Quan al topònim, Sesrovires, fa referència a un lloc on el algun moment del passat, hi havia roures en abundància, pensem fins i tot en una roureda. A Grècia, prop de Dòrdona, la capital de l'antic Epir, enmig d'un bosc de roures s’erigia un temple dedicat a Júpiter. El murmuri de les fulles era, segons els arúspices, la veu del pare dels déus.
Des d’aquesta minsa alçada es divisa un territori crucificat per les infraestructures, que ens permet afirmar com fèiem a la població homònima, a la veïna comarca del Baix Llobregat que els deus ja no viuen a Sant Joan Sesrovires.
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/10/els-deus-ja-no-viuen-sant-esteve.html
Del Castell ens diu l’enciclopèdia de Barcelona :
Dóna nom al municipi l'antic castell de Subirats, encimbellat en un contrafort de la serra d'Ordal, a 304 m d'altitud, al Sud del veïnat de Sant Joan Sesrovires, conegut ara com de la Torre-ramona.
Des del castell de Subirats, que ha estat qualificat de balcó del Penedès, es veuen les muntanyes de l'Alt Penedès i, més enllà, el puig de Montagut i el Montmell, al límit entre el Baix Penedès i lrAlt Camp. Des del castell es domina la plana per on corre l'Anoia i per on passava el camí que es dirigia a la marca, a la frontera. Les majors elevacions de les serres d'Ordal, però, impedeixen la visió vers el pla del Penedès (la torre del Llopard només podia fer d'enllaç visual en època posterior).
Per la seva posició estratègica, el castell de Subirats era un punt fortificat d'observació vers les terres de ponent, d'on procedien les escomeses sarraïnes.
El castell, de domini comtal, fou bastit en un indret que havia estat aprisiat, i consta el 917 com a residència del vescomte de Barcelona, Ermenard, i del seu germà Udalard. A mitjan segle X, però, Olèrdola, que ja era ferma possessió dels comtes, per les seves millors condicions estratègiques, desplaçà Subirats en el paper de plaça forta fronterera.
El terme del castell de Subirats comprengué fins el 1764 l'actual municipi de Sant Sadurní i la parròquia de Monistrol d'Anoia.
Si bé l'alta jurisdicció del castell de Subirats pertangué a la casa comtal barcelonina, en posseïren el domini directe els vescomtes de Barcelona, excepte per un curt període, immediatament posterior a la invasió d'Almansor, en què Ènnec Bonfill de Cervelló fou senyor de Subirats. A la primeria del segle XI posseïa el castell Geribert, fill del vescomte Guitard; de la seva muller Ermengarda, que era filla del comte Borrell de Barcelona, el castell de Subirats passà a mans de Mir Geribert, el qual s'intitulà príncep d'Olèrdola. En el seu tes-tament del 1060 deixà el castell a la seva vídua, Guisla de Besora. El 1067 el castell era d'Arnau Mir, fill de Mir Geribert, succeït pel seu fill Jordà de Santmartí, i d'aquest passà a altres personatges de la família, que es cognomenaren de Subirats o de Santmartí, ja que posseïen tots dos castells.
Els succeïren els Vilaragut (segles XIII i XIV).
Pel fogatjament de vers el 1370 se sap que el castell de Subirats era de Berenguer d'Abella, majordom i conseller de l'infant Joan.
Posteriorment pervingué als Cervelló (1377); acabada la guerra contra Joan II, però, els béns de Guerau Alemany de Cervelló foren confiscats per la seva lleialtat a la causa de la generalitat, i el castell de Subirats fou concedit a Roderic de Perea.
Reincorporat a la corona el 1493, poc temps després el rei Ferran vengué la castlania a Miquel Joan de Gralla, alt funcionari reial. Els Gralla posseïren la castlania del castell de Subirats fins el 1611, que fou venuda als Milsocors.
El castell de Subirats fou enderrocat durant la guerra dels Segadors per Pere Fajardo marquès de Los Vélez, i baró de Castellvell de Rosanes. Aleshores la corona s'atorgà el domini de les parròquies del terme de Subirats.
De l'abandó total del castell donava fe Pascual Madoz en el seu Diccionario Geográfico Estadístico Histórico, publicat el 1849.
De les restes conservades del castell de Subirats es dedueix que el recinte era reforçat per quatre torres rodones i que al mig hi havia la torre mestra. S'hi han trobat teules i restes de ceràmica iberoromana, cosa que evidencia una anterior ocupació del lloc.
Esperem tenir ocasió de pujar-hi per recollir imatges de l'església de Sant Pere del Castell de Subirat, i de la imatge actual de la Mare de Déu de la Font Santa, que segons ens expliquen és una còpia de la que va desaparèixer l’any 1.936.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada