El primer temple dedicat a Sant Andreu va ser bastit a mitjan segle X, dins els límits d'un alou pertanyent a la comunitat de monjos de Santa Maria de Besalú.
El bisbe de Girona Berenguer Dalmau el dia 13 de gener de 1117, consagrarà un segon temple, edificat damunt de l’anterior, aprofitant com era costum, els paraments religiosos, i àdhuc el material de construcció.
Les Visites Pastorals del bisbat de Girona de l’any 1432 descriuen que les esglésies de la Vall de Bianya (Santa Maria de Castellar de la Muntanya, Sant Andreu de Socarrats, Sant Feliu del Bac, Sant Martí del Clot (o de Bianya), Sant Martí de Solamal, Sant Pere Espuig, Sant Salvador de Bianya) van resultar totalment destruïdes pel terratrèmol i es van haver de construir barraques de fusta per acollir els altars i celebrar els oficis. A l’església de Vellanacorba (Sant Miquel de la Torre), a causa del terratrèmol, les campanes eren en un bastiment de fusta al cementiri.
Trobem en relació als efectes del sisme :
Valoració:
– Ha mort molta gent a diferents llocs de la vall, entorn de 150 persones
– Diverses esglésies destruïdes a tota la vall.
- Intensitat: VIII-IX
Reedificada després dels terratrèmols del segle XV, Sant Andreu conserva alguna resta de l'inicial estructura romànica; el seu absis semicircular, la part de la planta primitiva (a l'oest) i la pica baptismal.
L'any 1580 Sant Andreu perdrà la seva condició de parròquia filial de Besalú, i esdevindrà sufragània de la parròquia de Sant Joan les Fonts.
Posteriorment, es va convertir en una sufragània de Sant Josep Obrès, de la Canya.
L'any 1983 va ser restaurada i es van retirar part dels elements afegits al segle XVII, com l’edifici de la sagristia afegida al costat sud de l'absis semicircular. Malgrat tot, avui en dia, el temple té una planta similar a una creu grega, tot i que inicialment va ser construïda amb una única nau, coberta amb una volta lleugerament apuntada; , la volta de l'absis és decorada amb unes pintures realitzades l'any 1948 per l'olotí J. Casas.
El campanar, inicialment de paret, fou convertit en una torre, amb teulada a quatre vessants. En una de les seves pedres hi ha gravat l'any 1688. La porta d'entrada actual, de llum rectangular i amb una llinda de l'any 1769, és a la façana de ponent, protegida per un porxo.
Històricament el foc ha deixat la seva empremta en la toponímia en base a dos noms: es Socarrat i es Cremat. Apareixen juntament amb les seves formes femenines (sa Socarrada i sa Cremada) i plurals (ses Socarrades i ses Cremades) i algun diminutiu (es Cremadet). També poden actuar com a determinants d'un genèric: es mitjà Socarrat, es pinar Socarrat, sa tanca Cremada, es turó Cremat.
Per la seva banda un malnom present entre els topònims ens recorda que tristament bona part dels incendis han estat i són deguts a la ma de l'home: en Calafoc.
L’article salat - propi de la llengua catalana fins al genocidi de 1.714 – es conserva únicament en la llengua viva, a les Illes Balears, i en alguns indrets de la província de Girona. És freqüent però en la toponímia, fins en indrets propers a la Ciutat de Barcelona [ Sant Just Desvern, Sant Joan Despí, SantLlorenç Savall, Sant Martí Sarroca, Vilalba Sasserra,... ], la intel·ligència no és un atribut de la gent roí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada