dimarts, 22 de desembre de 2009

SENTMENAT, L’HIVERN I EL COUNTRY

Gèlid és l’adjectiu que defineix millor l’ambient que teníem al Vallès Occidental el diumenge 20 de desembre de 2.009; ens havíem aixecat com tots els dies abans de les 7,00 del mati, desprès d’esmorzar acompanyaria a la meva sogra, la Maria fins a Sabadell, malgrat la seva recent intervenció quirúrgica volia estar tantes hores com fos possible al costat del sogre, el Manel, ingressat a l’edifici del VII Centenari, dins del complex Sanitari del Parc Taulí.


A la tornada m’entretenia trencant el glaç – de quasi dos centímetres – que s’havia format al petit estanyol on nedaven mitja dotzena de peixos de colors, i un cop feta la feina despatxava la revisió habitual del correu electrònic on rebia noticia de la publicació a manresainfo.cat d’un article sobre el Pont de Sant Antoni d’Avinyò, i a elripolles.info la darrera crònica sobre Vallfogona de Ripollès.


Per qüestions de salut la meva esposa la Maria Jesús , feia força temps que molt a contracor, no participava en les ballades country que regularment organitzaven els amics de Castellar del Vallès, i els de Sentmenat; per la mateixa raó les darreres cròniques publicades al coneixercatalunya.blogspot.com , s’havien fet – per dir-ho de forma tècnica – amb material d’arxiu.


Cap a les 11,00 agafàvem el cotxe i decidíem afegir-nos a la ballada dels amics de Sentmenat, convocada al Pavelló d’Esports. No podia resistir – hi ha coses que ens superen – recollir imatges de la casa fortificada dels Sentmenat,




ara de titularitat municipal on s’estan executant obres de restauració i manteniment.

Començaven desprès de l’alegria de la retrobada, un minso nombre de balladores – hi havia com sempre més dones –








que s’anirien incrementant fins la cinquantena al voltant de les 13,00 hores, quan la Maria Jesús decidia donar per acabada la matinal.


Quan m’acomiadava dels amics del country amb els millors desitjos per les properes festes de Nadal i Any Nou, pensava en la boníssima gent d’aquesta Nació anorreada una vegada i altra pels seus mals veïns.


Nosaltres ,com l’Espriu – a qui manllevem els seus versos - :


ens quedarem aquí fins a la mort,
perquè estimem –
cadascú a la seva manera – amb un desesperat amor,
aquesta pobra, trista, bruta i dissortada Pàtria !


Renovem – una vegada més- la nostra Carta als Reis perquè finalment a Catalunya es pugui viure en Pau i Llibertat.


© Antonio Mora Vergés