dijous, 10 de maig de 2012

D’UN TEMPS, D’UN PAIS.

L’Enric Sànchez-Cid ens envia una crònica ‘costumista i/o històrica’ en la que recull fets que succeïen suara per les terres de l’Urgell sobirà, a la ‘Vall dels precipicis’, a Bescaran.

Bescaran queda arrapat a la pendent de la muntanya i encarat a la solana. Recordo haver-hi vist, anys enrera, com unes dones del poble duien cistelles plenes de xicoires i que em digueren que les fulles agradaven més que l’escarola. En els anys de després de la guerra civil del 1936, per la manca de cafè s’utilitzaven les arrels d’aquesta herba per substituir-lo o falsificar-lo. Des del segle XVII la infusió de la seva arrel torrada s'utilitza com a succedani del cafè o com a adulterant d'aquest últim. Per elaborar aquest succedani usat en temps de guerres i penúries es recol·lecta l'arrel, es deixa assecar i posteriorment es torra i es redueix en pols, obtenint així el producte d'aroma suau i amb l'avantatge que no conté cafeïna. La xicoira es pot prendre en forma d'infusió i altres preparacions per ús intern elaborades amb la rel dessecada i triturada. Per a una infusió de xicoira se n'utilitzen uns trenta grams per litre d'aigua. Avui, no he vist ni xicoira ni dones.


Tinc entès que antigament a les xicoires les anomenaven endívies, quan les lligaven de manera que el sol no pogués arribar al seu cor i, d’aquesta manera, s’emblanquien les fulles. Quan es va importar de Bèlgica la llavor de l’hortalissa (en flamenc, witloof, és a dir, fulla blanca) i que avui tothom coneix com endívia, es va retornar a anomenar-la xicoira a l’hortalissa autòctona.

Quan m’apropava al poble em va cridar l’atenció trobar pel camí i a diferents cruïlles, homes assentats en cadires de platja, tenint davant seu cistelles plenes de pomes, que posaven a la venda.

Em sembla que fou en la segona parada, que deixant aparcada la moto, m’hi vaig apropar amb la intenció de comprar-li unes quantes pomes, apurat un xic per aquell rosec que tenia a l’estómac, prop de l’hora del migdia. També ho vaig aprofitar per xerrar amb el bon home, que amb cara de satisfacció, amb rebé al seu costat.

La conversació va ser intranscendent, doncs no semblava massa interessat en ser explícit a les preguntes d’un de ciutat, com de tant en tant m’anomenava. Ell volia parlar, no contestar. Em vaig assabentar, que el poble distava a pocs quilòmetres... que a l’entrada hi trobaria el cafè amb poca gent a aquella hora, doncs era a punt del menjar del migdia... que mantenien una minsa agricultura d’arbres fruiters... que la joventut fugia cap la capital... etc. etc.

Casi vaig passar mitja hora amb aquest repòs informatiu que, no donant més de si, em vaig acomiadar d’ell. De nou muntat en la moto, em sorprèn veure darrera seu i sota l’ombra d’un arbre, un Mercedes recentment matriculat. La sorpresa em va venir perquè en l’anterior parada, que més avall havia trobat, també tenia el bon home un Mercedes no lluny d’ell, però no n’hi havia fet cas. Ara, amb el segon, ja em va fer un xic estrany i no encaixava aquest signe extern de benestar amb l’entorn i els protagonistes...


En la sobretaula aprofitant el bon costum d’alguns restauradors, que s’interessen per saber el grau de satisfacció dels seus clients, vaig tenir ocasió de preguntar-li, pels vehicles mercedes que havia vist prop de les ‘parades de fruita’ pel camí d’arribada, i que certament m’havien sorprès; uns instants de silenci, com si reflexionés o estès madurant la contesta, i la constatació desprès de mirar a dreta i a esquerra, que no hi havia orelles ‘indiscretes’ , va donar pas a la seva contesta que certamen, m’ho va aclarir sense embuts.

- La venda de les pomes, no té cap importància. Com haurà pogut veure, masses camps no estan conreats, i altrament pertanyen a una petita cooperativa; això ens serveix per amagar l’altre economia...

- No he vist pas cap tipus de fàbrica o magatzem industrial...-vaig dir de la forma més innocent.

- No, no. L’altre economia, la que ens fa viure bé, és el contraban!... Els homes del poble s’alternen situant-se en punts estratègics per controlar les patrulles mòbils de la Guàrdia Civil i mitjançant les xerradores, es posen en contacte amb els altres homes que passen el tabac, televisors, droga... i no sé què més!... Els senyors de baix ho paguen molt bé... i, a més, també proporcionen els cotxes...

Els camins del Senyor son inescrutables, de la xicoira al Mercedes.