divendres, 2 de desembre de 2011

SANT JOAN DE CASELLES. PRINCIPAT D’ANDORRA

Rebia unes magnifiques fotografies del Tomàs Irigaray Lopez i la Carmen Toledo Cañadas, de Sant Joan de Caselles, situada a la parròquia de Canillo, a Andorra, amb merescuda fama de ser un dels edificis més coneguts del romànic andorrà.




Hom creu que l’església es va construir a finals del segle XII o principis del XIII. Com la resta d'edificis romànics de la vall té una sola nau, de planta rectangular i acabada en un absis semicircular, que es va construir posteriorment. En la part central de l'absis s'obre una petita finestra de mig punt i doble esqueixada, que sorprèn per les reduïdes dimensions si es compara amb el tambor absidal.

La magnifica torre de campanar es creu que va ser construïda exempta, separada del temple, però que posteriorment es va unir mitjançant un petit passadís. Això està argumentat per la diferència de materials i fàbrica utilitzats en tots tres elements. Reiterem aquí la nostra tesis pel que fa als usos de guàrdia i bada que exercien normalment aquestes infraestructures, que integrava posteriorment l’església com a campanars.



La torre té planta quadrada i quatre pisos d'alçada. L'inferior té els murs més gruixuts per tal de suportar la volta de canó amb que està cobert. La resta de pisos estan dividits per terres i sostres de fusta.

En el segon pis s'obren tres finestres de mig punt en els murs est, oest i nord. La mateixa distribució es repeteix en el tercer pis, si bé en aquest cas ens trobem amb finestres geminades. Per últim en la quarta planta trobem tres finestres geminades en els murs est, oest i nord, mentre que en el mur sud trobem una finestra similar a les de la segona planta. Les finestres de les dues darreres plantes estan emmarcades per un fris d'arcs cecs i lesenes cantoneres, seguint l'estil llombard.

La torre està coronada amb una coberta piramidal a quatre aigües.

La nostra hipòtesis vindria a confirmar-se pel fet que la torre tenia un accés des de l'exterior en forma de porta d'arc de mig punt, ara cegada. Actualment l'accés és realitza a través d'una petita porta en la part nord de la nau, prop del presbiteri.

Hi ha constància que en els segles XV i i XVI es van construir dos porxos, adossats als murs nord i oest.


Als peus del porxo oest es va descobrir una necròpolis formada per una trentena de tombes.

Estaven excavades en la roca i orientades a llevant, amb alguna que altra inclinació. Estan datades a finals del segle XI o principis del XII. Per evitar la seva destrucció i degut a que alguns habitants de la zona no estaven d'acord amb la vista de les tombes, es va decidir tornar-les a cobrir de terra.

La visita coincidia amb uns treballs que duia a terme Patrimoni Cultural del govern andorrà (tranquils, res a veure amb el Servei homònim de la Diputación Provincial de Barcelona ) ens expliquen que s’està fent una intervenció amb la voluntat de conservar i millorar aquest bé immoble, però també per protegir els béns que hi alberga com el retaule renaixentista dedicat a Sant Joan (1520-1550), atribuït al Mestre de Canillo, o el Crist en majestat romànic, elaborat en estuc combinat amb pintura mural, que pateixen les humitats.

Hi ha una llarga llista de treballs que venen a confirmar les ‘ bones pràctiques’ pel que fa al manteniment i la restauració a les terres d’Andorra :

Entre els anys 1934 i 1935, l'arquitecte Cèsar Martinell, en nom dels Amics de l'Art Vell, va restaurar la coberta de l'absis, el campanar i el porxo de la façana principal.

Entre els anys 1962 i 1963 es va restaurar el retaule del segle XVI, l'interior de la nau i el Crist d'estuc. Des d'aleshores el Departament de Patrimoni Cultural hi ha realitzat diverses intervencions destinades a la seva conservació.

En una ocasió futura, esperem tenir ocasió de visitar l’interior de l’esglesia.

Reflexió del cronista ; atesa la situació catastròfica de les finances públiques, tant al Principat de Catalunya, com al Regne d’Espanya, malgrat que m’alegra la recepció d’aquestes cròniques des de l’estranger – Andorra és l’únic país del món on la llengua catalana és oficial - , em preocupa la possibilitat de que els meus amics decideixin establir-s’hi de forma permanent.

Aquestes en paraules de l’Espriu, son terres de gent culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.