diumenge, 3 de febrer de 2013

L’ANTIGA ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT ISCLE I SANTA VICTÒRIA, AVUI DINS EL TERME MUNICIPAL DE SANT FRUITÓS DEL BAGES

Amb totes les reserves del món, recollim la tesis que sosté que la devoció catalana als germans cordovesos prové de l’època visigòtica.

El fet de trobar-los en algunes de les esglésies catalanes més antigues sembla indicar que tenien una gran devoció a l’anomenada Catalunya Vella, on haurien perdurat dels temps anteriors a l’ocupació sarraïna.

S’explicaria la seva presència a la Catalunya Nova, com a reintroducció duta a terme pels que s’instal•laven en les terres reconquerides. En un procés similar als Sadurní i/o Martí que s’introduïen amb les tropes franques, i es consolidaven amb el repoblament.

L’ actual església de la que fou parròquia independent de Sant Iscle i Santa Victòria de Bages, és obra del segle XII, i la trobem assentada sobre el que devia ser una antiga església preromànica.

L'edifici , situat en un angle quasi interior, de les construccions actuals – està a tocar quasi de Casassayes, abans coneguda com Can Graells- , s'aixeca sobre una petita elevació del terreny, i és format per una nau de planta rectangular coberta amb una volta lleugerament apuntada, i capçada vers llevant amb un absis semicircular cobert amb volta de quart d'esfera. Destaca la presència d'una petita capella quadrangular adossada a migdia de l'edifici, a tocar del campanar, afegida posteriorment a l'edifici. La orientació de l'església és E-O. L'aparell constructiu de l'església és fet a base de carreus de pedra quadrangulars i rectangulars, molt ben tallats i disposats de forma ordenada, creant un parament llis tant a l'exterior com a l'interior, malgrat que a la zona de la capçalera i sota el campanar s'observen fileres molt més irregulars procedents del parament més antic preromànic.


L'accés a l'edifici es realitza a través d'un antic portal adovellat formant un arc de mig punt, ubicat al mur nord de l'església. Es tracta d'un portal de factura més recent que l'església, datat el 1912 . L'accés a l'interior es realitza a través del mur nord, ja que és el que dóna a l'interior de la sagrera de Sant Iscle, i per altra banda, cal tenir present que el mur de ponent de l'església es troba adossat al veí mas de Sant Iscle, compartint paret.


Antigament hi havia hagut una porta de comunicació directa interior entre la casa i l'església, però fou finalment tapiada. Davant de la porta d'accés a l'església s'ubica un petit espai enjardinat, que conserva algunes lloses i creus, que indiquen la presència d'enterraments de membres de la família Canals - antics propietaris del mas Sant Iscle-.


Com a elements destacats del conjunt de l'església destaca l'existència d'una finestra de doble esqueixada, rematada amb un arc de mig punt adovellat, ubicada al centre de l'absis, i que permet l’ il•luminació interior. També destaca la presència d'un campanar de planta quadrangular, que s'aixeca proper a l'absis, al cantó de migdia, a tocar del desnivell del terreny. A la base d'aquest campanar es conserven fileres de carreus més antics. Com a ornamentació, aquest campanar compta amb un seguit d'arcuacions d'estil llombard, recolzades sobre estretes lesenes. Aquest tipus d'ornamentació pròpia del primer romànic, indica que aquest tram del campanar cal datar-lo a mitjans del segle XI, o bé a tot estirar, a principis del segle XII.

Les obres de consolidació que es realitzaren l'any 1999 permeteren descobrir que l'absis i el campanar de l'actual església, s'aixecaven sobre l'antiga capçalera quadrangular preromànica datable a finals del segle IX o principis del segle X.


Per gentilesa de la propietat accedia a l’'interior de l'església, que antigament estava arrebossat i pintat en color blanc, durant la reforma del 1999 fou eliminat l’arrebossat deixant la pedra vista. A nivell d'ornamentació interior no hi cap element destacable.