dissabte, 13 de febrer de 2010

EL MAR D’ÒDENA. L’EXPLOTACIÓ DEL GUIX.

Òdena està al bell mig de la conca que porta el seu nom; quan al topònim trobem com sempre opinions molt diverses ; La Geni de Santa Monica defensa la procedència dels anomenats bàrbars – que acabarien amb el món roma – i que tenien com una de les seves deïtats Odin; trobem qui defensa el significat “terra molla, la riberenca, la reblanida per les aigües “.

S’explica que com a conseqüència del plegament que va provocar l’aparició dels Pirineus, el mar que ocupava aquesta zona central de Catalunya va quedar tancat i es va convertir en un gran llac salat. Així després de lents processos d’evaporació i precipitació, ara fa entre 56,5 i 35,4 milions d’anys, van aparèixer capes de sals i de guixos. Encara ens sembla veure sota una posta de sol tropical, creuant les càlides i transparents aigües marines, els grups de taurons, o famílies de manatís que , indiferents a la nostra mirada , juguen alegres fent saltar l’escuma gaudint d’un aigua temperada, a la vora d’una costa escarpada plena de crancs, estrelles de mar i de barreres de corall on de nit es refugien els eriçons que refan el camí tot retornant a casa, sota la mirada protectora de grans palmerars.

La realitat actual és una altra i d’aquell passat ens resten les carenes blanques de guixos i a les parts més fondes, les margues, unes roques argiloses entre grises i blaves, que no són res més que els fons marins, els llots que hi havia a les parts més fondes del mar; enmig apareixen restes de la vida marina que no va subsistir: dents de tauró, crancs, eriçons...

Òdena, terra de guix i ciment, esvoranc de les pedreres a la vora del torrent..., així la defineix en un poema Salvador Perarnau, entrellaçant definitivament dues paraules, guix i aigua, eternes companyes de viatge d’aquestes terres del centre de Catalunya.


Anàvem a veure un dels testimonis que es conserven actualment de l’explotació minera dels guixos de la conca d’Òdena, prop de la torre trobem alguns forns de coure el guix, veritables joies de l’arqueologia industrial, situats a peu de les pedreres, prop del lloc d’extracció.



Ens expliquen que cada explotació disposava d’uns forns de coure, generalment oberts en un pendent del terreny per facilitar l’excavació d’una gran cavitat circular, recoberta de paret de totxo, semblant a un pou, i que feia uns quatre metres d’alçada; la boca superior coincidia amb un replà natural del terreny. A la part baixa del forn, s’hi deixava una boca, un portal, per poder carregar i descarregar la pedra i alimentar el foc de la cocció.

Dins de cada forn inicialment es construïa una volta feta amb pedra de guix plana, similar a les barraques de vinya rodones. Posteriorment, un cop situada la clau de la volta s’abocaven els "bolos" -pedra de guix grossa i irregular-, que es cobrien amb una capa de llenya estellada. El següents nivells es cobrien amb capes de pedra més petita, "matxaca" i llenya estellada fins arribar al nivell superior del forn, culminat amb capes de "ripio" i grava de guix.

A cada fornada, amb un foc seguit durant 11 o 12 hores, es feien servir de 110 a 120 fogots de llenya de pi, que s’introduïen per la boca del forn fent-los cremar uniformement. Quan cremava la segona estellada es deixava d’introduir fogots.

Els obrers de les guixeres eren experts per determinar, únicament pel soroll del foc a l’interior del forn i pel color del fum, quan la pedra ja estava totalment cuita.

A continuació calia moldre la pedra que amb relativa facilitat es desgranava i convertia en pols. Fins l’arribada dels molins mecànics adaptats a aquesta activitat es feia en unes eres i es triturava el guix cuit amb uns corrons de pedra similars als que s’utilitzaven per batre els cereals.

No sense risc fem un tomb pels forns, se’ns fa difícil recollir-ne imatges, i lamentem el tracte descurat, que pateixen aquestes instal•lacions pre.industrials.


Amb tot, podem dir que Òdena ens agradat la “mar”.

© Antonio Mora Vergés