dijous, 26 de gener de 2012

FONTS DE LLÍVIA (LA CERDANYA JUSSANA)

Llívia és una població de Catalunya dins l'Estat francès, que quedava configurat pel Tractat dels Pirineus entre França i Espanya. El terme de Llívia és separat del de Puigcerdà, en el punt més proper entre ambdós, per només 1,8 quilometres. Després de visitar d’Iravals i Sedret, ens vam arribar fins a Llívia a conèixer les seves fonts.

Pel que fa al topònim, Livia en la documentació antiga (Segle IX), probablement deriva de l’antropònim llatí LIBIA; com en el cas de Súria al Bages es defensa també un origen àrab [ Líbia (en àrab ليبيا, Lībiyā) ]

Dins el terme de Llívia hi ha dues fonts famoses: una d'aigües sulfuroses. i l’altra d’aigües ferruginoses; la font del Ferro, a la confluència del torrent del Tudó amb la riera de les Valls o de Targasona, i la font del Sofre a la valleta d'Estaüja, totes dues rere la carena del puig del Castell i del Tudó.

El dia era apropiat per caminar, feia un aire fresc, però agradable, la neu cobria les muntanyes, i al mateix temps lluïa el sol i ens animava amb la seva escalfor.

Des de l’aparcament de rere l’església van marxar en direcció al nord fins a trobar el camí que passa per davant de la pedrera. A la nostra dreta hi ha la muntanya on al cim hi ha l’emplaçament de les ruïnes del Castell (ara en reconstrucció).

Envoltant la pedrera arribem fins el collet de Rocacanals i davant nostre veiem el poble d’Estavar. Poc després de l’entrada de la pedrera hi ha unes escales de pedra a la dreta que condueixen a la font de Sofre. El seu raig és pobre però segurament també el seu conducte deu estar glaçat com el torrent que corre als seus peus. El seu gust i la seva olor a ous podrits en confirmaren que havíem aconseguit el nostre propòsit tan o més que el cartell que deia les particularitats i els seus beneficis per la salut.


Com teníem certa fam vam aprofitar-nos de les taules i bancs del lloc per fer un petit refrigeri ( a tots en arriben les retallades; de tan sentir-ne enraonar l’afecció fins comença a tenir efectes sobre l’esperit de la gent)

En acabar vam continuar la camí. Què malament es camina després de menjar, el cos manté una lluita en les cames. Al cap de poca estona veiem un canal al costat del camí i arribem a la vista del pont del Carrasut.


El pont de Carrasut és un exemple de la importància dels sistemes de reg a les terres de conreu. No és gaire antic, de finals del segle XIX més hi ha elements amb més antiguitat com són la paret, i l’arc que pertanyen a un antic aqüeducte. Aquest fou substituït aprofitant-ne aquest elements arquitectònics.

Ja només ens mancava una pujada entre pins, una mica costeruda i ombrívola per arribar a la font de Ferro. El seu sabor ens ho confirma immediatament malgrat solament sortia un pobre rajolinet.


Impressionava per la seva agresta situació i el proper barranc de roques retallades del seu llit. Banyant-se amb aquestes aigües el trencalòs tenyeix el seu plomatge blanc d’un color ataronjat característic.

I ja només el camí de retorn abans que el sol perdés la seva força i notéssim la fredor del vespre.

Fotografia; Rosa Planell Grau
Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur