N’hem vist molts d’arbres en les nostres caminades per les comarques del Moianes, Alt Vallès i les Valls del Montcau, d’alguns aquí en farem esment, d’altres, cremats tant per l’estultícia com per l’egoisme de la nostra espècie, únicament com a testimoni en deixem constància.
Quan als arbres, potser el més notable de l’Alt Vallès, sigui el Pi de les Quatre Besses del Dalmau, conegut també com el Vell Guerrer , i del que s’explica que sorgí per deixar-nos el record dels Càtals, la mítica tribu que ens dona nom; els bàrbars varen donar a aquest país nostre el nom de land dels càtals, i amb els segles, és produí el canvi càtals land, catalans. La història la podreu trobar entre d’altres llocs a http://www.guimera.info/, El Pi de les Quatre Besses, el Vell Guerrer. Pel que fa a les Valls del Montcau, l’alzina dels Penitents als peus de la casa del Farell, també us podrà explicar algunes històries, com la que succeí al petit cementiri de la Santa Creu de Palou, i que sota el nom, El Basilisc del cementiri de la Santa Creu de Palou, també trobareu entre d’altres llocs - com el Negundo de Talamanca - a la pàgina esmentada. L’indiscutible campió del Moianes, és el Roure del Giol, sota quina ombra s’aixoplugà fa molt i molts anys, Sant Antoni de Padua, segons el relat magnífic de l’escriptor sabadellenc Antoni Ibáñez Olivares, Oh! gentil i estimat Sant Antoni , que podreu gaudir també a http://www.guimera.info/ , tots ells amb les corresponents imatges.
Quan a les arbredes, la major diversitat és conserva encara al Moianes, així, La Fageda de Sauva Negra ,al límit de Castellcir que recorreríem anys ah, amb l’Antoni Ibáñez Olivares, i la Bruna, la gosseta fox-terrier que coneixia i estimava amb deliri aquesta terra nostra. A Collsuspina, la roureda coneguda com de la Casanova, és també un magnífic exponent d’aquesta varietat que només al Moianes te una tant plural representació; en trobareu més de rouredes, al costat mateix de Moià, prop de la casa del Prat, famosa per ser la imatge d’una firma d’embotits, a Calders , a... val a dir que no totes tenen el reconeixement que mereixerien.
El creixement econòmic representa un perill seriós per als nostres arbres i arbredes; nosaltres sabem que hi ha moltes coses que els diners no poden comprar, i passejar a la tardor damunt d’una catifa vermellosa, això si ben abrigats, per la Fageda de Sauva Negra, o per la roureda de Collsuspina o qualsevol altra, son algunes de les coses que únicament una civilització superior pot aspirar a mantenir i gaudir-ne de manera general.
La imatge de desolació que hom contempla des dels cingles del Salamó, on només un miracle pot explicar la verdor i la vida que envolten, la casa de l’Armengol i l’ermita de Sant Feliu de Vallcàrcara, que tenim també a la Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/, pot fer de parella amb la visió espectral que des de Rocafort ofereixen fins a Talamanca els camps i boscos cremats. També recolliríem aquesta imatge patètica.
Se’ns fa difícil creure que les causes de tanta i tanta desolació, no tenen una relació causal, amb el decandiment moral de la nostra societat, que lluny de la descreença que manifesta sentir i practicar, adora sense cap límit al déu minúscul representat en les monedes i bitllets de l’Euro.
Ara, avui, quan encara hi sou a temps programeu una sortida a les terres altes del Moianes, i gaudiu mentre us sigui possible dels seus arbres i arbredes. Dissortadament tinc el convenciment que aquesta activitat te les hores comptades.
Amb tot, com sempre, confiem amb Déu.
Quan als arbres, potser el més notable de l’Alt Vallès, sigui el Pi de les Quatre Besses del Dalmau, conegut també com el Vell Guerrer , i del que s’explica que sorgí per deixar-nos el record dels Càtals, la mítica tribu que ens dona nom; els bàrbars varen donar a aquest país nostre el nom de land dels càtals, i amb els segles, és produí el canvi càtals land, catalans. La història la podreu trobar entre d’altres llocs a http://www.guimera.info/, El Pi de les Quatre Besses, el Vell Guerrer. Pel que fa a les Valls del Montcau, l’alzina dels Penitents als peus de la casa del Farell, també us podrà explicar algunes històries, com la que succeí al petit cementiri de la Santa Creu de Palou, i que sota el nom, El Basilisc del cementiri de la Santa Creu de Palou, també trobareu entre d’altres llocs - com el Negundo de Talamanca - a la pàgina esmentada. L’indiscutible campió del Moianes, és el Roure del Giol, sota quina ombra s’aixoplugà fa molt i molts anys, Sant Antoni de Padua, segons el relat magnífic de l’escriptor sabadellenc Antoni Ibáñez Olivares, Oh! gentil i estimat Sant Antoni , que podreu gaudir també a http://www.guimera.info/ , tots ells amb les corresponents imatges.
Quan a les arbredes, la major diversitat és conserva encara al Moianes, així, La Fageda de Sauva Negra ,al límit de Castellcir que recorreríem anys ah, amb l’Antoni Ibáñez Olivares, i la Bruna, la gosseta fox-terrier que coneixia i estimava amb deliri aquesta terra nostra. A Collsuspina, la roureda coneguda com de la Casanova, és també un magnífic exponent d’aquesta varietat que només al Moianes te una tant plural representació; en trobareu més de rouredes, al costat mateix de Moià, prop de la casa del Prat, famosa per ser la imatge d’una firma d’embotits, a Calders , a... val a dir que no totes tenen el reconeixement que mereixerien.
El creixement econòmic representa un perill seriós per als nostres arbres i arbredes; nosaltres sabem que hi ha moltes coses que els diners no poden comprar, i passejar a la tardor damunt d’una catifa vermellosa, això si ben abrigats, per la Fageda de Sauva Negra, o per la roureda de Collsuspina o qualsevol altra, son algunes de les coses que únicament una civilització superior pot aspirar a mantenir i gaudir-ne de manera general.
La imatge de desolació que hom contempla des dels cingles del Salamó, on només un miracle pot explicar la verdor i la vida que envolten, la casa de l’Armengol i l’ermita de Sant Feliu de Vallcàrcara, que tenim també a la Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/, pot fer de parella amb la visió espectral que des de Rocafort ofereixen fins a Talamanca els camps i boscos cremats. També recolliríem aquesta imatge patètica.
Se’ns fa difícil creure que les causes de tanta i tanta desolació, no tenen una relació causal, amb el decandiment moral de la nostra societat, que lluny de la descreença que manifesta sentir i practicar, adora sense cap límit al déu minúscul representat en les monedes i bitllets de l’Euro.
Ara, avui, quan encara hi sou a temps programeu una sortida a les terres altes del Moianes, i gaudiu mentre us sigui possible dels seus arbres i arbredes. Dissortadament tinc el convenciment que aquesta activitat te les hores comptades.
Amb tot, com sempre, confiem amb Déu.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada