientela atenta únicament als preus que oferien els supermercats farcits de “marques blanques”, va fer-se sense escarafalls. La memòria es feble.

Ah ! El botiguer era català i no tenia carnet de cap partit, i segons la legislació de Catalunya, això era un impediment insalvable per rebre cap ajut públic.

“ El solitari “, li va oferir la seva amistat, i ambdós - segons ho recordo ara - van continuar tenint sempre amb tothom un tracte cordial, però deliberadament fred, distant , asèptic , “professional” si pot ser això en qüestions de tracte.

(c) Antonio Mora Vergés