Llegia a l’enciclopèdia catalana ; el veïnat de Santa Margarida o de la Vilarnau, és a migdia de Palafrugell, al cim d’un pujol; prop de la masia de Can Borrull, dita Castell de Santa Margarida, hi ha la interessant capella de Santa Margarida o de Sant Ponç (aquesta advocació és més tardana), d’origen alt medieval (mur septentrional, ara fora de la capella, del segle X, i volta de canó del segle XI) però amb afegitons tardans (segles XVI i XVIII).
A la pàgina 206 de 480 de :
http://sig.palafrugell.cat/documentacio/Planejament/PEPIPH/Vigent/finestra%20documents/04%20B%C3%A9ns%20individuals.pdf
trobava ; Capella d’una sola nau capçada al cantó de llevant per un absis poligonal. Arc triomfal de mig punt sobre pilastres amb impostes a bisell. Volta de canó que ha estat coberta de calç. Els paraments dels murs laterals tenen al descobert els aparells romànics, interiorment amb incisions imitant carreuades en el morter de les juntures de les pedres. En el mur de migdia, porta romànica, d’un sol arc de mig punt, actualment tapiada i només visible a l’interior, ja que exteriorment aquest mur fou recrescut, segurament al segle XVI.
La façana de la capella, amb porta d’arc de gran dovellatge i finestra al costat, es precedida per un pòrtic cobert a doble vessant i un espai descobert limitat per alts murs que té una porta datada, a la llinda, l’any 1703.
Darrera l’actual capçalera – de construcció recent- hi resta un fragment dels murs de l’extrem de llevant de l’església, que ha estat eliminat, amb un aparell, en part, en “opus spicatum”.
A la capella hi podem distingir diverses etapes constructives: restes pre-romàniques darrera la capçalera, la nau romànica (del segle XI pels seus trets arquitectònics), un recreixement del mur de migdia, segurament del segle XVI, la façana i el pòrtic d’inicis del segle XVIII. Sobre el frontis hi ha una petita espadanya de la darrera època o encara posterior.
Les obertures fetes els anys 1970 a l’església, sense permisos, han comportat els resultats següents: eliminació del sector de llevant de l’edifici ( gairabé la meitat de la seva llargada) del qual només resta ara un fragment de mur -els paraments destruïts eren els més antics, preromànics, amb una petita porta d’aquesta època-, construcció d’un nou absis a l’extrem de tram de nau no eliminat, a imitació d’una capçalera barroca popular; integració de l’espai destruït de la capella al jardí de la finca veïna.
D’altra banda, descoberta de les estructures romàniques del tram de nau que queda; consolidació i restitució del culte a la capella en el seu estat actual (escurçada), represa de la festa de sant Ponç.
Al costat de migdia de l’església hi ha un clos de mur de pedra i morter dit “el cementiri”, que hagués estat molt interessant per a exploracions arqueològiques. També ha passat a la finca veïna; ara hi ha una piscina.
L’origen de la capella ha de ser molt remot, pels trets arquitectònics. Les notícies històriques conegudes són, però, poc antigues. L’any 1640 el terços castellans saquejaren la capella.
L’any 1936, en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes ncapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República, la capella fou cremada i es perdé un retaule i la resta del mobiliari.
El culte antic i originari de Santa Margarida és substituït amb el temps pel de Sant Ponç. Fou molt popular l’aplec de Sant Ponç, amb la benedicció de les roses, fa alguns anys recuperat.
Les tègules encastades en els paraments de l’església i parets veïnes demostren l’existència de poblament romà al lloc, o almenys, alt-medieval ( potser sepultures triangulars amb tègula?).
Joan Badia Homs ( Palafrugell, 9-05.9141 )
Tracta de SANTA MARGARIDA DE LA VILARNAU O SANT PONÇ (PALAFRUGELL) en el seu magnífic treball NOTÍCIA SOBRE RESTES D'ESGLÉSIES ROMÀNIQUES DESCOBERTES AL BAIX EMPORDÀ
http://www.raco.cat/index.php/EBE/article/viewFile/271430/359053
Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , els catalans tenim un ‘especial deure’ vers el nostre patrimoni històric i/o artístic.
Hi ha noticies que malgrat ser previsibles sempre ens sobten, el Joan Dalmau Juscafresa em feia arribar la necrològica del Josep Maria Vehí Gatius. Catalunya ha perdut un dels seus millors fills.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada