diumenge, 13 de desembre de 2009

SANTA MARIA DE CASTELLDEFELS

Agraeixo des d’ara l’especial col•laboració del Jaume i la Maria Rosa, alhora de confegir aquest crònica, que una vegada més s’acompanyarà d’imatges quasi centenàries del Josep Salvany Blanch.





El Castell fou possiblement aixecat pels àrabs, l’advocació de Santa Maria, acostumava a donar-se al llocs reconquerits, en els que sovint es reconvertien els espais de pregaria [ no sempre mesquites ] , en oratoris i/o capelles. No hi ha un acord del filòlegs quan a l’origen topònim.


L`església de Santa Maria situada dins el recinte del castell, - del que n’agafarà l’advocació - va ser l'església parroquial de la vila fins el 1909.




La primera notícia documental que fa referència a l'església de Santa Maria del Castell data de l'any 967, a la qual segueix una altra del castell del 970.

Aquest primer temple era de nau única, transsepte i capçalera tripartida, construït amb reble i pavimentat amb terra piconada. Almenys des de l'any 972, disposava de tres altars, col•locats en els corresponents absis, els quals estaven dedicats a la Verge Maria, el major, a sant Pere i sant Pau, el de migdia, i a sant Miquel i sant Joan Baptista, el de tramuntana. Al peu del presbiteri hi havia una gran sitja, que va restar inutilitzada al començament del segle XII, amb motiu de la reedificació de l'església, la qual va tenir lloc entre 1100 i 1106.

Per a la construcció del nou temple es van aprofitar restes del primitiu en la fonamentació i en la part baixa de les parets. Se'n coneix l'acta de consagració, signada per Berenguer, bisbe de Barcelona i abat de Sant Cugat, que va confirmar la dotació i el terme parroquial, cosa que indica que l'església posseïa aquesta condició des d'un moment indeterminat anterior a les obres. Aquest temple, del qual ens ha pervingut un gran nombre d'elements, tornava a ser de nau única amb transsepte, tot i que comptava amb elements nous ben significatius, com ara el campanar de torre situat a sobre del cimbori.

En aquest cas, les parets eren de carreuons de calcària, amb els elements més importants fets de sorrenca roja de Begues. El paviment era de terra barrejada amb calç, i al braç sud del transsepte hi havia una nova sitja, que es va utilitzar fins al segle XIV, en la qual es devia guardar el delme en espècie. La coberta era de peces de llicorella, algunes de les quals són visibles encara en els extrems del cimbori.

Durant el període 1325-1350, en el marc d'un important reforç de les defenses del castell, la capçalera de l'església va veure modificada substancialment la seva aparença, ja que, tant l'absis major com el meridional, van ser sobrealçats i coronats amb merlets. De fet, van esdevenir torres de la fortalesa i, en el decurs de les darreres obres de restauració (1993), es van descobrir troneres per a bombardes a l'absis sud i a la façana meridional de la nau de l'església. A més, l'absis principal es va connectar amb un dels murs perimètrics que tancava la fortalesa pel cantó de migdia. Malgrat aquestes reformes de caire militar, el temple desenvolupava la seva funció normalment, i es tenen referències de les habituals compres i reposicions d'objectes litúrgics i d'algunes obres de reparació de desperfectes, especialment a la coberta. Cal esmentar, en tot cas, el manament de la visita pastoral de 1446 respecte al trasllat del cor de l'església cap a la part superior del portal major.

El Jaume i la Maria Rosa, faran gestions perquè puguem recollir imatges actuals del temple i del Castell que torna a fer funcions de Casa Principal de la Vila.