dissabte, 8 de setembre de 2007

Els molins invisibles de la Riera de Mal Rubí



Començàvem un xic més tard de les 8,00, la celebració de les Festes Majors de Castellar del Vallès i Sabadell, havia complicat l’habitual trajecte per recollir els companys a la Plaça Granados. Anàvem; el Feliu Añaños i Masllovet, l’Antoni Ibáñez i Olivares, i el Santiago Moya i Romero, i com ens ensenyaven de menuts, un servidor de vostès ; la resta de companys estaven encara de vacances i/o gaudien de la Festa Major amb les famílies.

Passaríem per Moià per tal que el Feliu pogués adquirir un llibre, i acabaríem aturant-nos una bona estona , fent un cafè, comprant loteria,... la capital del Moianès disposa d’atractius més que suficients per a dedicar-li un dia sencer.

Abans de les 10,00 del mati deixàvem el cotxe aparcat davant de la casa de Colònies de la Ruca, en aquell moment els monitors repartien itineraris, amb acompanyament de plànols i brúixoles als diferents grups que hi feien estada; nosaltres també faríem el nostre particular itinerari, que ens portaria seguint el GR 177-1, i un cop superat el formidable esvoranc de la riera de Mal Rubí, fins a la cruïlla de la carretera que comunica Sant Joan d’Oló amb l’eix transversal.

En cap moment vam trobar un accés que ens permetés accedir a l’ermita de Sant Esteve del Solà, i/o a les runes d’aquesta casa. Refem el nostres passos fins al llit de la riera, i ens endinsem en un mar de vegetació arbustiva, superada únicament pels arbres de ribera, els esbarzers i canyars , que ens fan del tot impossible l’accés al corrent d’aigua.

Tenim els sentits ben desperts; el gust, el tacte, l’olfacte, la vista, i la oïda. En el lloc on hauríem de trobar les restes del Molí del Clapers, constatem una remor, com d’aigua que salta, i donem per fet que malgrat no poder-ho comprovar, estem prop de l’antiga resclosa; idèntic raonament fem quan al Molí del Solà, que veurem reforçat a posteriori amb la contemplació amb els binocles d’una important retenció d’aigua en aquell indret. Ni una paret, ni la més mínima senyal d’uns edificis que varen deixar-se d’utilitzar fa més de quaranta anys !. Ens aturem per esmorzar sota la casa de Vilagonella. Entrepans, fruites i els dàtils del Feliu, ens retornaran les necessàries energies per continuar.

Arribem fins la casa enrunada de cal Cellers, i des d’aquella alçada podem contemplar en la riba contraria, les restes de la Masia del Solà, i l’ermita de Sant Esteve que des de la distància sembla mantenir un bon estat de conservació. Els binocles ens confirmaran que dissortadament això és únicament un miratge.

Coincidirem en el camí de tornada amb algun dels grups d’adolescents que feien des de la Ruca, exercicis d’orientació. Esperem que s’enganxin a aquesta pràctica, i que com avui, trobar-se amb d’altres caminants deixi de ser per aquests paratges un fet excepcional.

Arribàvem novament a Sabadell abans de les 14,00 hores, desprès del dinar, esperem poder gaudir amb la família d’aquests dies de Festa Major.

© Antonio Mora Vergés