La Josefina Casadesús Bascompte, publica fotografies del runam esfereïdor de
l’esglesiola de Sant Vicenç d’Empúries, al terme de l’Escala, a la comarca de l’Empordà
sobirà , La Catalunya romànica explica que era un edifici de planta de creu llatina,
d’una sola nau amb transsepte i un absis de planta semicircular.
Abans que els arqueòlegs Pere de Palol Salellas (Girona, 25 de gener de 1923 - Barcelona, 4 de
desembre de 2005) i Martín Almagro Basch (Tramacastilla, 17 de abril de
1911-Madrid, 28 de agosto de 1984) no n’haguessin excavat les restes l’any
1954, només sobresortia un fragment de capçalera, l’únic que s’ha conservat
fins a l’alçada de l’arrencada de la coberta.
Amb els treballs d’excavació esmentats hom pogué identificar la meitat
septentrional de l’edifici, ja que l’altra meitat havia estat soterrada o
destruïda en construir la mota del Rec del Molí. L’església tenia una llargada
d’uns 10 metres i la nau tenia una
amplada de 3,60 metres . Hom descobrí un tros de fonament del frontis,
actualment gairebé imperceptible, i, en tota la seva llargada, la base del mur
de tramuntana, del qual resten entre quatre i cinc filades de pedres.
A l’extrem de llevant aquest mur es manté en uns 2 metres d’alçada en el punt on enllaça, per mitjà d’un
plec o cantonada, amb l’absis.
L’absis, en la seva meitat de migdia és, com hem indicat, el sector més
visible de les ruïnes.
Aquest vestigi de l’absis semicircular conservat en l’alçada original,
manté un fragment de la volta, que era de quart d’esfera i arrencava d’una
banqueta. Té una capa d’arrebossat en la qual es veien rastres de pintura
mural, molt minsos, d’època impossible de determinar. Hi resta la meitat
septentrional de la finestra que s’obria al centre de l’hemicicle. Era d’un sol
vessant i d’arcs de mig punt sobre una marcada banqueta, sobretot al costat
intern.
Una aula rectangular, amb murs que es conserven en una alçada de 50 cm,
s’adossava a l’extrem oriental de la nau. Ha estat interpretat com el braç de
tramuntana d’un transsepte. Això no obstant, aquesta primera funció degué
quedar suprimida més tard, ja que la construcció restà integrada al conjunt de
cambres funeràries situades al costat de l’església. Hom la separà de la nau
del temple per mitjà d’un mur. Unes altres cambres sepulcrals s’arrengleren amb
aquesta i s’adossen al costat de tramuntana de l’absis i de la nau. És evident,
per la relació entre els murs i llurs carregaments, que han estat bastides amb
posterioritat a l’església. Només en resten els basaments dels murs.
Els murs més antics del conjunt de les ruïnes són, doncs, els de
l’església. El seu aparell, com és lògic, és més visible al sector conservat de
l’absis, el que ofereix uns fragments de parament més grans. L’aparell
d’aquests murs és fet a base de filades regulars de carreus de mida petita,
escairats a cops de martell i deixats sense allisar. Aquests petits carreus
tendeixen generalment a la forma quadrangular, sobretot al parament extern de
l’absis on les filades són interrompudes per alguna altra d’aïllada feta amb
rajol romà o amb pedra volcànica porosa de color negrós. L’absis té una
socolada feta amb pedres molt més grosses, desbastades.
Les cambres sepulcrals adossades al temple han estat construïdes amb un
aparell de pedres sense treballar, de mida petita, sense una disposició
regular.
L’excavació proporcionà la descoberta d’un gran nombre de sepultures les
quals són de tipologia diversa i de molt difícil datació. Hi predominen les
tombes de lloses, de diferents gruixos i mides —segurament també d’èpoques
diferents— i n’hi ha d’obra de pedruscall i morter; d’altres són de simple
fossa. Fou particularment interessant l’exploració de l’aula sepulcral adossada
al nord de l’absis, en la qual hi havia dues grans tombes de lloses i un
sarcòfag tallat en pedra sorrenca, amb tapa a doble vessant proveïda de sis
acroteris o ressalts a imitació de les teulades romanes.
Aquestes tombes es trobaven sota un ferm paviment d’opus testaceum. El
mateix tipus de paviment recobria també una gran sepultura d’obra, interiorment
emblanquinada amb picadís, que es trobà a l’interior de la nau del temple. És
una tomba antiga, però que havia estat reutilitzada al segle XIII. A la part superior
hi havia testimonis de reformes, amb un enrajolat del segle XVI, dades que es
desprenen de les monedes —de Jaume I i de Felip II— que aparegueren
respectivament dins la sepultura i al nivell superior. Aquestes troballes
demostren que el lloc pervisqué, potser només com a necròpoli, fins a èpoques
molt avançades.
L’existència del sarcòfag esmentat, precisament al recinte sepulcral afegit
al costat septentrional de l’absis, planteja un veritable dilema a l’hora de
voler datar les estructures de la capella.
L’aparell de petits carreus quadrangulars de calcària de la mateixa zona,
llistat amb rengles d’altre tipus de pedra i de peces de terrissa, admet
diferents hipòtesis referents a la seva atribució cronològica. Ha estat
comparat amb els aparells de capçalera de Santa Maria de Terrassa, dins la
tradició romana que l’emparenta també amb els murs del temple romà de Vic.
Amb la mateixa raó podríem esmentar la semblança amb aparells dels altres
dos edificis de la seu d’Ègara, sobretot els sectors de capçalera de Sant Pere
i de l’antic baptisteri de Sant Miquel. I ja d’època romana, podríem esmentar
paraments de petit carreu, per exemple el de la muralla de Barcelona, sense
oblidar nombrosos els dels murs de cases romanes de la mateixa Empúries.
Les comparances precedents menen a considerar que la capella és una
construcció preromànica de datació més aviat força avançada. Si aquesta
hipòtesi fos certa, no hi hauria contradicció amb la presència del sarcòfag
abans esmentat i les altres sepultures probablement alt-medievals dins els
recintes sepulcrals clarament d’època posterior a l’església. Tampoc no sembla
desmentir aquesta datació algun detall de l’edifici, com ara el fet que tant la
volta de l’absis com l’arc de la seva finestra arrenquin de banquetes. Cal
precisar també que P. de Palol opina que aquest absis pot dreçar-se sobre
restes d’estructures dels segles V-VI. D’altra banda, hi ha un fragment de
sarcòfag de marbre, amb un crismó esculpit, que es trobà encastat en una façana
d’un dels masos de les Corts. Per la proximitat cal considerar molt possible la
relació amb Sant Vicenç.
Malgrat totes les consideracions anteriors, els diferents autors que s’han
ocupat d’aquestes restes s’inclinen a datar l’església en una època molt més
tardana; hom creu que més aviat cal veure-la com una obra romànica primitiva,
bastida al segle XI. Fins i tot algun autor ha apuntat una data avançada dins
aquest segle.
Hom es basa principalment en la tipologia de la planta de la capella, que
ja sembla molt evolucionada, i també en l’aparell. Cal tenir en compte que
l’aparell de petit carreu pot lligar tant amb els exemples baix-romans i
alt-medievals abans al·ludits, com amb els edificis romànics del segle XI en
els quals reapareix la construcció de filades uniformes de petit carreu. En
aquest sentit, s’ha assenyalat la semblança dels murs de Sant Vicenç amb
edificis romànics del segle XI, fins i tot ja amb decoració llombarda. Hom ha
citat, per exemple, la capçalera de l’església de Sant Joan de Bellcaire, molt
propera geogràficament.
Els resultats de l’excavació han mantingut, sense resoldre’ls, els dubtes i
la dicotomia d’hipòtesis cronològiques. Com ja hem precisat, hom s’ha decantat,
tot i que amb gran prudència, a datar l’església dins el segle XI, com a obra
ja plenament romànica. No es pot amagar, però, que aquesta datació dificulta
l’intent de situar cronològicament els elements més arcaics de la necròpoli,
principalment el sarcòfag amb coberta d’acroteris, que de cap manera no es
poden portar a una època tan avançada. Així doncs, cal no oblidar els arguments
i comparacions esbossats primerament que exigirien considerar l’església com
una construcció preromànica potser del segle IX, sinó fins i tot anterior. En
l’estat actual del coneixement d’aquestes restes, no podem pas fer altra cosa
que deixar apuntades les dues possibilitats.
https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/sant-vicenc-dempuries-lescala
https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=5018
Que Sant Vicenç, elevi a l’Altíssim la pregària de bascos, catalans,
gallecs, i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el
teu poble !!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada