dimecres, 24 de novembre de 2010

MONESTIR DE SANT PAU DEL CAMP. BARCELONÈS

En aquesta ocasió la destinació del Feliu Añaños i Masllovet i la seva esposa, la trobem al final de la ronda i carrer de Sant Pau tocant el Paral•lel.

El lloc va merèixer una molt especial atenció del Josep Salvany Blanch, 1866 – 1829, que en successives visites recollirà una munió d’imatges, que custodia avui la Biblioteca de Catalunya, dins de l’anomena’t FONS FOTOGRÀFIC SALVANY. Les imatges en blanc i negre pertanyent a la col•lecció esmentada.

Sant Pau del Camp és un dels conjunts monàstics catalans més mal documentats en relació a la seva importància monumental i també tenint en compte el fet que es troba en una ciutat important.

L’any 985 en fons documentals s’esmenta una església dedicada a Sant Pau. En un altre document de finals del segle X hom hi troba la referència d’un monestir, però tot fa pensar que llavors no tenia comunitat i, per tant, es tracti d’un record d’un monestir que en aquell moment s’havia perdut. La llacuna en la documentació podria justificar-se per la destrucció patida per l’atac a Barcelona d’al-Mansur que podria haver fet desaparèixer completament els arxius, i més si tenim en compte l’aïllament en que es trobava el lloc en aquella època.

En el segle XVI es va trobar al monestir la làpida sepulcral del comte Guifré Borrell, mort el 911. Això ha fet pensar que en aquell any devia existir un monestir amb prou entitat perquè el comte de Barcelona s’hi fes enterrar. Després la comunitat es devia perdre, donat que en diferents documents on es relacionen monestirs de Barcelona de l’època, aquest no hi figura.

La segona fundació del monestir, va tenir lloc per voluntat de Geribert Guitard i la seva segona esposa Rotlendis, com ho confirma una butlla papal d’Urbà II. Aquesta donació es va fer posant el nou cenobi sota la tutela de Sant Cugat del Vallès, que s’havia d’encarregar d’impulsar-lo. En una làpida sepulcral de Guillem de Bell-lloc, descendent dels fundadors i datada el 1307, esmenta que el 1117 va passar a dependre de la Santa Seu, però va continuar estant molt vinculat a Sant Cugat.

Sant Pau del Camp no va passar mai de ser un petit monestir, sense massa vitalitat, però amb alguna peculiaritat, com ara que va ser molts anys la seu de la reunió dels capítols de la Confederació Claustral Tarraconense i del seu col•legi.

L’església que es conserva, és molt probablement la que es va aixecar en la segona fundació, en el primer quart del segle XII, bé que pot tenir elements anteriors i també de posteriors.






La portalada té dues columnes, una a cada cantó, rematades per capitells i impostes antics (del segle VI o VII) entre les que hom troba una llinda amb una inscripció, ara de difícil lectura. El timpà està decorat amb un relleu molt deteriorat de Crist entre els sants Pere i Pau. Completa el conjunt els símbols dels evangelistes, el lleó de sant Marc i el bou de sant Lluc als costats del timpà i més amunt l’àngel de sant Mateu i l’àliga de sant Joan. A sobre, un altre relleu circular amb la mà de Déu.




Malgrat les irregularitats són difícils de veure directament, Sant Pau del Camp és un edifici bastant guerxo; la nau perd l’alineació des del creuer i l’absis del nord també està una mica girat. L’encreuament de la nau i el transsepte està cobert per una cúpula, de base quadrada, que passa a octogonal per mitjà de quatre trompes. Té quatre finestres circulars i presenta exteriorment un cos octagonal de base quadrada.




El claustre és l’element més característic del monestir. Està situat al sud de l’església, de planta sensiblement quadrada. Té un pilar quadrat a cada angle i quatre pilars més entre ells. Entre els pilars es troben parelles d’arcs suportats per columnes i capitells. La característica del claustre la trobem en els arcs lobulats, no tots iguals, ja que n’hi ha de tres i de cinc lòbuls per cada arcada.
Les columnes i capitells no són unitaris, n’hi ha de dimensions diferents i la decoració que presenten també varia molt: vegetal en la seva majoria i també amb animals fantàstics.



Estem delerosos de tenir entre les mans la propera crònica del Feliu Añaños i Masllovet