ARNAULES, MERAVELLA DEL BAGES (II)

Anàvem el Joan Escoda Prats i l’Antonio Mora Vergés per les terres del Bages, en aquesta ocasió la tasca de sherpa queia sobre les meves espatlles, i quan superàvem l’autopista a l’alçada de Viladordis venint del Pont de Vilomara, agafàvem un camí de terra que neix just a l’esquerra al costat de l’autopista i que senyala Castellgalí/Montserrat , el deixaríem abans d’un quilòmetre per creuar per damunt l’autopista i començar a caminar pel bosc anomenat d’Arnaules.

Continuaríem per l’ample camí de terra que cal seguir sempre vorejant l’autopista, per arribar-nos fins a la llarga llenca de roca calcària nummulítica que es coneix com Pont de les Arnaules, aquest ‘espai màgic’ es va formar per l'acció erosiva del torrent, petit però amb molt pendent, que al llarg dels segles ha esfondrat el terreny a partir d’una esquerda interior; el resultat és la passarel•la de roca que en expressió tautològica, es coneix també com Pont Foradat.



Hi ha respecte a l’indret força informació ‘tècnica’ ; El pont de calcària nummulítica mesura 27 metres de longitud total, dels quals 13,2 metres corresponen al tram buit per ambdòs costats, l'amplada oscil•la entre els 2,7 metres de la secció més ampla als només 85 centímetres de la més estreta i queda suspès a 10,7 metres damunt del torrent. Es troba a la costa de la dreta de la vall del Llobregat damunt del Pont de Vilomara però en el terme de Manresa, a la zona coneguda com les Arnaules.



La calcària nummulítica és una roca especialment dura, resistent a l'erosió. Si l'observem de prop, millor allà on tingui fractures recents, veurem que està feta de fossils com llenties, els nummulits, cimentats per una matriu calcària.

L'autopista C-16 passa a unes desenes escasses de metres per damunt d'aquest vessant; lògicament – estem a Espanya – no hi ha cap indicador, ni cap lloc per aturar-se; dèiem això quan encara calia aixecar la ma dreta per continuar vius, i no es va fer res, ho repetíem quan als inicis de la Democraciola semblava que les coses millorarien; doncs no , ni amb el ‘partido colorado’, ni amb el ‘partido Azul’ s’ha fet res de res; no defugim la responsabilitat de Nyerros i Cadells en el tema, ja que ambdós han tingut ocasió d’esmenar aquest oblit imperdonable.

Quina mala pensada la d’oposar-se als desitjos de Napoleó, oi ?.

Del lloc se’n parla també en clau mítica, us deixo un enllaç. http://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/04/arnaules-el-pont-de-du.html

Recollíem imatges d’aquesta meravella natural, tant propera com desconeguda.

L’ESCUT A LA FAÇANA NORD DE SANT ESTEVE DE CASTELLAR

Reparava en un escut a l’alçada quasi de la teulada de l’església, mentre retratava per enèsima vegada el campanar de Sant Esteve de Castellar des del carrer de Sant Iscle; intentant, una vegada més sense èxit, evitar el màxim de fils, pals ... tota la parafernàlia del que col•loquialment coneixem com ‘serveis públics’.




No faré sang sobre el fet obvi , que en qualsevol país civilitzat, carrers tant ‘típics’ com el que aquí s’esmenta, tenen tots aquests serveis perfectament soterrats.



Començava la meva recerca per saber quina relació existeix o existia, perquè llueixi aquest escut a la façana nord de l’Església Parroquial de Sant Esteve de Castellar.

La meva filla Núria em comenta que li recorda el que hi ha a la façana del Castell dels Clasqueri; reprodueixo de la pàgina 23 de http://www.castellarvalles .net/files/175-2795 arxiu/RECULL_HISTRIC.pdf

A partir de 1485 i per concessió reial, aquesta universitat va tenir el dret de poder identificar- se amb els símbols reials (quatre barres catalanes) i la creu de Sant Jordi (escut de la ciutat de Barcelona). Pero contràriament a això i no se sap el perquè (potser per la pressió exercida pel poder senyorial dels Clasquerí sobre la universitat) fins a principis del segle XX l'única representació documentada és l'escut amb les armes de les famílies Clasquerí i Cassador, propietàries del castell i terme de Castellar:

un gos per als Clasquerí i una campana per als Meca, tal com es pot veure a la façana principal del castell de Castellar.

El municipi va fer servir aquests símbols en el segell municipal fins al 1909. El 10 de juny de 1909 i en sessió extraordinària, el Consistori va proposar la substitució d'aquest escut per un altre.



Ens sorprèn aquesta adjudicació, atès el fet que l’arquebisbe i patriarca d’Antoquia Pere de Clasqueri , [ 1.358-1380 ] te en el seu escut la campana com element heràldic.

En tot cas amics lectors, l’escut que m’ha cridat l’atenció, era l’any 1.892, el de l’Ajuntament de SANT ESTEBAN DE CASTELLAR

EL CANT DE LA PASSIÓ A SANTA MARIA DEL PUIG DE LA CREU

Plovia quan arribàvem dalt de petit turó on s’aixeca Santa Maria del Puig de la Creu.



Al pati el foc anava consumint la fusta que donarà les brases necessàries per torrar el pa.



Dins la capella tot està preparat per l’actuació del cor de Cavallers que un any més han pujat fins al Puig de Creu per fer el Cant de la Passió.



L’aiguat sembla agafar embranzida just quan es comencen a sentir les veus madures dels cantaires; una versió en llengua catalana, una en llengua castellana i conclouen amb les Agonies.



Conviden als assistents a cantar tots plegats, l’exercici resulta harmoniós i molt participat; fins les veus que tot d’una es trenquen com ha resultat d’una emoció col•lectiva que a moments trasbalsa, donen el punt de ‘veritat’ a l’acte.

El cel es va aclarint tot just es diuen les paraules de gratitud i de comiat, els qui fan la tornada a peu veuran com la pluja s’atura i els fa el camí més dolç.



Us parlo de Castellar del Vallès , de la IX Trobada de Primavera, i d’una tradició que sortosament mantenen viva un grup d’adults de cor generós.

Si plorant pujo al calvari
Vós, al Cel em pujareu
Puix l’escala per pujar-hi
És l’escala de la creu

Divendres de la Setmana Santa de l’any del Senyor de 2.011

EL PONT EIFFEL DE PERALADA. ALT EMPORDÀ

Gaudíem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, de la companyia i les explicacions de la Maria Dolors Costa Mari, que ens feia de sherpa per les terres de l’Alt Empordà.




En la nostra visita a Peralada ens portaven a veure un petit font de ferro que permet superar el llit del Llobregat d'Empordà; aquest curs d’aigua neix al pic del Llobregat, passa per la Jonquera i rep les aigües del vessant sud de la serra de l'Albera, com la resta dels cursos fluvials les aigües es fonen a la Muga, en la plana quaternària de l'Alt Empordà, on es fan els vinyars de Peralada.

Pel que fa a la diversitat biològica, cal dir que és un riu ple de vida: el poblen les típiques espècies de riu català, barbs i truites, crancs de riu (actualment dominat pel cranc de riu americà, l'autòcton ha gairebé desaparegut), anguiles, serps d'aigua, salamandres, gripaus, granotes... Les ribes estan plenes de la vegetació de ribera: verns, pollancres...



Ens explicava un pagès que fa servir aquesta estructura per accedir als seus horts , que l’ Alexandre Gustave Eiffel (15 de desembre de 1832, Dijon - 27 de desembre de 1923, París) cèlebre enginyer i arquitecte francès, especialista en estructures metàl•liques, havia estat en aquesta vila, i que gentilment per donar solució al petit problema que suposa creuar el Llobregat, havia dissenyat i construït aquest pont.

En expressió típica del Maestrat, posava uns ulls com a macarotes – macarulla, pinya de pi,.. - en sentir-ho, com la resta del grup, però en insistir l’home en que així li ho havien explicat, decidia recollir-ho amb la prevenció de que ‘ si non è vero è ben trovato’.

Alguna dada relativa a l’enginyer que dona nom a la famosa torre de Paris :

El cognom Eiffel va ser adoptat per un dels seus avantpassats a principis del segle XVIII, pres del seu lloc de naixença: Marmagen, a la regió d'Eifel, i això fou segons les cròniques perquè en francès no es podia pronunciar el seu veritable nom: Alessandrei Gustaaf Bönickhausen.

Alexandre Gustave Eiffel no va poder ingressar a la École Polytechnique francesa, per la qual cosa va acabar graduant-se com enginyer químic al 1855. Poc després va començar a treballar a una empresa d'equips per ferrocarrils.

Al 1867 fundà la consultora i constructora Eiffel et Cie. que va adquirir un gran prestigi internacional en l'ús del ferro, construint centenars d'importants estructures (ponts, grues, estacions...). Amb l'ajuda de l'enginyer belga Téophile Seyrig, es va adjudicar una subhasta internacional per a dissenyar i construir un viaducte de 160 metres de llum sobre el riu Duero, entre Porto i Vila Nova de Gaia, Portugal,...

Arribeu-vos fins a Peralada, és un lloc encisador.

CAN FONT, EL GUAITA DEL CARDENER. CASTELLGALÍ. BAGES

Veníem el Joan Escoda Prats i l’Antonio Mora Vergés de visitar el Pont d’Arnaules, en terme de Manresa, i seguíem una pista de terra, que ens indicava Castellgalí / Montserrat.



L’espectacle de la natura, camps de naps esclatants de grocs, un cel blau, i la inconfusible fesomia de les muntanyes montserratines, ens feien aturar - ens obligaven quasi – per recollir-ne un testimoni gràfic.

A les envistes de Castellgalí em cridava l’atenció una casa amb clars senyals d’abandó, Can Font llegim a la intersecció que des del camí mena fins al mas; veiem algunes persones per l’entorn de la casa, i decidim retratar-la des de la llunyania. L’actual aspecte de la casa ens desaconsella d’arribar-nos-hi.



L’edifici està orientat al migdia, i disposa d’uns espais porxats a l’alçada del primer pis; del conjunt – forma harmònic – en destaca particularment la torre –ara pintada de blanc, com la resta del mas- des de la que sens dubte es feia visible el riu Cardener i les seves lleres; des d’aquest punt es distingeix clarament el campanar de l’església parroquial de Sant Miquel, que s’alça en turó a l’altre costat de la vall.

Aquest sector de Castellgalí es coneixia com al Quadra de Cirerencs , [Nom històric: Sirerencs]; el significat d’aquest mot no és unívoc :

Hom pensa en el gentilici dels nascuts a la Cirera; la orografia ens dona però una opció més ‘entenedora ‘, derivaria de l’iber KER ( pedra, pedra alta), ES ( barranc ), i la vocal A faria la funció de l’article.

Pel que fa a Quadra :

Districte especial dins el terme d’un castell termenat.

Rodalia, tros extens de terra compost de diferents peces que pertanyen o han pertangut a un mateix senyor

En molts de casos el topònim Quadra designa petits nuclis de població

El Joan Escoda Prats, ho documentarà de forma extensa, us deixo l’enllaç : http://percaminsdelbages.blogspot.com/2011/04/la-villa-romana-de-can-font-de.html

M’agradaria conèixer un xic més de la història d’aquesta propietat, si en sabeu quelcom més , sou pregats de fer-nos arribar informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

VALL DE CABÓ (ALT URGELL)

Rebia una nova crònica del Miquel Pujol Mur , en aquesta ocasió en companyia de la Rosa, anaven fins a la vall de Cabó; ens diu en relació al topònim que sembla procedir del llatí caput aquis, caput aquae ‘ començament de l’aigua’; clarament descriptiu ja que és el riu Cabó , que desguassa al Segre el que dona nom a l’indret. I, ens continua explicant :

Havíem preguntat on parava la dita vall a nombroses persones i ningú ho sabia exactament; encuriosits maldaven per aclarir-ho ; les clàssiques consultes via internet van donar com a resultat esbrinar que la carretera surt del poble d’Organyà. Així després de visitar aquest població vam continuar la ruta per conèixer la vall de Cabó, teníem interès també en fotografiar algun dels 7 dolmens que hi estan situats.

Per una carretera estreta i asfaltada arribàvem fins al poble de Cabó. Havíem deixat enrere dues petites poblacions com Pujal i el Vilar.

Una vall ampla, bonica i tancada a l’oest per la serra del Boumort, al nord el Solà i al sud per la serra de Sant Joan. Com una de les nostres aficions es caminar vam aprofitar per deixar el cotxe en un voral i pujar força estona per la pista de terra i amb alguna raconada amb neu. Què formós es gaudir de la natura i notar el passar d’un lleuger airet fresc de muntanya, però sense arribar a sentir fred.
Econòmicament la vall està dedicada a la ramaderia.

SANT SERNI DE CABÓ



Església d’estructura complexa a causa del afegits que ha sofert el primitiu edifici romànic en el transcurs dels segles.

El temple presenta una nau orientada al nord, coberta amb volta de canó i capçada amb dos absis semicirculars. Un campanar d’espadanya de dos ulls corona el cimbori. Va ser construïda en el segle XI i molt reformada en els segles XVII o XVIII.

DOLMENS



Seguint l’anomena’t camí del bosc es troben els set dolmens. L’existència d’aquests monuments megalítics ens demostra que des de temps prehistòrics la vall de Cabó era habitada. No és d’estranyar, donada la riquesa natural de la vall.



CABOET.

Els Caboet eren el senyors feudals que ocupaven la vall de Caboet, ara actualment Cabó. També controlaven les valls i la vall de Sant Joan ( fronterera amb Andorra).

També van ser infeudataris de les valls d’Andorra al ser-los demanada ajuda i protecció pels bisbes d’Urgell. La filla d’Arnalda o Arnaua de Caboet i Arnau de Castellbó, Ermessenda, va casar-se amb Roger Bernat II de Foix, unint-se així les cases de Caboet, Castellbó i Foix.

Per la festa major s’escenifica l’obra de caire històric “Arnaldeta de Caboet” d’Esteve Albert.

Miquel Pujol Mur

SANT PERE DE TALTEÜLL. LA SEGARRA INFINITA

La procedència del topònim de la frase tal te vull ( així et vull), és la tesis que defensa el filòleg Joan Coromines 'el mestre' , segons el qual el topònim Talteüll a l’igual del de Taltavull sembla que respon a l’etimologia de caient popular ‘tal te vull’, ‘així et vull’.

Taltevull apareix esmentat per primera vegada l’any 1012, en el testament de Bernat I de Besalú, el Tallaferro pel qual, entre altres possessions, deixa el castell de Taltavull, en el Rosselló, al seu fill Guillem.

Hom pensa que possiblement foren castlans del primitiu castell recuperat als sarrains, persones procedents d’aquell indret del nord-oest del Rosselló, al massís de les Corberes.

L’antic poble de Talteüll, al NE de Massoteres, s’alça a 481 m d’altitud, en un airós tossal prop de la riba esquerra del Llobregós, que domina tot el terme. En el punt més alt es dreça part del vell castell de Talteüll, del qual encara resta una torre rodona i trossos de mur. El castell de Talteüll és esmentat des del 1014 (segons Balari) amb la forma Taltevul (apareix el 1093 sota la forma Talem te volo, que dóna l’etimologia del topònim, i el 1099, en l’acta de consagració de l’església de Guissona, com a Taltavel).

Sant Pere de Talteüll, consagrada com església parroquial el 1077 pel legat pontifici, el bisbe Amat d’Oloron, la trobem a la part inferior de la carenada on hi ha les restes del castell.



Es un edifici de dues naus amb volta de canó, amb dos absis, un més gran que l’altre, ambdós ornats amb arcuacions. A l’indret on correspondria el tercer absis hi ha la porta adovellada d’entrada que dóna a una mena d’atri o entrada a la nau principal. Fou reformada al segle XIV.



Al costat de l’edifici hi ha una torre amb una finestra ogival, que té al damunt un campanar d’espadanya més modern. Al darrera de forma esglaonada es troba el cementeri; el conjunt per la seva situació, i el seu valor arquitectònic és molt notable des del punt de vista artístic i ambiental.



El Tomàs – sota el paraigües- recollirà imatges de l’indret.

L’església de Talteüll depenia des de la fi del segle XI del monestir (després bisbat) de Solsona, que també era propietari feudal de l’Espona Jussana.

A la fi del segle XIX el bisbe de Solsona traslladà la parròquia a Massoteres, i Talteüll n’esdevingué sufragània.

Massoteres, és avui cap del terme, històricament havia format part de la demarcació del castell de Talteüll, i eclesiàsticament depengué inicialment de la parròquia de Sant Pere.

El castell de Talteüll era a l’inici del segle XIII de Galceran de Pinós el Vell, passà al seu fill Galceran de Pinós el Jove, i continuà sota el domini d’aquest poderós llinatge (amb Massoteres, Palou i Camp-real i també Cornudella) fins el 1377, quan Arnau (III) d’Erill i de Pallars el comprà a Pere Galceran de Pinós.
Al segle XV havia passat en poder dels Camporrells (el 1487 Pere Ramon de Camporrells era senyor de Biosca, Talteüll, Palou, Cornudella i Camp-real) i continuà sota domini senyorial fins a la fi de l’Antic Règim (el 1830 aquests pobles eren de Felip de Bujons i Martí).

Costa d’entendre tanta desolació, que certament no s’explica únicament per raons jurídiques, politiques i/o fiscals [ lleis de desamortització; manca d’inversió pública en el manteniment del patrimoni històric i cultural de Catalunya , en el període previ, en el feixisme i fins a dia d’avui; depredació de l’esforç de treball per la via de l’espoli fiscal ].

Des del turó de Sant Pere de Talteüll, reiterem per la intercessió del Vicari de Crist la nostra pregaria ; Senyor allibera el teu poble !