dijous, 24 d’abril de 2014

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE CASTELLÓ D’EMPÚRIES. L’EMPORDÀ SOBIRÀ, GIRONA . CATALUNYA

Bocabadats és el terme més precís per explicar la sensació que ens donava la contemplació de la façana de l’església de Santa Maria de Castelló d’Empúries, a la Maria Jesús Lorente Ruiz, i a l’Antonio Mora Vergés.

El primer document que parla d'una església dedicada a Santa Maria és de l'any 1007, no hi ha constància d'aquest edifici, hom es creu però, que estaria ubicat al mateix lloc que l'actual temple.

L'any 1064 es consagra una segona església romànica, de la qual encara es conserven vestigis al temple actual. La construcció de l'actual església comença en temps de Ponç Hug III (1230-1269). Segons un protocol notarial de l'època, l'obra s'hauria iniciat el 13 de febrer de 1261, dirigida per l'arquitecte Ramon de Xartres.

Les diverses donacions i deixes testamentàries destinades a l'obra nova evidencien la continuació de la construcció del temple, amb diferents mestres d'obra com Pere de Torroella de Fluvià i Pere Tunyils, al llarg del segle XIV. Es va consagrar la mesa de l'altar major (1315 o 1316), i durant la segona dècada, es va edificar l'absis i les dues primeres tramades de les naus, probablement. Al final del segle ja s'havia arribat a la façana oest i, a principis del segle XV, l'estructura arquitectònica pot donar-se per acabada amb la modelació de l'obra escultòrica de la portada principal.
A començament del segle XV tenim constància de diversos mestres majors de l'obra com Joan Canellas, Antoni Antigó (1416-1429) i Miquel Llop, que substituí l'anterior.


Pel que fa a l'interior, a principis del segle XV, es van construir els altars laterals, alguns d'ells decorats amb retaules i pintures, i el cor, així com ornaments per al culte com l'orgue. En la visita pastoral de l'any 1437 consta l'existència de trenta-quatre altars, tot i que és un nombre superior al de les 26 capelles edificades. Al darrer quart de segle, després de la guerra civil entre la Diputació del General i el rei Joan II (1462-72), es cisella l'altar major d'alabastre, una de les peces més significatives de l'escultura gòtica a Catalunya.


Posteriorment es procedí a l'execució de diverses actuacions com la construcció del retaule de l'altar de Sant Josep o un altre, anomenat de l'Assumpció, desaparegut en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes contra el GOBIERNO DE LA II REPÚBLICA ESPAÑOLA , tots dos de cronologia renaixentista. Durant el segle XVII, i tot el segle XVIII, es va anar ampliant l'estructura arquitectònica amb la construcció de dues grans capelles laterals, la de la Puríssima Sang (al costat nord) i la de la Verge dels Dolors (banda sud), així com la nova sagristia. A més a més, l'església va augmentar el seu patrimoni amb la incorporació de retaules barrocs, un fragment dels quals, datat del 1703, encara es conserva a l'altar de Sant Pere.

A finals del segle XVIII, amb l'arribada de la Guerra Gran (1793-95), les tropes CATÒLIQUES de la Convenció Francesa utilitzaren el temple com a quarter, destrossant així el cor, l'orgue, alguns altars laterals i l'escapçament d'algunes de les figures del retaule de l'altar major. Posteriorment es construí un nou orgue, un nou cor i es reconstruïren els altars laterals, que en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes contra el GOBIERNO DE LA II REPÚBLICA ESPAÑOLA (1936-39), es tornarien a malmetre (destrucció total del nou cor i greus danys a l'orgue i als altars laterals).

A partir de l'any 1963, i fins el 1977, a iniciativa de la Direcció General d'Arquitectura del govern espanyol, es portà a terme una àmplia restauració del conjunt que deixà el temple en l'estat en què es troba actualment.

La contemplació de tantes esglésies buides, de la manca de vocacions al sacerdoci, és la conseqüència INEVITABLE de l’acció de llençar al Crist per abraçar al feixisme que s’escenificava ambla Carta Col • lectiva de l'Episcopat espanyol redactada pel cardenal primat de Toledo, Isidre Gomà i Tomàs (la Riba, Alt Camp 1869 - Toledo 1940), a la que s’oposaria únicament l’Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943).

Les veus discrepants es donaren també en el clergat de base ; així Joan Baptista Manyà i Alcoverro (Gandesa, 30 d'octubre de 1884 - Tortosa, 22 de desembre de 1976), deia :

Potser sí que els catòlics i els sacerdots han identificat massa la causa religiosa amb els enemics de la República i amb els rics de la terra...”

“Sempre m’ha desplagut el feixisme i sempre he estat partidari de les reivindicacions del proletariat, sota el signe de la justícia.

Una de les seves reflexions esdevé premonitòria :

Sembla, però, que vol reservar-me per a la seva Església en l’esdevenidor tristíssim que se li presenta...”


Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com