dimarts, 11 de setembre de 2007

La Roca de Mont-Roig. Baix Camp

Deixàvem Cambrils al nostre darrera, ens calia superar l’autopista AP-7 mitjançant un pont, des del que la visió del cementiri blanc d’aquesta Vila, sotmès ara al soroll continu del trànsit ens deixava – com sempre – una sensació alhora de tendresa i tristor. Maleïts els que han obtingut les seves riqueses a canvi de pertorbar el descans dels morts !

Superàvem un segon pont que ens permet creuar pel damunt del que serà l’autovia A-7, que sembla entrarà en funcionament abans de les eleccions generals; en política cal rendibilitzar fins les accions més obligades, com sens dubte ho és arranjar la carretera N-340, que manté el mateix traçat que en el període en que la potencia dominant no era Espanya, sinó Roma.

Sembla que hi haurà fins un tercer pont que permetrà superar el pas de les vies del tren, això farà necessària la construcció d’una estació que compartiran possiblement, Cambrils, Vinyols i els Arcs i Montbrió.

Deixem a la nostra dreta el Parc Samà , les previsions esmentades ens fan pensar que és urgent recollir imatges d’aquest espai encisador. Per damunt nostre veiem passar volant un nombrós grup de cigonyes; ara no està clar que això estigui relacionat amb el temps, i/o sigui l’anunci del final de l’estiu, hem alterat la natura fins uns nivells que no valen ja les explicacions antigues. Potser el seu destí final, sigui el Parc Eòlic de la Serra de l’Argentera, en la convicció que aquelles immenses pales blanques , pertanyen a algun ser superior de la seva espècie. Aturo el vehicle per observar-les fins que desapareixent per damunt de Montbrió.



La Roca se’ns fa visible molt abans d’arribar a Mont-Roig, sembla que la llum que cremava a la nit a l’ermita de Sant Ramon de Penyafort bastida l’any 1.826 servia de guia als mariners de Cambrils.



Accedim al Santuari des de la carretera de Colldejou, i aprofitem la darrera llum del dia per recollir imatges d’aquesta muntanya tant i tant peculiar, baumes en la pedra roja, que sostenen però miraculosament al seu damunt, l’ermita de la Mare de Déu, situada just prop de l’abisme, al límit d’un ampli mirador al que dona també la casa de l’ermità, i la petita botiga on podreu adquirir records, espelmes , i fins beguda i/o gelats si el temps acompanya. Encara podem accedir fins a Sant Ramon de Penyafort, per les escales que s’obren entre l’església i la casa de l’ermità.



Explica la llegenda que la Mare de Déu fou trobada per un pastor que volia portar-la fins al pla, i en intentar traslladar la imatge aquesta es tornava més i més feixuga, finalment el pastor va entendre que la voluntat de nostra Senyora era de romandre en aquell indret; l’any 1.230 hi han documents que ens parlen ja d’ una gran devoció a la Roca, com se la coneix per aquestes contrades del Baix Camp.

Semblà més lògic pensar que el culte marià fou anterior a la invasió sarraïna, i que aquesta imatge com moltes d’altres , romangué amagada durant el període de dominació de l’Islam, per tornar al seu reialme quan els àrabs foren vençuts.



Deixàvem escolar la darrera llum del dia, en la contemplació des de la Roca de la Comarca del Baix Camp, talment un jardí des d’aquesta alçada. Que la intercessió de Nostra Senyora faci que aquesta visió de pau , es mantingui, i sigui així possible que en gaudeixin també, els nostres fills i descendents pels segles dels segles.


© Antonio Mora Vergés