Fèiem el Tomás Irigary i López, i l’Antonio Mora Vergés, el primer diumenge romànic, per raons diverses, d’ordre laboral i/o familiar, no havíem pogut sortir el dissabte 18 d’octubre i ho fèiem el diumenge 19. Recollia al Tomás a Sabadell a les 8,00, la nostra destinació era l’anomenada Rambla de Bell, a l’inici de la carretera de l’arrabassada , en terme de Sant Cugat, on deixaven aparcat el vehicle per seguir el PR-38 que ens havia de portar fins a Sant Vicenç del Bosc – no varem veure aquesta ermita - la font de l’Ermeta, i superant la Serra de Sant Vicenç fins a la Masia de Can Borrell.
Acostumats a caminar per les terres de l’alt Vallès, les Valls del Montcau, el Moianès, el Lluçanès, El Bages, Osona ... la nostra entrada al GR-6 va tenir un caràcter quasi èpic; a dreta i esquerra, les bicicletes de muntanya ens passaven a tota velocitat !. Un Can Borrell mastodòntic , voltat d’un fum dens , semblava engolir-se homes i màquines!. Ens sentíem un xic perduts, un parell de nyerros, al cor mateix del món cadell !
Superàvem la casa i ben aviat creuàvem la riera de Sant Medir, per assolir el nostre objectiu d’aquest diumenge romànic : L’ermita de Sant Adjutori [ del llatí , “el que ajuda” ] és una construcció romànica del segle X, hi ha constància d’obres i modificacions dutes a terme al llarg dels segles XII, XVI i XVII, ... i XXI ; està situada a la vall de Gausac, molt a prop de la masia de Can Borrell, al terme de Sant Cugat del Vallès.
Documentada l’any 986, el 1120 figura com a possessió del monestir de Sant Cugat, amb la antiga denominació de Santa Maria de Gausac. Havia estat seu d’una de les parròquies de Sant Cugat. Hi ha senyals d’una edificació més amplia que vindria sens dubte a corroborar aquesta tesi.
Quant a l’edifici del tot singular en aquest indret - forma part d’un reduït grup de capelles amb planta circular – en aquest cas sense absis i cobert amb una volta semiesfèrica. Ens sobtava la teulada de pissarra, sobretot per l’existència d’un forn d’obra en les proximitats; no és però aquesta mena de pedra un material aliè a l’entorn.
L’edifici ha patit diverses restauracions, no sempre curoses pel que fa a la simplicitat del primer romànic; advertim encara una finestra amb arc de pedra treballada, i la major part de la resta de pedres sense desbastar. La part de ponent, on devia haver-hi una porta, està refeta.
A la tardor del 2003 segons ens expliquen es finalitzaren les obres de restauració que van consistir bàsicament en la construcció de la porta d’accés – la instal·lació d’una porta moderna de fusta, malgrat deixar l’interior buit , ens sembla del tot inadequada i fora de lloc; molt més escaient fora encara, un tancament amb ferro forjat - ; quan al desmuntatge i reconstrucció de la coberta existent, tot i l’estranyesa per l’ús de pissarra, enlloc de teula àrab, atesa l’existència d’aquest material en l’entorn proper, ho trobem acceptable, així com la reconstrucció dels paviments.
Al monestir de Sant Cugat es conserva una imatge tipus sedes sapientiae de la Mare de Déu del Bosc del segle XIII que es va trobar a la masia de Can Jané a on havia estat portada en el segle XIX quan la capella començava a estar abandonada.
Esmorzem asseguts davant l’ermita en les restes del que fou presumiblement , primer rectoria i més tard la casa del ermità.
Ens arribarem encara fins a l’anomena’t Forn Ibèric que data – segons algunes fonts - del període baix republicà romà (segles II i I aC). En aquesta dèria dels Parcs “naturals” , costa d’imaginar-se quantes persones vivien en aquest indret, en el que va caldre instal·lar un forn i una església.
Els dos monuments - L’ermita de Sant Adjutori i el Forn Ibèric han estat declarats Bé Cultural d’interès Local, formant part del Catàleg de Patrimoni Arquitectònic de Sant Cugat del Vallès.
Desfèiem ràpidament el camí, superant - una vegada més – els ciclistes, i guiats per la música i els cants religiosos d’una Romeria, tornàvem fins al nostre vehicle. Ambdós teníem que ser a casa abans de les 13,00 hores.
© Antonio Mora Vergés
Acostumats a caminar per les terres de l’alt Vallès, les Valls del Montcau, el Moianès, el Lluçanès, El Bages, Osona ... la nostra entrada al GR-6 va tenir un caràcter quasi èpic; a dreta i esquerra, les bicicletes de muntanya ens passaven a tota velocitat !. Un Can Borrell mastodòntic , voltat d’un fum dens , semblava engolir-se homes i màquines!. Ens sentíem un xic perduts, un parell de nyerros, al cor mateix del món cadell !
Superàvem la casa i ben aviat creuàvem la riera de Sant Medir, per assolir el nostre objectiu d’aquest diumenge romànic : L’ermita de Sant Adjutori [ del llatí , “el que ajuda” ] és una construcció romànica del segle X, hi ha constància d’obres i modificacions dutes a terme al llarg dels segles XII, XVI i XVII, ... i XXI ; està situada a la vall de Gausac, molt a prop de la masia de Can Borrell, al terme de Sant Cugat del Vallès.
Documentada l’any 986, el 1120 figura com a possessió del monestir de Sant Cugat, amb la antiga denominació de Santa Maria de Gausac. Havia estat seu d’una de les parròquies de Sant Cugat. Hi ha senyals d’una edificació més amplia que vindria sens dubte a corroborar aquesta tesi.
Quant a l’edifici del tot singular en aquest indret - forma part d’un reduït grup de capelles amb planta circular – en aquest cas sense absis i cobert amb una volta semiesfèrica. Ens sobtava la teulada de pissarra, sobretot per l’existència d’un forn d’obra en les proximitats; no és però aquesta mena de pedra un material aliè a l’entorn.
L’edifici ha patit diverses restauracions, no sempre curoses pel que fa a la simplicitat del primer romànic; advertim encara una finestra amb arc de pedra treballada, i la major part de la resta de pedres sense desbastar. La part de ponent, on devia haver-hi una porta, està refeta.
A la tardor del 2003 segons ens expliquen es finalitzaren les obres de restauració que van consistir bàsicament en la construcció de la porta d’accés – la instal·lació d’una porta moderna de fusta, malgrat deixar l’interior buit , ens sembla del tot inadequada i fora de lloc; molt més escaient fora encara, un tancament amb ferro forjat - ; quan al desmuntatge i reconstrucció de la coberta existent, tot i l’estranyesa per l’ús de pissarra, enlloc de teula àrab, atesa l’existència d’aquest material en l’entorn proper, ho trobem acceptable, així com la reconstrucció dels paviments.
Al monestir de Sant Cugat es conserva una imatge tipus sedes sapientiae de la Mare de Déu del Bosc del segle XIII que es va trobar a la masia de Can Jané a on havia estat portada en el segle XIX quan la capella començava a estar abandonada.
Esmorzem asseguts davant l’ermita en les restes del que fou presumiblement , primer rectoria i més tard la casa del ermità.
Ens arribarem encara fins a l’anomena’t Forn Ibèric que data – segons algunes fonts - del període baix republicà romà (segles II i I aC). En aquesta dèria dels Parcs “naturals” , costa d’imaginar-se quantes persones vivien en aquest indret, en el que va caldre instal·lar un forn i una església.
Els dos monuments - L’ermita de Sant Adjutori i el Forn Ibèric han estat declarats Bé Cultural d’interès Local, formant part del Catàleg de Patrimoni Arquitectònic de Sant Cugat del Vallès.
Desfèiem ràpidament el camí, superant - una vegada més – els ciclistes, i guiats per la música i els cants religiosos d’una Romeria, tornàvem fins al nostre vehicle. Ambdós teníem que ser a casa abans de les 13,00 hores.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada