diumenge, 8 de gener de 2012

SANT LLORENÇ DELS PORXOS. EL BERGUEDÀ SOBIRÀ.

No hi ha gaire informació sobre aquesta esglesiola dedicada a Sant Llorenç, quina localització facilitaven la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, al Tomàs irigaray Lopez i a la Carmen Toledo Cañadas, que ens feien arribar – com sempre- unes magnifiques imatges. L’itinerari és des de Berga en direcció els Rasos, ‘quan pugues per la carretera després de passar el Pas de Lladres l’església crida l’atenció per la seva situació dalt d’un cingle, poc després de superar el Pas de Lladres a mà esquerra hi ha una pista que ens condueix fins al mas dels Porxos i aleshores seguint una variant del camí, que ens portaria muntanya avall fins a Castellar del Riu, s’arriba a l’església’. Seguint fidelment aquestes instruccions arribàvem a la nostra destinació.


Si des de la carretera l’edifici ens havia cridat l’atenció, quan arribés prop t’adonés que només hi ha el penya-segat a la part posterior de l’edifici , i que tret del camí per arribar-hi els voltants són un espadat dissimulat pels matolls i els arbres de l’entorn.

El marc paisatgístic és absolutament incomparable, Sant Llorenç , construïda a les primeres elevacions de la serra dels Lladres domina una parts dels Rasos, el pla de Campllong i les bagues de Terça.

És una capella d’una sola nau i sense absis. La nau està orientada a ponent, amb una porta d’arc de mig punt, sense cap tipus d’ornamentació. Sobre la porta s’alça un campanar de cadireta d’una sola obertura bastant gran i sense campana.

L’interior és il•luminat per una sola finestra de doble esqueixada, oberta al mur de migdia prop del presbiteri.

L’església pertany al terme de Castellar del Riu i no degué ser mai parròquia, perquè no consta en la visita del 1312 al deganat del Berguedà, Hi hagué però una ampliació de l’edifici al segle XV.

Des d’aquella data, no hem sabut trobar cap informació referent a l’església i/o a la seva història.

Impassible, hieràtica, altiva i solitària , l’esglesiola dita de Sant Llorenç dels Porxos per la proximitat del mas d’aquest nom, aixecada d’esquena a l’abisme resisteix immutable el pas dels segles i dels vent.

Sant Llorenç, ens ajudava a posar de manifest el síndrome d’Estocolm, que des de 1714 fins als nostres dies pateixen molts catalans.