dilluns, 13 d’octubre de 2008

La Bovera. Monestir i Santuari




Anàvem a Guimerà el dissabte 11 d’octubre, el Tomás Irigary i Lopez i l’Antonio Mora Vergés.
Estàvem convocats a les 10,30 a la Cort del Batlle, l’edifici emblemàtic d’aquesta Vila medieval, que dona aixopluc al petit Museu, i a la major part de les manifestacions cultures que en gran nombre es duen a terme durant tot l’any.

El Tomàs es el responsable tècnic de l’edició que dins la pàgina http://www.guiimera.info/ , i/o http://www.valldelcorb.info/ , es fa del blog http://www.valldelcorb.info/blogs/coneixercatalunya/, a banda , i com fotògraf excepcional, s’ocupa de recollir no poques de les imatges de que podreu gaudir en l’esmentat blog.

Havíem sortit de Sabadell a les 7,15 ; teníem com una de els tasques a fer retratar l’esplèndid conjunt monumental del Monestir i hostatgeria de la Mare de Déu de la Bovera, situat en les alçaries que limiten les terres dels “coixos” i dels “gambairots”.

De l’indret en trobem un gran nombre de dades recollides a la pàgina de http://www.guimera.info/, que us explicitem tot seguit, i que a banda de http://www.valldelcorb.info/blogs/coneixercatalunya , esperem publicar també a http://coneixercatalunya.blogspot.com/

El lloc de la Bovera és conegut des del 1190, any en que el cavaller Pere de Tàrrega decidí fundar en aquest indret un monestir, que va posar sota la protecció de Vallbona de les Monges.

El monestir està documentat a partir del 1195, moment en que era regit per Elisenda de Tàrrega.

La comunitat de la Bovera va ser governada successivament per les abadesses Guillermina, Elisenda de Boixadors, Elisenda de Tàrrega i Agnès de Guimerà. En temps aquesta abadessa, el 1237, la comunitat, amb permís del papa Gregori IX, fou autoritzada a buscar un nou emplaçament a causa de la pobresa i la manca d'aigua de la Bovera.

Una part de la comunitat passà al Berguedà, on va iniciar la nova comunitat a Valldaura d'Olvan, mentre es duia a terme la construcció de la casa de Vallsanta, al peu de la Bovera, al costat del Riu Corb, on hi residia definitivament la comunitat restant, el 1246, sota la direcció de l'abadessa Agnès de Guimerà.

A partir d'aquest moment l'antiga església de la Bovera i les dependències monacals esdevingueren un santuari, que era fortificat i disposava d’una torre de guaita i defensa, que trobem documentada l’any 1438.

Al final del segle XVI es pintà a l'església un retaule gòtic tardà que es conserva al Museu Episcopal de Vic, on s'expressa gràficament la llegenda del trobament de la imatge de la Mare de Déu de la Bovera per un bou.

L'antiga casa de l'ermità es va refer sobre el monestir i la torre. La casa annexa a l'església de la Bovera va ser restaurada l'any 1986
Donada la importància que en la cultura i en la vida medieval adquireix l'organització monàstica, Guimerà tindrà clares influencies dels monestirs de la Bovera, i a partir de 1249 el de Vallsanta.

La vida religiosa dels monestirs cistercencs a Occident, estava immersa enmig de la vida rural, i no dels assentaments urbans com les seves homònimes en el cristianisme grec i bizantí. Els monestirs son els grans repobladors ,vinculats directament al camp.

Els fonaments històrics de la fundació eremítica s'inicien en el puig de la Bovera vers 1176, amb la creació del cenobi de Santa Maria de la Bovera, situat a 2 quilometres de Guimerà.

Posteriorment l’any 1235 es comença a edificar el nou monestir de Santa Maria de Vallsanta, situat en les terres planeres de la vall del Corb, i el trasllat es va consumar el 1249.

Dels dos monestirs que foren filials de Vallbona de les Monges, es conserven restes arquitectòniques i dades històriques prou importants com per pensar en la vinculació directa amb la vila medieval de Guimerà. Si be el monestir es un centre religiós aïllat, independent de la ciutat, en rep protecció i per qüestions econòmiques derivades de l’exploració agrícola s’estableix una forta vinculació.

Les possibles causes de la fundació del monestir de la Bovera, molt prop del de Vallbona i del Pedregal (Talladell -Tàrrega), cal cercar-les en l'estabilització de la Reconquesta durant molts anys en aquestes terres ermes , en els límits fronterers entre els pobladors àrabs i els cristians que malden per recuperar-les.

Fins a l'any 1589, en que es produeix el definitiu trasllat de les monges de Vallsanta – que conservaren fins aleshores la seva total independència monàstica - al monestir del Pedregal, el cenobi estava sota el patronatge del senyor de Guimerà.

L'any 1773, fou nomenat ermità del santuari de Santa Maria de la Bovera, situat dins el terme de Guimerà, Jaume Berenguer, que era natural i veí de Guimerà. Abans que l'esmentat Jaume Berenguer ocupés el càrrec, calgué establir les condicions en que s'efectuaria el nomenament i redactar un inventari dels objectes que es guardaven dins l'església del santuari. A més, s'elabora un altre inventari de diversos objectes que no es cregué convenint tenir-los al santuari, els quals foren lliurats a Josep Pont, que també era veí de Guimerà. Tota aquesta documentació ens dona una gran quantitat d'informació sobre el santuari de Santa Maria de la Bovera en aquell any 1773, la qual resumim, a continuació, en tres apartats: la senyoria, la terra i l'església.
La senyoria

La senyoria del santuari de Santa Maria de la Bovera pertanyia al comte de Guimerà que, en aquell temps, era Pedro de Alcàntara, Fadrique y Fernández de Híjar, duc d'Híjar. Aquests Fernández de Hijar eren successors dels Ferrandis d'Hxar, un membre dels quals es casa amb Francesca de Pinós-Fenollet, comtessa de Guimerà, de la qual els vingué el títol de comtes de Guimerà. Francesca de Pinós-Fenollet mor l'any 1667.

La terra

El santuari de Santa Maria de la Bovera posseïa terres de conreu que produïen gra, oli, vi i ametlles. Aquestes terres havien de ser treballades per l'ermità a canvi de rebre dues terceres parts de la collita de grans i la meitat de les collites d’oli, vi i ametlles. Les dues terceres parts de la llavor dels grans les havia de posar l'ermità i l'altra tercera part el santuari.

Entre els anys 1774 i 1777, Jaume Berenguer havia de plantar a les terres del santuari tres mil ceps i dos-cents plançons d’olivera, la qual cosa indica la importància que aquests dos cultius a aquella segona part del segle XVIII.

L'església

L'església del santuari disposava de cinc altars: el major, dedicat a la Verge i quatre altars més que estaven dedicats a Santa Anna, el Sant Crist, la Verge de Montserrat i a Sant Mag.

Guimerà és amics lectors un lloc d’obligada visita; al ensems, trobareu per els seves rodalies : Vallsanta i Santa Maria de la Bovera, que foren juntament amb Santes Creus, Poblet i la propera Vallbona de les Monges, puntals del Cister, i actualment punts bàsics en aquesta ruta històrica i turística.

© Antonio Mora Vergés