Ens trobàvem a les 8,45 amb el Joan Escoda i Prats al primer aparcament del Marquet de les Roques; estava absort en la contemplació d’aquesta casa, que justifica sobradament esmerça-hi un mati de dissabte i/o diumenge, dies a més en que és possible accedir a l’interior de l’edifici. Nosaltres però teníem destinat el mati del 30 de setembre a un altre fi.
Iniciàvem el camí des de la cruïlla que porta fins al Marquet i/o permet accedir a la font del Llor, en aquest punt, coincidim amb el GR-5 que seguirem guanyant un desnivell que supera en ocasions el 30% fins a l’anomenat collet del Llor i/o de la Vall; agafarem en aquella alçada el trencall que ens portarà fins a Finestrelles i el Queixal Corcat. Estem a 879 metres i tenim a la nostra dreta la Vall d’Horta, coronada pel Castell de Pera, i en la que gaudim de la contemplació a vista d’ocell de les cases d’Agramunt, el Romeu i la Pregona; a la nostra esquerra tenim una perfecta imatge de Mura, amb un primer pla de Sant Lleir, al costat de les torres metàl·liques que literalment s’han construït damunt les runes de l’antic Castell ; més propera trobem la casa anomenada de la Vall, i al fons del barranc la minsa retenció d’aigua del pantà d’aquest nom. Presideix amb tota la seva immensa majestat El Montcau.
Ens costa localitzar l’accés a l’anomenat cau dels emboscats, ho fem finalment gràcies a la perícia del Tomás Irigaray López que localitza l’entrada per la vessant de la Vall d’Horta; el cau però davalla fins a tenir sortida a la vessant contraria; d’aquí el seu nom. Ens explicaven històries de la guerra del francès ,en les que des de la propera Talamanca algunes persones buscaven l’esguard d’aquest indret ,davant la barbàrie practicada per les tropes gal·les, sembla que encara avui és freqüent trobar-se restes humanes per qualsevol lloc del terme. La utilitat d’aquesta i d’altres cavitats ha estat freqüent en tot temps, tant en aspectes defensius com ofensius. En la darrera guerra civil i/o millor en el llarg període de la postguerra , el lloc va aixoplugar un gran nombre de persones que buscaven creuant aquestes terres ,assolir la seva llibertat. Val a dir que les forces d’ocupació tenien prou feina controlant fins al mínim moviment, que homes, dones i nens feien en els pobles i viles de l’entorn; se sabien altrament odiats per tothom, i evitaven tant com podien posar-se en situacions de risc.
Les modernes armes i sobretot els sistemes de localització, fan que avui aquest lloc, com tants d’altres sigui només un record històric.
En la contemplació d’aquest cau, avui encara perfectament practicable, si atenem als ferros enganxats a la paret i l’escala que permet superar el major desnivell, un record i una pregaria a la memòria de totes les persones que per alguna raó van tenir la necessitat d’accedir a aquest lloc per a defensar la seva vida i/o les seves conviccions.
Si patien en l’ascens, tornem a fer-ho, potser en major mesura en el descens fins al llit de la riera del Llor; farem prèviament una parada a la font per a beure aigua, i refrescar-nos ; tot i això abans de les 13,00 hores arriben al lloc on deixàvem els cotxes aparcats i ens acomiadem del Joan Escoda que se’n torna a Mura; el Tomás Irigaray i jo, fem camí fins a Sabadell.
Uns i altres, arribarem a casa, dins l’horari “habitual” . Estem aconseguim conciliar força bé la nostra vida familiar amb la nostra afecció excursionista.
© Antonio Mora Vergés
Iniciàvem el camí des de la cruïlla que porta fins al Marquet i/o permet accedir a la font del Llor, en aquest punt, coincidim amb el GR-5 que seguirem guanyant un desnivell que supera en ocasions el 30% fins a l’anomenat collet del Llor i/o de la Vall; agafarem en aquella alçada el trencall que ens portarà fins a Finestrelles i el Queixal Corcat. Estem a 879 metres i tenim a la nostra dreta la Vall d’Horta, coronada pel Castell de Pera, i en la que gaudim de la contemplació a vista d’ocell de les cases d’Agramunt, el Romeu i la Pregona; a la nostra esquerra tenim una perfecta imatge de Mura, amb un primer pla de Sant Lleir, al costat de les torres metàl·liques que literalment s’han construït damunt les runes de l’antic Castell ; més propera trobem la casa anomenada de la Vall, i al fons del barranc la minsa retenció d’aigua del pantà d’aquest nom. Presideix amb tota la seva immensa majestat El Montcau.
Ens costa localitzar l’accés a l’anomenat cau dels emboscats, ho fem finalment gràcies a la perícia del Tomás Irigaray López que localitza l’entrada per la vessant de la Vall d’Horta; el cau però davalla fins a tenir sortida a la vessant contraria; d’aquí el seu nom. Ens explicaven històries de la guerra del francès ,en les que des de la propera Talamanca algunes persones buscaven l’esguard d’aquest indret ,davant la barbàrie practicada per les tropes gal·les, sembla que encara avui és freqüent trobar-se restes humanes per qualsevol lloc del terme. La utilitat d’aquesta i d’altres cavitats ha estat freqüent en tot temps, tant en aspectes defensius com ofensius. En la darrera guerra civil i/o millor en el llarg període de la postguerra , el lloc va aixoplugar un gran nombre de persones que buscaven creuant aquestes terres ,assolir la seva llibertat. Val a dir que les forces d’ocupació tenien prou feina controlant fins al mínim moviment, que homes, dones i nens feien en els pobles i viles de l’entorn; se sabien altrament odiats per tothom, i evitaven tant com podien posar-se en situacions de risc.
Les modernes armes i sobretot els sistemes de localització, fan que avui aquest lloc, com tants d’altres sigui només un record històric.
En la contemplació d’aquest cau, avui encara perfectament practicable, si atenem als ferros enganxats a la paret i l’escala que permet superar el major desnivell, un record i una pregaria a la memòria de totes les persones que per alguna raó van tenir la necessitat d’accedir a aquest lloc per a defensar la seva vida i/o les seves conviccions.
Si patien en l’ascens, tornem a fer-ho, potser en major mesura en el descens fins al llit de la riera del Llor; farem prèviament una parada a la font per a beure aigua, i refrescar-nos ; tot i això abans de les 13,00 hores arriben al lloc on deixàvem els cotxes aparcats i ens acomiadem del Joan Escoda que se’n torna a Mura; el Tomás Irigaray i jo, fem camí fins a Sabadell.
Uns i altres, arribarem a casa, dins l’horari “habitual” . Estem aconseguim conciliar força bé la nostra vida familiar amb la nostra afecció excursionista.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada