dissabte, 6 de febrer de 2010

CASTELLOLÍ. CAN MUSET.

M’havien recomanat la vista d’aquesta casa pairal , formada per l’antiga masia i dos cossos d’edifici construïts a principis del segle XX dins els paràmetres del modernisme, un de planta baixa, dos pisos i golfes, i un altre en forma de torrassa de cinc pisos, amb grups de tres finestres a la manera dels campanars romànics. Les portes d’accés a la casa, obertes a un mur que tanca el conjunt, porten les dates de 1812 i 1816.



Ara i avui , Can Muset a un pas de la ruïna total, és el símbol d’una situació que les tractorades ocasionals volen explicitar; l’abandó en que es troben els qui – encara – viuen i treballen el camp català.



Havíem sortit de la benzinera de Bellaterra a les 7,45, l’Antoni Uriz, el Santiago Moya Romero i l’Antonio Mora Vergés; per raons diverses havien excusat la seva presència en aquesta ocasió, l’Antoni Ibáñez Olivares,el Tomàs Irigaray Lopez i el Feliu Añaños i Masllovet; a les envistes de la casa me’n recordava de tots tres, i en venien a la memòria les paraules que sobre les masies – la seva dèria – va escriure el Feliu :

Anar d’excursió , passejar o simplement caminar per aquests paratges ens dona una sensació de pau , cura i serenitat . Al contrari passa quan ens movem per la ciutat en que els símptomes poden arribar a ser tot el contrari. I així va ser caminant per aquesta comarca , quan vaig descobrir a la llunyania alguna cosa que em va cridar l’atenció alguna cosa completament integrada en el paisatge malgrat està feta per el home. Son les masies, cases rurals o de pagès com se li vulgui dir. Allà estan generalment isolades , en silenci esperant el pas del temps.

Cada casa te sens dubte la seva història. Algunes encara l’escriuen doncs estan habitades, altres ferides de mort ens apareixen encara dempeus donant testimoni de la importància que van tenir en el seu moment, la masia del Perer dins del terme de Moià n’és un exemple. D’altres en canvi només en queden dretes les parets mestres mig devorades per la vegetació, els Sors a la vall de Marfà i Montfred a l’Estany en donen testimoni. En aquests paratges tot respira solitud i abandó , i això els hi dona un encant enigmàtic.

Altres però, sortosament ,s’estan recuperant com la Datzira i la Casa de les Vinyes ambdues pertanyen , encara que no físicament al terme de Castellcir.

Val la pena acostar-te a aquestes masies sempre que no trobem cap senyal prohibitiva i amb el vist i plau , si s’escau, del amo o masover. Davant d’ella podem observar-la de prop i veure un munt de detalls que la fan encara més elegant i bella. La porta dovellada de l’Espina o la Serradora de Castellterçol, la llinda rectangular potser amb una data o inscripció , la de la Casa de les Vinyes marca el any 1677, els finestrals gòtics de Castellnou, la gran arcada de la cabanya del Rourell, les galeries de Casagemes , la torra de Vilarjoan o la claraboia modernista del Masot son un petit exemple de bonics elements que hi podem trobar.

Algunes masies sobreviuen dels treballs i conreus de la terra o gràcies a la ramaderia com la Caseta d’en Fermí o l’Ocella. Altres s’han convertit amb restaurants com Montvi de Baix , Megadins Vell o s’han adaptat a ser cases de colònies per la mainada , Vilalta i el Saiol en son exemples. Vilarrasa i Megadins Nou s’han reconvertit amb cases de turisme rural. La Moretora i el Prat son autentiques cases pairals, la primera amb vessants a quatre cobertes i torreta al mig i la segona amb grans galeries i garita de guàrdia. Totes elles les podem trobar en el terme municipal de Moià.

Creieu-me, quan mireu una masia observeu amb atenció la seva decoració externa però llavors doneu-vos la volta i contempleu també el que tenen davant : els camps i conreus , boscos, muntanyes, valls, horitzó, natura. Masia i natura , casa i terra formen un lligam únic integrat com si ens vulgues recordar que l’home forma part de la naturalesa i de la terra.


Recollia imatges – potser les darreres – de l’edifici majestuós de Can Muset dempeus.

© Antonio Mora Vergés