dimecres, 14 de desembre de 2011

SANT MARTÍ DE CAMPELLES. EL RIPOLLÈS SOBIRÀ

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés per les terres del Ripollès sobirà, la nostra destinació en aquesta ocasió era el poble de Campelles, topònim que deriva de la forma plural campell, diminutiu de camp, és clarament descriptiu, ja que s’estén per uns extensos replans a la solana de la serra de la Llacuna, divisòria d'aigües del torrent de Prat de Jou amb el Rigard.

El lloc ja és esmentat el 918 en un document de l'arxiu comtal, en el qual apareix el lloc dit Engelats (Engelados), en els termes de la vila rural de Campelles (Campilias), a la Vall Pedrera i dintre del comtat de Cerdanya; quatre anys més tard, l'abadessa de Sant Joan, Emma, comprà un mas dins el terme de Campellicis. El topònim surt esmentat de nou al llarg dels segles XI i XII, amb les formes de Campillas i Campeyles.. La seva església de Sant Martí fou cedida el 1035 pel comte Guifré de Cerdanya al seu fill Guillem, juntament amb la de Santa Maria de Ribes. Diu el testament del comte Guifré que ningú no podrà construir-hi cap castell sense el consentiment dels comtes de Cerdanya.

El poble és centrat per l'església parroquial de Sant Martí, bisbe de la ciutat de Tours, al nord de Poitiers, i la seva devoció a casa nostra, com la de Sant Sadurní, Serni, en aquestes terres, s’explica per la participació de tropes franques en l’anomenada reconquesta del territori català a les forces musulmanes.

La devoció a Sant Martí va ser molt important a Occitània, regió de la que procedien una bona part dels soldats, que integraven les que anomenen ‘ tropes franques’, aleshores no existia França ni Espanya, malgrat ho afirmin els ‘historiadors’ a sou d’ambdós regnes.

La història conta que els soldats francs erigien una capella en agraïment a sant Martí dalt de cada turó reconquerit al sarrains , així s’esmenta per exemple Sant Martí del Canigó, i una llarga llista de capelles, i àdhuc de temples parroquials en els pobles i viles que com Campelles el tenen per patró.



Ben poca cosa resta d’aquella església esmentada l’any 1.035, l’actual fou edificada al final del segle XVIII, amb un estil força impersonal, que qualifiquem de mastodòntic [*]

El diccionari català- valencià –balear del Institut d’Estudis Catalans, diu en relació a aquesta entrada :
Extremadament corpulent, de grandària descomunal [*].

La segona accepció em serveix per qualificar moltes de les esglésies aixecades amb els beneficis del comerç amb Amèrica; us deixo un enllaç que us donarà informació al respecte :
http://blocs.xtec.cat/historiaiesserrademarina/files/2008/10/el-comerc-entre-catalunya-i-america-copy.pdf

Podria obrir una nova classificació com fèiem amb les que anomenen ‘esglésies trentines’ . Deia respecte de la major part de les que així qualificava, que representaven més l’ status social dels que les aixecaven, que la seva devoció cristiana, aquest és un fet que tenen en comú amb les ‘esglésies mastodòntiques ‘, si bé en aquestes calia habitualment el concurs de més d’una persona i/o família.

Déu, i el seu missatge començaven a tenir un paper cada cop més petit, fins arribar en els nostres dies, a l’absoluta banalització de la religió, i a l’abandonament massiu de la seva pràctica.

Això és dolorosament visible en la major part ‘d’esglésies mastodòntiques ‘, situades en entorns actualment poc o gens habitats.

Us estalviarem històries de passades grandeses , que ni en la visió més optimista del futur, podem imaginar vista l’actual situació.




Advertia el gnónom del rellotge sol damunt la portalada, entre la imatge del Sant i el rosetó. Del que fou fossar, en resta únicament alguna placa.