diumenge, 26 d’octubre de 2008

Ciudad de los Muchachos, runes en el camí a Sant Medir



Em sobtava, no tant l’estat d’abandó i ruïna dels edificis – pertanyen a l’administració Pública - ; a tots en sentit figurat, i a ningú de forma concreta, i orfes de tota utilitat en un país on manquen, vivendes i llocs d’aixopluc, i sobren – cada dia més – persones sense llar; els edificis pateixen la lenta consumpció de totes les cases abandonades a la seva dissort.

Possiblement això de les “Ciutat dels Nois” us sonarà poc o gens a alguns dels lectors. La primera d’aquestes organitzacions adreçades a recollir als nois abandonats i predelinqüents, fou endegada l’any 1917a Omaha, EE.UU per Edward Flanagan.

Les successives guerres Mundials, van deixar – sobretot a Europa - un elevat nombre de nens abandonats, fet que va provocar una floració d’aquesta mena d’institucions :

A Itàlia es van crear 20 pobles de nens, destacant-se el fundat a Rivolta : Republica dei Ragazzi, de Santa Marinella (Civitavecchia), model d'organització i disciplina autònoma. A França es van fundar en L'Ile de France, amb possibilitats de capacitació professional en més d'una vintena d'oficis. Les Rayons de Soleil, dispersos per tot el país francès; eren petites llars per a 10 o 15 nens amb règim de vida molt similar a la dels altres nens de la localitat. Hongria comptava almenys amb un poble de nens d'Hajduhadhaz. Suïssa tenia a Trogen una “Ciutat dels Nois “ pertanyents a diverses nacionalitats, amb mestres dels seus respectius països d'origen; es perseguia amb això conjugar l'amor a la pàtria, amb l'amor a la comunitat supranacional de la Humanitat. Precisament a Trogen l'UNESCO va reunir l’any 1948 els directors d'aquestes comunitats de nens, per millorar els sistemes educatius de les mateixes i facilitar informació; finalitat per al qual es va crear la FICE (Fédération Int. de Communautés d'Enfants).

Espanya fou un dels països avantguardistes en aquest moviment pedagògic social. Enlloc com aquí eren tant evidents i persistents les situacions de misèria entre els infants de les classes més desfavorides. Funcionen “Ciutat dels Nois” ; a Madrid; Barcelona (aquesta amb les seves «cases de família» del tipus dels Rayons de Soleil, on, sota la direcció d'una família model, viuen deu o més nenes que assisteixen als centres docents o professionals del barri al costat d'altres nenes, depenent de la junta Provincial de Protecció de Menors); València (S Francisco Javier de Campanar); Orense (que ofereix la nota pintoresca d'haver muntat un circ entre els seus components); Granada; Alacant; destaca especialment la del barri de Vallecas (Madrid) va ser creada per Luis Medina. Iniciada el 1941, a partir de 1948 es va reorganitzar en el seu funcionament passant a gestionar-se com Fundació benèfic-docent de Patronat, sostinguda per uns 35.000 protectors i per les subvencions de l'Estat i del Secretariat de l'Església per a la Formació Professional. Comptava amb uns mil alumnes distribuïts a les seccions de Guarderia infantil, Primaria i Formació Professional; també organitzava cursos de Formació Intensiva Professional (FIP).

En aquestes “Ciutat dels Nois” es pretenia educar als interns en les responsabilitats amb què s'enfrontaran en la seva vida d'adults. Els càrrecs “públics” Alcalde, Tinents d’alcalde, Regidors , i els funcionaris d’alt nivell , Secretari, Jutge,.... eren escollits per un període d’un any – en el cas d’Espanya, aquesta possibilitat d’escollir els càrrecs públics no serà possible fins a l’adveniment de la democràcia formal a la mort del Dictador - . El funcionament quotidià en un règim mixt entre internat i vida familiar, feia més enllà de les bones intencions, força difícil la consecució dels objectius esmentats.

La “Ciutat dels Nois”, les seves runes, les trobàvem dins les terres de Can Puig; la casa principal amb traces evidents d’haver estat objecte d’una acurada restauració, ens expliquen que acull avui joves que segueixen tractaments de desintoxicació.

La pregunta sembla obvia; perquè no s’ha trobat un us social als edificis de la “Ciutat dels Nois” ?

© Antonio Mora Vergés