dissabte, 6 de febrer de 2010

CASTELL DE LA POBLA DE CLARAMUNT.

Anàvem l’Antoni Uriz, el Santigo Moya Romero, i l’Antonio Mora Vergés; el Castell de Claramunt és l’excepció que confirma la regla, quan al títol d’aquesta sèrie : L’Anoia desconeguda. Sens dubte és un dels més “VISTOS, encara que no el MÉS VISITAT. La seva figura domina el paisatge un cop superat Castellolí.



Deixàvem el vehicle aparcat, i començàvem sota una forta ventada l’ascensió al turó, fet el pagament dels 2 euros accedíem a l’interior del recinte, i en recollia algunes imatges.
Del lloc hi ha molta informació :

Els primers senyors del castell de Claramunt, [ esmentat des del 979 en una butlla de Benet VII, quan es refereix als límits dels castells de Tous i de Montbui, fou una important avançada del comtat de Barcelona en la colonització d'aquestes terres, estratègicament situat a la cruïlla de dos camins essencials d'ascendència romana; el de Barcelona a Lleida que seguia el curs de l'Anoia dins la comarca d'Igualada i el que, des de la Pobla, sortia envers el Penedès] , foren al segle XI els cavallers Claramunt; Bernat Amat (mort vers 1090) fou senyor de Tamarit i vescomte de Tarragona, conseller influent del comte Ramon Berenguer I, i el seu fill Deodat Bernat (mort vers 1098) heretà títols i influència a la cort comtal de Barcelona i es casà amb Ermessenda de Cardona; llur fill Bernat Amat de Claramunt heretà l'important vescomtat de Cardona i canvià el seu cognom.

Una branca Claramunt continuà dominant el castell fins que el 1306 Berenguer de Claramunt transferí aquest castell i els seus termes al vescomte Ramon Folc (VI) de Cardona (1276-1320), dit el Prohom Vinculador, una de les figures catalanes més brillants del seu temps.

S'havia format, aprofitant els avantatges de la pesca, el regadiu i la força hidràulica per als molins, el primitiu nucli de la Pobla de Claramunt, la Pobla Vella, beneficiada també pel trànsit del camí, però l'aiguat del 1344 destruí, les seves cases i el vescomte Hug (II) de Cardona (1320-1400), futur primer comte de Cardona, amb la seva mare Beatriu d'Anglesola, signaren la carta de repoblació el mateix any.

La posició favorable a Joan II dels comtes de Cardona durant la guerra civil de la fi del segle XV féu que la Generalitat de Catalunya, a instàncies de la ciutat d'Igualada, que se sentia amenaçada pel castell de Claramunt (la rivalitat entre la vila, lliure del domini feudal, i el castell, venia de temps), ordenés a les seves milícies l'enderrocament del castell durant l'estiu del 1463.

Joan Ramon Folc (III), quart comte de Cardona i també comte de Prades, un dels personatges més brillants de la seva dinastia, ordenà la reconstrucció del castell, enllestida vers el 1484. Ja al segle XVII, Enric d'Aragó Folc de Cardona (1588-1640), que fou diverses vegades lloctinent de Catalunya, ordenà una nova capbrevació del castell de Claramunt. La seva néta Caterina, duquessa de Cardona i de Sogorb, es casà amb Juan F. de la Cerda, duc de Medinaceli, i la baronia de la Conca d’ Òdena passà a aquesta poderosa casa castellana.

El castell de Claramunt fou el centre comarcal del domini senyorial dels ducs de Cardona i de Medinaceli damunt les terres de la Pobla i de la Torre de Claramunt, Capellades, Carme, Castellolí, Òdena, Orpí, Jorba, Montbui, Rubió i Vilanova del Camí. Sense fer cas de les lleis que a la fi de l'Antic Règim aboliren les senyories jurisdiccions (1812, 1823, 1837), els amos continuaren cobrant els tributs fins el 1867; davant la negativa de la gent, Luis Tomàs Fernández de Córdoba, duc de Medinaceli i de Cardona, inicià un plet que guanyaren els antics súbdits després de 30 anys (1898).

El setembre del 1714, coincidint amb la rendició de Barcelona, el castell havia estat ocupat i malmès per les tropes de Felip V, que ja pel gener havien comès malifetes al poble. En nom de Déu enderrocaren la gran església romànica de Santa Maria.




El pas de les tropes napoleòniques (1808-11) causà víctimes i pèrdues materials. Les guerres carlines, en canvi, tingueren incidències poc rellevants.

Alfons XIII atorgà el 1925 el títol de marquès de la Pobla de Claramunt a l'industrial paperer Antoni Miquel i Costas (1845-1927), nascut a la Torre de Claramunt, que havia adquirit la muntanya i el castell, havia fet una carretera d'accés i portat a terme obres de conservació i restauració de la fortalesa.

El 1953 es constituí un Patronat del Castell de Claramunt, entitat filial del Centre d'Estudis Comarcals d'Igualada, i el 1965 es creà el grup d'Amics del Castell de Claramunt.



El castell de Claramunt és un dels castells més bonics i evocadors de Catalunya i conserva la fesomia de fortalesa i de sentinella inamovible de la Conca d'Òdena.

Tenia tres recintes de muralles esglaonats en el puig que domina la població i l'estret que es poden resseguir encara. Al cim es destaca la gran torre poligonal d'onze cares, enlairada a l'angle NW (probablement la torre mestra dels segles XII-XIV), força ben conservada, a la qual es troben adossats grans panys de paret que feien costat a unes sales de volta gòtica molt senceres, i amb torres quadrades als angles.

En un altre extrem del perímetre d'aquest recinte més alt del castell de Claramunt es bastí la gran església romànica de Santa Maria, de tres naus, de la qual es conserven l'imponent absis central i una de les absidioles, amb arcuacions llombardes i lesenes (segle XI); i es poden seguir les parets. Dedicada a santa Maria i primitiva parròquia del lloc, al seu costat es bastí l'esglesiola de Santa Margarida, petit edicle rectangular del 1303, amb portal adovellat, entre els murs de la primera església i la muralla; encara té culte i és tradicional l'aplec de la Santa Creu per beneir el terme.

El recinte més baix de la fortificació es trobava força reforçat per massisses torres cilíndriques i per torres quadrades i té al seu centre una antiga cisterna.

Foren sufragànies de la parròquia de Claramunt moltes esglésies dels nuclis del voltant que anaren assolint la independència: Capellades (1234), Santa Bàrbara de la Font de la Reina (1728), Carme, Collbàs i Vilanova del Camí (1779), la Torre de Claramunt i Vilanova de l'Espoia (1868).

El castell de Claramunt és el principal atractiu arquitectònic, històric i turístic de la Pobla. Data del segle X, té una extensió de 5.404 m2 i es troba dalt d'un turó de 461 metres des del qual hi ha una magnífica vista de l'entorn natural que l'envolta. Aquesta fortificació forma part del Patrimoni de la Generalitat. És un dels deu millors castells de Catalunya i el millor de la comarca de l'Anoia.

Al llarg dels anys s'han portat a terme diverses obres de restauració que l'han convertit en una visita obligada per a qualsevol persona que vulgui conèixer la zona. La intervenció més important es va realitzar entre l'agost de 1992 i l'octubre de 1995. Les obres, finançades per la Generalitat de Catalunya, van suposar la consolidació i neteja del monument i l'habilitació de la instal•lació elèctrica. Aquestes millores les va inaugurar el president de la Generalitat, Jordi Pujol, el 4 de maig de 1996.


El 1997 l'Ajuntament, després del traspàs de la gestió per part de l'administració autonòmica, va pavimentar el camí d'accés i va fer arribar l'aigua i el llum. Va ser el juliol d'aquest mateix any quan la fortificació es va obrir al públic. Actualment, es calcula que el castell rep una mitjana de 6.000 visites l'any, xifra a la qual s'hi han d'afegir 2.000 persones més que participen en els diversos actes que s'hi organitzen.

L’Anoia és un destí proper, i el Castell de Claramunt; sens dubte visita obligada; és una més de les meravelles amagades en les terres de la Catalunya interior.

© Antonio Mora Vergés

Cap comentari: